29.3.24

MEDITACIONS DESACOMPLEXADES SOBRE EL DIA D'AVUI

 


Avui, Divendres Sant.  Ahir escoltava un crític de cinema, ja una mica grandet, explicant coses absolutament inexactes sobre el passat remot i les setmanes santes. Per exemple, que no hi havia cinema a les sales populars. L'únic dia en què no hi havia res era el d'avui, el divendres, però durant la resta, al menys ja en els anys cinquanta, es podia anar al cine tot i que, això sí, a veure pel·lícules de tipus religiós i pèplums confessionals. No sé si hi havia sales de cinema tancades però la del barri era oberta, tot i que de forma relativa i amb programacions adients a l'època.

També, alguns privilegiats, podien arribar-se on representaven 'passions', a casa nostra les més populars, i encara duren i han millorat, eren les d'Olesa i Esparraguera. A Barcelona les processons no eren gran cosa, tot s'ha de dir. Es va fer molt popular, en els primers seixanta, la de la Torrassa, de L'Hospitalet, que va acabar per desaparèixer. Amb el concili i els canvis en la percepció del tema moltes processons van desaparèixer, se suposava que la religió s'havia de viure d'una altra manera, més austera,  però van tornar a revifar i fins i tot he vist dames joves vestides de soldat romà, pels nostres verals catalans.

Hi havia alguns privilegiats que anaven a veure processons per les espanyes i comentaven les grans diferències entre les del sud i les castellanes, per exemple, sòbries i austeres, com calia. Desfilar disfressats, amb el motiu que sigui, sempre ha estat molt del gust dels humans, des de temps ancestrals i pagans. Durant la setmana s'anunciaven les grans estrenes del dilluns de Pasqua, molt esperades.

Això sí, hi havia un gran i ensopit silenci per tot arreu. El turisme era inexistent, encara, o molt minoritari. Se suposava que, sobretot el divendres, no podies fer soroll, ni cantar, ni fer gresca. Amb la millora relativa la gent va començar a tocar el dos de la ciutat, però no pas tothom ni a tot arreu. Per la ràdio emetien sermons tètrics i prèdiques contundents. Ja més grandeta, quan sortia amb amigues, em va sobtar que a molts indrets encara durava el silenci i l'austeritat, al menys, de cara a la galeria. 

Tot i la tendència habitual no es pot generalitzar, en parlar del que sigui, la realitat va canviant, els usos i costums, també, i no ho fan d'un dia per l'altre. Cadascú parla de la seva pròpia experiència, passada pel sedàs del record imprecís i de la memòria enganyosa. Avui tenim hemeroteques i es pot consultar de tot però hi ha, també, molta mandra. La veracitat total és impossible. 

26.3.24

L'HOME, LA COL·LECTIVITAT I LA HISTÒRIA ATZAROSA

 


L’atemptat recent al centre comercial de Moscou m’ha trobat acabant de llegir 'Kilómetro 101', de Maksim Óssipov (Moscou, 1963). L’any passat, més o menys per aquest temps, participava en un club de lectura, a la Biblioteca Francesc Boix, coordinat pel periodista Josep Guixà, ‘Putin, l’últim Tsar. Vam comentar el clàssic de Kapuscinski, ‘El Imperio’, amb participació de la traductora Agata Orzeszek, ‘Cinco inviernos’ d’Olga Merino, amb assistència de l’autora, i ‘El hombre sin rostro: el sorprendente ascenso de Vladimir Putin’, de Masha Gessen, i, en aquest cas vam poder comptar amb el periodista Manuel Alias. No soc gaire de clubs de lectura, amb poques excepcions, però aquest va ser excepcional a causa de la tria, la qualitat i el talent de les persones que hi van participar i la tasca del coordinador.

Per més que llegeixis sobre qualsevol tema no en saps mai prou. Més aviat el contrari, quan més llegeixes més t’adones de tot el que no saps i de la complexitat del mon. Amb poques excepcions, les tertúlies televisives i radiofòniques frivolitzen sense vergonya, i la gent realment entesa compta amb el mateix espai que qualsevol expert de fa quatre dies.

Óssipov és metge, com Txèkhov, amb qui se l’ha comparat, però ell mateix ironitza amb aquestes comparacions, sovint inútils, que tant fan el pes a determinats sectors culturals. Va exercir de metge des del 2005 a Tarussa, una ciutat de províncies, a cent kilòmetres de Moscou, un espai per a dissidents diversos. A causa de la guerra amb Ucraïna, després d’haver pensat a fer-ho en d’altres ocasions, es va exiliar, primer a Alemanya i actualment a Holanda. A Espanya s’han publicat alguns llibres seus, pocs. A banda d’aquest, a la mateixa editorial (Libros del Asteroide) podem trobar Piedra, papel, tijera, que potser hauria d’haver llegit abans però que tinc demanat i en espera, I que és pot trobar en català, com ‘El crit de l’ocell domèstic’ (Club Editor).

El poc que he llegit de l’autor es pot emmarcar en això que en diem ‘literatura periodística’, tot i que avui la literatura és molt diversa i fer compartiments especialitzats es complica. A 'Kilómetro 101' Ossipov abasta un període que va des de 2006 fins a 2022. Son narracions poc convencionals, que en ocasions no resulten fàcils de seguir però que son impossibles d’abandonar.

La darrera narració explica la seva sortida del país, com a perdedor, mal mirat pels patriotes adaptats, resignats o entusiastes i per la gent de fora. En aquells primers temps de la guerra amb Ucraïna es van fer ximpleries com ara, en alguns bars, el canvi del nom ‘ensaladilla russa’ per un altre que no fes referència al país invasor. Es van castigar manifestacions culturals russes o artistes diversos a qui Putin havia reconegut mèrits. La cosa, crec, no va passar d’anècdota poca-solta, de ‘quedar bé amb poc gasto’, però tot fa forat. De tant en tant sortien russos que vivien a casa nostra, explicant que estaven en contra de la guerra, atemorits en pensar que els mirarien malament. Alguns reticents nostàlgics, sense voler fer gaire soroll, donaven ‘una mica de raó’ a Putin i condemnaven l’OTAN, sense entrar massa en raons coherents sinó immergits en una mena de visceralitat absurda.

Quan era joveneta, de Rússia i d’altres indrets amb governs comunistes, els progres del moment ens n’explicaven sopars de duro a dojo i alguns ‘moderns i modernes’ que ara son pro-palestins sense matisos, anaven als kibbutz d’Israel a treballar una temporadeta. La frivolitat política i cultural amb la qual es parla del que sigui i les enredades en els quals caiem quan som joves i innocents fan molta angúnia. Per no entrar en el tema de l’antiamericanisme visceral. Una mestra coneguda amb qui coincidia a Rosa Sensat, no sé de quin partit, però m’ho imagino, em va explicar, en confiança, que havia viatjat a la URSS i que havia vist coses horribles i lamentables, però que, és clar, allò no es podia explicar aquí. Vaja, com li passava a Sartre. 

Óssipov ens amolla observacions rellevants sobre un país gran i complex, situant les seves històries humanes en una petita localitat, d’aquestes que no surten gaire als diaris i que conformen el gruix dels estats i els territoris, allunyades, més o menys, dels centres de poder. Hi trobem l’afany pels diners, el pes de les petites corrupteles, una ignorància popular que contradiu afirmacions sobre la gran cultura soviètica generalitzada. O la xacra de l’alcoholisme en aquella societat tot i que Óssipov admet que la cosa ha millorat i que ha minvat la violència contra les dones. 

El llibre ens explica l’anada a alguns congressos, un viatge als Estats Units, i potser hi ha un excés de desengany personal a l’hora de descriure capteniments negatius. Però l’autor sempre reprèn la pietat, la compassió, virtuts o sentiments, i l’amor a una humanitat sovint poc agraïda, coses que avui semblen passades de moda o gairebé rebutjables.

Óssipov no és un desconegut al seu país, ni com a metge ni com escriptor. Ha guanyat premis, ha vist representades i retransmeses per la ràdio obres seves de teatre. Va fundar una editorial especialitzada en medicina, música i teologia. Va organitzar una fundació benèfica per garantir la supervivència a l’hospital i millorar-ne l’atenció. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre ell i entrevistes molt interessants. El seu pare era escriptor, va patir la censura a fons, i un seu avi, també metge, va romandre deportat al Gulag des 1932 a 1945 i aleshores, pels motius polítics descrits, es va haver d’instal·lar a Tarussa. Un llibre que desvetlla admiració i curiositat i un escriptor que avui es considera un dels més rellevants de la literatura russa.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20220126/7992106/osipov-piedra-papel-tijera-ruso.html


https://www.lavanguardia.com/lacontra/20160505/401565276327/la-vida-es-preciosa-en-el-plano-individual-y-terrible-en-el-colectivo.html


24.3.24

GRAFOMANIES DEL DESIG

 


Avui, dia de Rams o de la Palma. Gairebé cada any escric al blog sobre dies assenyalats i fets recurrents. Una mica com allò de l'arribada de les castanyeres, a 'Incerta Glòria'. Hi ha temes adients als joves i que, per tant, demanen redactors nous cada any però d'altres es poden fer extensius a la gent vella (un adjectiu encisador que avui s'ha volgut transformar en un penjament), que pot comparar costums i facècies. Veig que tinc més de tres mil entrades, en aquest blog, algunes de llarguetes. Amb una amiga ens escrivim cada dia des de l'arribada de la pandèmia, ja portem a prop de mil tres-cents emails, alguns amb adjuncions de música, poemes i imatges diverses. I si compto llibres publicats i no publicats, poemes seriosos i poemes de circumstàncies i d'altres cosetes, no sé quin pes de paper imprès podria generar, al capdavall. A una companya jove d'un curs de dibuix li vaig dir que jo era grafòmana i em va preguntar si això era alguna malaltia. Potser sí, qui sap. Tambe he llegit tant o més, tot va lligat, el llegir no m'ha fet minvar l'escriure ni la capacitat de fer el  dinar quan cal.

Grafoman era el Baró de Maldà, no sé si n'hi ha hagut més, suposo que sí i que és un mal universal però potser més minoritari del que sembla. Els excessos espanten, hi ha qui s'ha fet molt famós amb algun llibre de qualitat mitjaneta ben promocionat. Aquell noi estrany i guillat de la pel·lícula Suddenly, Last Summer, el qual no veiem però de qui ens n'explica la sensibilitat la seva encara més estranya i guillada mare, escriu un poema cada estiu, fins que no se'l mengen de mala manera uns salvatges de Begur. 

Hi ha gent que em diu que sé moltes coses i sempre dic que les sé per vella, com el dimoni. Els records i la memòria ens enreden, de vegades, però, no sé si la gent menteix de forma conscient, quan m'explica anècdotes vitals, o ho fa sense voler, amb innocència. En tot cas tal dia com avui em venen al cap els Dies de la Palma passats, els de la infantesa, quan tothom anava a l'església i es mudava i la festa precedia una setmana fosca, trista, amb música clàssica per la ràdio, que ja és gros, pel·lícules religioses als cinemes -llevat del divendres, quan tot tancava- i un silenci ambiental una mica angoixant. Però també els de les primeres sortides juvenils, els de les sortides familiars, els que em vaig ensopegar en algun indret relativament llunyà.

Va arribar el sis-cents, vam començar a bufar cullera, i molta gent va començar a sortir, d'excursió per les rodalies o de viatge exòtic, més endavant. Aquests dies un tema recurrent, més enllà de les desgràcies mundials, és el dels viatges, les sortides, els hotels i càmpings plens i la resta. Avui sembla que hem de queixar-nos de tot i repetir que no anem bé, mai no hem anat bè però, evidentment, havíem anat, a nivell personal, social i político-religiós, molt pitjor. 

Espriu, avui una mica de baixa en el rànking dels poetes sublims i nostrats, té un llibre molt simbòlic que es diu 'Setmana Santa', en copio un poema que m'he tobat per la xarxa imprescindible dels nostres temps. Això d'internet, per a mi, és una meravella malgrat els riscos apocalíptics que se li atribueixen. Ara es moda dir que Vinyoli i altres son millors, com si les qualitats poètiques es puguessim mesurar d'alguna manera. 


Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,
el cel, els camps, els déus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,
el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.
Només pretenc de rosegar,
segur, tranquil, un tros de pa,
al sol, xau-xau, un os de gos.
Fes i desfés, com si no hi fos.
Vull aquest bri d’un curt present
de vell. Després, que bufi el vent.
Mort jo, i en creu el condemnat,
amb forta mà pren el ramat.
Aparentment brau o lleó,
mai no li tinguis gens de por:
llargs anys de neu han capolat
el poble meu de Sepharad.

Salvador Espriu, Setmana Santa, XX (1971)



23.3.24

BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA

 




BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA


La llum del sol s’esquitllava
vora la platja dels morts,
matinejaven sirenes
a la roca dels voltors.
Amb la motxilla de sarja
enfilàvem corriols,
i baixàvem a les cales
per banyar-nos i fer un mos.

La llum del sol flamejava,
s’obrien els gira-sols,
les vinyes d’or i maragda
retratàvem des del port.
Volíem llogar una barca
per fer camí cap al nord,
on segons un vell poeta
tot és net i esponerós.

Cantàvem cançons amables,
collíem mores i flors,
una esperança de nacre
es covava als nostres cors.
Ens van dir que a les contrades
més enllà dels set turons
tindríem taula parada
i feina, casa i un hort.

Vorejàvem atzavares,
a les sabates, la pols,
a l’infinit s’encrespava
el mar vora els farallons.
D’aquells dies de miratges
me n’han quedat pocs records,
més enllà de les muntanyes
tot era encara més fosc.

Joventut, com m’enganyaves
quan grimpava pels pujols,
amb un ramell d’esperança
i la frescor d’una font,
i un llibret a la butxaca
fet de terra, d’aire i foc,
i de l’aigua esmunyedissa
d’oceans de tots colors.


Júlia Costa, poemes inèdits (2017)


21.3.24

PRESENT

 



PRESENT


Temps de tribulacions, de canvis i mudances.

S’apleguen els captaires a la porta de mar.

 

Portafarcells excèntrics escampen noves brames

i el penell de la torre assenyala el ponent.

 

S’emporten els rials desolacions i angoixes

però també els instants, tan breus, de calma tendra.

 

La pluja imaginada repica a les teulades.

A un ritme suportable el silenci germina.

 

Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres!

S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa.

 

L’avorriment amara els carrers solitaris

on gent que no té rostre somnia llibertats.

 

Júlia Costa, poemes inèdits