8.8.17

NO-LLOCS, NO-TEMPS, VACANCES I AVORRIMENTS ESTIVALS IMPRESCINDIBLES

Resultat d'imatges de marc auge libros 

Un dels molts llibres que vaig haver de llegir quan estudiava Humanitats a la UOC, ja fa més de vint anys, és el que veieu aqui. En aquella època les biblioteques no funcionaven tan bé com ara ni n'hi havia tantes, així que molts llibres me'ls havia de comprar. Recordo que el llibre se'm va fer una mica pesadet. 

Augé, malgrat el nom i cognom, i com molta gent deu saber, és francès, un rellevant personatge acadèmic en el camp de les ciències socials. La seva imatge ha canviat força des d'aquells  anys dels meus estudis virtuals, ara té el cabell blanc i ben conservat,més de setanta anys, i porta barbeta. Em temo que aquí tan sols deuen seguir la seva tasca els experts en aquests temes, de fet molts dels seus llibres més moderns no compten amb traduccions adients.

Hi ha conceptes que passen a la història de la popularitat i se citen fora de context, esquitxen converses diverses i serveixen per a reblar opinions de polítics i acadèmics. Sovint són conceptes que podrien ser rebatuts o qüestionats i potser en alguna ocasió ho han estat però, en general, no perden la seva vigència retòrica, com ara la banalitat del mal, la societat liquida i els no-llocs, per posar-ne uns quants exemples ben coneguts. Això dels no-llocs va ser una troballa d'Augé.

Els no-llocs, sobre els quals, en l'actualitat, molta gent amb una mica de cultureta en té una idea, són espais com aeroports, centres comercials, estacions... Han passat els anys i aquells no-llocs, en molts casos, han assolit la categoria de llocs, de llocs vius. Un centre comercial en el qual, de forma habitual, queda un grup de jovent és ja, per a ells, un indret viu que poblarà el seu imaginari sentimental.

Alguns llocs reals d'abans s'han anat convertint en no-llocs, per exemple, els barris turístics de les ciutats d'èxit. Al meu carrer dos o tres blocs de pisos s'estan arranjant per a fer-hi apartaments turístics, les botiguetes antigues són bars i cafeteries, els adroguers i dependents dels basars són forasters, de molt lluny, i no serà fàcil establir amb ells la relació que hi havia abans amb els que eren catalans o castellans. Podria ser, si fessin anys a la botiga, al barri, però això, avui, és difícil, tot resulta molt més atzarós. 

La croada en contra dels hotels i els pisets de la iaia llogats als viatgers ha donat aquest resultat pervers, l'apartament turístic que forma part d'un immoble d'apartaments turístics. De vegades val més no tocar les coses quan segueixen el seu ritme gairebé natural, l'intervencionisme genera més problemes dels que hi havia i en podria posar exemples emblemàtics.

M'ha vingut al cap tot això perquè fa uns dies, en una resposta al comentari a  un poema que vaig penjar en un altre blog, sobre l'estiu, se'm va acudir que l'agost és, al menys per a mi, però penso que per a molta gent, un no-temps. En aquesta època l'activitat quotidiana de la majoria de la gent varia a fons, fins i tot per aquells que no fan vacances estivals. Els amics s'escampen, els cursets s'acaben, les escoles tanquen, les segons residències s'ocupen, les zones turístiques de platja revifen, hi ha poca activitat artística i cultural, tot i que es munten festivals de música clàssica a llocs de prestigi i concerts en els quals es retroben les velles glòries jubilades.

Sempre ho he vist així, des que era petita i durant els estius m'avorria força, cosa que en l'actualitat no és ben bé així. En tot cas avui hi ha una mena de revalorització de l'avorriment ja que s'ha posat de moda teoritzar sobre infants massa estimulats els quals precisen d'estones d'ensopiment creatiu. El redescobriment de la sopa d'all per part dels cuiners d'elit és tot un clàssic. 

Fa pocs dies vaig veure un documental nostrat sobre els estiuejants d'abans, eren aleshores famílies privilegiades que ocupaven pobles i balnearis i que es traslladaven, per a tota la temporada, amb una gran fillada, avis, gent del servei domèstic, gats, gossos i ocells de gàbia. 

Amb les millores laborals la gent va poder fer vacances pagades, de deu o quinze dies es va passar a un mes, en general, l'agost, però podia ser el juliol i fins i tot el setembre. Els modestos llogaven un piset a la muntanya o a la platja, o reservaven lloc en alguna fonda de preu moderat, o anaven de càmping.

Més endavant ja es va començar a viatjar lluny, per a la gent de la meva generació i la dels meus pares el viatge era una mena de miratge i això, segons com, encara dura. El viatge s'ha viscut com un valor incontestable però s'ha frivolitzat i avui ja no és el que era, encara menys quan les noves generacions viatgen per molts motius i tan lluny com poden o els convé, per motius d'estudi o laborals. 

Per a la gent que tenia avis i oncles en algun poble, anar-los a veure era un recurs habitual, de vegades obligatori i indefugible. Avui això ho fa la gent portuguesa, del Marroc, que treballa lluny de casa i que tan sols disposa d'aquests dies de l'any per anar a visitar la família. Als pobles nostrats ja hi queden pocs avis residents, en tot cas es va a la torreta familiar que és, de fet, una segona residència.

Cercant informació sobre el senyor Augé m'he ensopegat amb un article interessant de fa pocs anys on el periodista Lluis Muntada lloa els no-llocs en els quals, explica, s'hi sent bé en moltes ocasions. Els no-llocs ja s'han incorporat a la nostra vida i en molts casos han perdut la partícula negativa la qual, en català, i fins que no ens diguin el contrari, separem amb un guionet. 

Trobar-nos en un no-lloc i en un no-temps és quelcom -ara hi ha una altra croada en contra de paraules recuperades com aquest quelcom tan divertit- molt interessant. La nostra visió de la vida és diferent malgrat que si, com estic fent ara, obrim aquesta finestra al món del present que és l'ordinador i el no-lloc i el no-temps pren una dimensió ben diferent, em sembla.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó sembla, el problema és que al pas que anem tots els mesos són o semblen no-llocs, encara que Agost ho és més.

Júlia ha dit...

Es que s'ha ajuntat la societat líquida amb els no-llocs i els no-temps, Francesc, he, he

Enric H. March ha dit...

Els no-llocs em semblen cada cop més llocs plens de sentit. De fet, un no-lloc és aquell que ha perdut la capacitat de captar l'atenció i que viu una certa decadència. La majoria d'esglésies de barri són no-llocs molt relaxants. I l'avorriment és un altre no-lloc, tant temporal com físic. Els no-llocs són fronteres, marges (físics i mentals). I s'hi viu tranquil. Sobretot a l'agost.

Tot Barcelona ha dit...

Caramba...una entrada nihilhista. Hay que leeerla con mucha atención.
Los agüjeros también forman parte de la escultura, así lo decía Henry Moore, y así esculpía. Por eso no nos ha de extrañar lo que nos explicas, que por cierto, también puedo apuntarme.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Enric, és que les coses han canviat molt des que Augé va encunyar el terme.