9.10.16

ANTONIO BUERO VALLEJO, UN CENTENARI

Resultat d'imatges de Buero Vallejo

Uns dels espais periodístics més seguits i que encara desvetllen algunes passions, a favor i en contra, són les sabatines del senyor Morán. Ahir el periodista evocava la figura de Buero Vallejo, aquest 29 de setembre hauria complert cent anys i Morán es queixa, amb raó, del poc ressò del centenari i de les reticències que desvetlla el seu record. Buero va ser una persona atípica sorgida d'una família atípica que durant la guerra va rebre per totes bandes. De pare militar, afusellat pels rojos de forma prematura, absurda i expeditiva, va lluitar en el bàndol republicà, va estar condemnar a mort i com és ben sabut va fer a la presó el famós i impressionant retrat de Miguel Hernández que sembla que avui no sé sap ben bé on es troba. Era molt bon dibuixant i pintor però quan va sortir de la presó va triar el teatre, en una època fosca, difícil i plena d'entrebancs i riscos.

Per casualitat, per error o perquè fins i tot aquell règim comptava amb algunes persones amb cultura que volien rumbejar de tolerants i moderns, va guanyar un premi i va començar a estrenar obres, amb èxit, prudència possibilista i problemes seriosos i ridículs amb la censura de tant en tant. Va rebre força, autors envejosos, crítics poc amables, fins i tot es va ensopegar amb coses que avui lligaríem amb tot això tan ranci de la correcció política. A alguns col·lectius d'invidents no els abellia la forma en la qual els tractava en algunes obres, ja que la ceguesa física va ser una de les temàtiques importants en uns quants seus títols d'èxit.  Una ceguesa física però també simbòlica, és clar, aspecte que potser no es va saber copsar del tot.
Resultat d'imatges de Buero Vallejo
Quan jo estudiava el batxillerat, als vespres, a l'únic institut femení existent, el Maragall, aleshores traslladat per obres al carrer Sant Quintí, vaig tenir una molt bona professora de literatura a qui les alumnes, amb aquella crueltat adolescent que esdevé agosarada amb els adults poc perillosos, havien batejat amb el malnom de Gioconda en bruto. De fet el motiu tenia la seva lògica, era una dona que no s'immutava, ni es bellugava, ni s'aixecava de la cadira i el seu gest era semblant al del quadre famós. Recordo que ens va mencionar Buero en diferents ocasions, el considerava, amb raó, el millor autor d'aleshores en castellà, tot i que ens va comentar de forma confidencial que no se'n parlava prou per motius polítics.

Malgrat aquells motius polítics, ja que Buero era comunista, presoner indultat, i una persona que podia resultar molt incòmoda, el seu teatre va surar per damunt d'aquell univers i de totes les mediocritats. Va rebre premis i reconeixements i les seves obres es van representar de forma constant. De fet, vam créixer amb Buero. En vam escoltar obres per la ràdio, en vam veure moltes altres per la televisió i a Barcelona gairebé cada temporada se'n representava alguna, al Talia, al flamant Moratín, a tants altres teatres com hi havia aleshores pel centre de la ciutat. També les companyies d'aficionats l'afegien al repertori. Però les modes, ai, les modes, el van anar bandejant de forma subtil. 

Aquí, al nostre petit i sovint mesquí país, va haver-hi uns anys en els quals es van posar moltes traves a les companyies en castellà, però  en els quals, així mateix, es van malmetre iniciatives catalanistes que durant el franquisme havien nascut i crescut entre dificultats de tota mena, la Nova Cançó, el cicle Cavall Fort. Aixi que no tot devia ser patriotisme nostrat sinó també interessos diversos o ignorància suïcida.
Resultat d'imatges de Buero Vallejo
Va ser Buero un home seriós, lúcid, elegant i que inspirava respecte a tothom. Es va casar, una mica grandet, amb una actriu molt maca, Victoria Rodríguez, que aquests dies ha estat entrevistada en més d'una ocasió. La vídua de Buero rumbeja una ironia saludable, fa broma sobre els canvis en el teatre, sobre l'oblit relatiu en el qual es troba l'autor i sobre el fet que siguin avui algunes obres seves de lectura obligatòria en els estudis. 

Ai, aquestes lectures obligatòries, s'haurien de revisar a fons! Pel que fa als centenaris, molts d'ells passen de puntetes per tot arreu i no fan canviar res, quatre actes commemoratius, una reedició gasiva d'algun llibret i mitja dotzena d'articles de qualitat diversa, en general. Això els que es relacionen amb les lletres, el centenari de Gaudí va inaugurar un munt de parcs temàtics pel fet que l'aixeta va rajar a doll de forma inesperada i encara raja avui. Pel que fa als treballs obligatoris,  resulta divertit l'èxit d'indrets virtuals com El rincón del vago, convertits gairebé en llocs de referència,  fins i tot per al públic en general. El nom ja ho diu tot.

Resultat d'imatges de Buero Vallejo obras teatro televisión
Aquí, a Catalunya, fa anys que no veiem, que jo sàpiga, una obra de Buero. No és ja qüestió de tria lingüística. Al Romea, enguany, es programen obres en català i castellà, el mateix al Goya i a d'altres teatres. Vivim una bona època teatral, amb moltes iniciatives remarcables, tot i que sovint s'han de fer obretes minimalistes amb decorats econòmics i pots actors, un, dos o tres, quatre a tot estirar. 

La censura, avui, és econòmica i a sobre s'han deixat perdre moltes sales de teatre. A l'article que cito al principi Morán menciona Salvat, un altre oblidat, l'única persona que va saber copsar, després de la mort de Franco,  el pes específic d'una obra com La detonación, en la qual Buero evoca un personatge real, com va fer en d'altres ocasions, en aquest cas Larra, tota una declaració d'intencions.
Antonio Buero Vallejo, Pintor español, Retratos de Antonio Buero Vallejo,, Pintores Realistas Españoles, Galería de retratos figurativos, Autorretrato de Buero Vallejo, Buero Vallejo
El Romea mereixia esdevenir el temple del teatre català, Salvat ho recordava en moltes ocasions als seus cursos a la universitat. Ho va ser durant un breu temps i el resultat, negatiu, va ser que s'hi van representar algunes obres mediocres molt ben subvencionades i que aquella va ser l'excusa per bandejar el cicle Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí i que no va poder complir el quart de segle, que ja és gros. Després van construir l'horrible Nacional, fatxenda, incòmode, excessiu, una piràmide lamentable situada en un indret desavinent i amb una acústica deficient. Aquest any, al menys, programen un Sagarra, Sagarra ha estat tambe una víctima de l'elitisme interessat, durant molt de temps. En això de l'oblit injust, les modes i l'atrevida ignorància ens assemblem molt, els catalans i els castellans.
Resultat d'imatges de buero vallejo estudio 1
Algunes obres de teatre de Buero que em van entusiasmar avui, en llegir-les, ja que no les puc veure al teatre, no m'han trasbalsat de la mateixa manera però els anys pesen i nosaltres també canvíem. M'ha passat amb molts autors, d'aquí i d'allà. Les primeres obres de Benet i Jornet són una mica mals Bueros, o així m'ho sembla. De les que vaig arribar a veure a Barcelona en recordo dues, especialment, aquell doctor Valmy on es denunciava la tortura i que va haver d'esperar uns anys a estrenar-se, al Talia, i El tragaluz, al Moratín, precisament ara farà anys, era el dia de la Castanyada quan hi vaig anar, amb una colla. 

De les que vaig veure per la tele en recordo moltes, com ara El concierto de San Ovidio, emesa un  parell de mesos abans de casar-me i moltes altres que comentàvem a la feina, mentre perforàvem fitxes IBM, el dia després de l'emissió. En els darrers anys, que jo sàpiga, tan sols es va muntar, en un teatre, En la ardiente oscuridad, a l'enyorat Guasch del carrer Aragó.
Buero va morir l'any 2000, abans va patir la tràgica mort en accident d'un seu fill, un jove i brillant actor. Poc abans de morir Buero van emetre una llarga entrevista amb ell, pel segon canal i en un horari absurd i tardà. Recordo que em va agradar com parlava de la censura, de com s'havia de fer servir l'enginy per poder-se'n escapar, no defiendo la censura, defiendo al autor, puntualitzava. Buero, com recorda Morán, va abandonar allò del CLC quan va saber que pagava la CIA, va ser l'únic en no voler-se beneficiar amb el tema. També va votar NO a l'OTAN i ho va dir de forma pública, tot pesa. 

El cinema ha aprofitat molt poc l'obra de Buero, Josefina Molina va fer un remarcable Esquilache, no del tot rodó però molt interessant, fa poc vam poder veure aquesta pel·lícula, avui força oblidada, per la televisió. També la seva llarga vida hauria estat objecte d'una sèrie, d'un biopic cinematogràfic, en un altre país. Va tenir enemics viscerals, Sastre, Haro Tecglen, gent aleshores molt llegida i que el temps ha situat al seu lloc, o així ho vull pensar. Molta enveja, pecat capital temible i terrible, vaja. 

Amb això del centenari en alguns llocs es faran lectures dramatizades. Recordo, per cert, que la gent de la Secció Femenina era molt aficionada a muntar lectures d'aquest tipusPerò el teatre, com el cinema, s'ha de veure en sales adients i còmodes. El teatre de text precisa de bons actors, de bones actrius, de gent amb una dicció excel·lent, decorats generosos i directors que n'entenguin el rerefons i no ens mutilin els textos sense cap sentit ni es vegin empesos a fer-hi afegitons que no venen a tomb o relectures que en canvien l'argument i la intenció. 

D'actors bons, avui, n'hi ha molts, un gran nombre sense feina, com explicaven fa poc per la televisió, i això després, fins i tot, d'haver esdevingut molts d'ells personatges populars en alguna d'aquestes sèries que aconsegueixen fames efímeres i que els de la professió puguin fer bullir l'olla durant una temporada sense necessitat d'estar pluriempleats.

Potser no es pot demanar massa en un temps de precarietat laboral generalitzada. La feina de la gent de la faràndula sempre ho ha estat, de precària, amb molt poques excepcions, malgrat el suposat glamour. Doncs ara, encara més. Ens conformarem en rellegir Buero a fons i sense complexos. Que el centenari serveixi per a alguna cosa. Al menys, profeta  a la seva terra, la ciutat de Guadalajara, on va nèixer i on l'idolatren, ha preparat un munt d'actes diversos, molt interessants.

Aquí, diferents versions televisives d'obres de Buero,  entre les quals El Tragaluz, amb un munt d'actors catalans, entre els quals la gran Maife Gil. Ah, i Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus ídols.



10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...


"La censura, avui, és econòmica i a sobre s'han deixat perdre moltes sales de teatre..."
Completament d´acord.
Recuerdo las del teatro Calderón, después cine, en las Rondas.
Y recuerdo Anillos para una Dama, del Gala.
También, cuando ha venido la Compañía de tearo nacional a representar obras clásicas, como Don Gil de las calzas verdes de Tirso de Molina y que dirígía Pérez Puig (Marsillach lo hizo muy bien en su época).
Hoy no hay tearo .
Bueno, en el Romea hay una obra del argentino ¿Luppi?, que me han comentado que es muy buena. Así que seguramente aprovecharé.

Sobre G Morán, nada que decir. No va errado. Nadie sabe quien fue Salvat , y si lo saben piensan que fue un coleccionista de fascículos. Me hizo gracia lo de Balmes, tira con flechas.

Un abrazo
Salut i bon día

Francesc Puigcarbó ha dit...

el que més recordo d'ell es gracies a TV1, 'historia de una escalera' i sobretot, 'el concierto de San Ovidio' amb uns Bódalo i Rodero esplèndids.
S'ha oblidat Buero Vallejo, con s'ha oblidat Alejandro Casona, i com se n'han oblidat altres, aquest pais és molt poc agraît amb els creadors literats i artistes en general, i molt oblidadís.

Júlia ha dit...

Miquel, puntualizo algunos temas, a veces Morán me parece áspero y también tiene sus manías y es injusto en ocasiones, sin embargo escribe de forma que provoca hipnosis lectora.

No creas que Salvat está tan olvidado, tiene sus devociones, tampoco no era una persona fácil de trato en muchos aspectos.

La del Romea la he visto, el protagonista és Héctor Alterio, trata de las demencias seniles pero para mi gusto no es redonda del todo, en este blog donde colaboro puedes leer lo que me pareció:

http://www.llegirencasdincendi.cat/2016/09/el-padre-teatre-romea-hector-alterio/

Ultimamente me he vuelto a aficionar a ir al teatro. Como pasa con tantas cosas, cuanto más vas, más irias.

Júlia ha dit...

És així, Francesc un país molt poc agraït, i parlo de la Pell de Brau en general, però en el cas de Buero encara ho trobo més greu pel seu pes especific i el gruix de quantitat i qualitat. Casona també es va representar molt durant uns anys, té obres molt bones però, pel meu gust, Buero va un pas més enllà. És sorprenent el que vam aprendre sobre teatre a la ràdio i a la tele però no sembla que hagi deixat un pòsit excessiu, cada dia més rucs, he, he.

Tot Barcelona ha dit...

Gracias por el enlace, me pongo a leer y a ver que tal , si es o no, recomendable.
Una abraçada
Salut

Júlia ha dit...

Ui, eso de los gustos es relativo y personal, Miquel, en todo caso, al menos para mi, ir al Romea tiene un valor añadido.

Unknown ha dit...

Jo també vaig tenir, en el batxillerat, una professora molt bona de Literatura. Li agradava molt Buero Vallejo. Jo recordo "Historia de una escalera" i "El concierto de San Ovidio" i entenia que allò era molt bon teatre i molt ben interpretat. Sempre penso que dins l'atapeït i nombrós franquisme que, cruel, sempre dictava, hi va haver, diem-ne "infiltrats". Gent que va protegir als vençuts i aixì no se'ns va poder escatimar tot que déu n'hi do. A Marsilach també li devem audaces posades en escena com aquell "Marat Sade" o el "Sòcrates", Érem joves i,a mi, espectacles així m'ajudaven molt a obrir els ulls que el règim volia closos.
A Buero se l'hauria de reivindicar arreu de la península. Teatre de qualitat i testimoni d'un temps que va durar massa.

Ramon ha dit...

..."seriós, lúcid, elegant i que inspirava respecte a tothom" una bona definició la teva d'aquest gran autor. La meva professora de literatura de tercer de batxillerat també ens va descobrir la personalitat de Buero i va aconseguir que molts dels seus alumnes anéssim a veure les seves obres.
Bon homenatge el que li dediques amb aquest post. Esperem que a Barcelona es programin aviat coses d'ell. Si no, sempre ens queda l'opció d'una escapada a Guadalajara.

Júlia ha dit...

Glòria, va ser tota una època molt bona pel que fa al teatre. He corregit el que m'indiques, tens raó, un 'lapsus' de memòria, culpa d'escriure a raig.

Júlia ha dit...

Ramon, potser es 'posaran les piles' i alguna cosa hi faran, tant de bo.