Maeve Brennan (1917-1993) va ser una escriptora d'origen irlandès que va viure als Estats Units a partir de 1934. El seu pare era un nacionalista irlandès que va ser nomenat ambaixador després de la independència del país. Ell i la seva família havien sofert persecucions i registres per les seves idees i el seu activisme polític. En un dels contes d'aquest recull se'ns explica una d'aquestes situacions familiars, amb la policia entrant a la llar familiar, fent registres barroers i cercant el pare de l'escriptora. Maeve Brennan no va tornar mai a Irlanda, al contrari de la seva família i no és gens estrany, era un esperit lliure i els costums morals i el pes excessiu d'aquell catolicisme ranci tan lligat, com a Polònia, amb el tema patriòtic, cosa que complica les coses, no la devien atreure gens. La recent pel·lícula de Loach, Jimmy's Hall, incidia en aquest tema i en com de vegades sembla que s'hagi de triar entre reivindicacions socials i reivindicacions patriòtiques, en una mena de perversa dialèctica oportunista molt apreciada pels poders de tota mena.
Aquest llibre de relats compta amb tres parts diferenciades, els quatre primers contes són autobiogràfics en gran part, fins i tot l'autora hi utilitza el seu propi nom. Malgrat el gran pes de la religió catòlica, present sobretot a El diablo que nos habita, on s'evoca una situació d'injustícia i humiliació en una escola religiosa, menada per aquestes temibles monges irlandeses, al costat de les quals les meves entranyables franciscanes del Sortidor semblen angelets del cel, l'autora es distancia de tot allò que explica i els contes emeten una certa llum lligada a la infantesa i al seu món irrepetible.
Els altres relats s'apleguen a l'entorn de dues famílies, els Derdon i els Bagot, els quals seguim de forma irregular al llarg de les seves vides, unes vides sense alegria, marcades per la monotonia, la desesperança i la incomunicació. Sense que s'esdevingui res excessivament tràgic, aquestes magistrals narracions ens amaren d'inquietud i ens neguitegen ja que aquests personatges grisos no són bons ni per a ells mateixos i el goig de viure tan sols l'arriben a percebre de forma fugissera i incompleta.
Moltes coses s'intueixen, no se'ns expliquen amb claredat. Arribem a sospitar que tampoc els infants i els joves, fills d'aquests matrimonis que es troben en una mena d'atzucac, resignats a sobreviure guardant les aparences, tindran els recursos necessaris per assolir un cert grau de felicitat. Les narracions reflecteixen una època i una ciutat, Dublín, en uns anys en els quals les perspectives de promoció social eren poques i limitades, encara més per a les dones de casa, dependents econòmicament d'uns marits que també es trobaven atrapats de forma irreversible en unes famílies convencionals que havien de mantenir.
Els contes dublinesos de Brennan ens recorden situacions més properes i d'altres autors i autores del seu temps. Hi ha universalitat i intemporalitat en aquests estudis psicològics que l'autora ens ofereix, detallistes i sense concessions. Maeve Brennan va tenir una vida complicada, sentimentalment infeliç, tot i que va començar la seva tasca d'escriptora i periodista amb bones perspectives, admirada i ben acollida pel món intel·lectual de Nova York i era una dona atractiva, culta i sofisticada. Possiblement a causa del seu tarannà i del seu procés vital decadent va restar en l'oblit. En els darrers anys s'està recuperant i reivindicant la seva obra, lloada per escriptores com Alice Munro.
En el nostre país la reivindicació de Brennan ens va arribar sobretot amb les magnífiques traduccions d'Isabel Núñez, escriptora i moltes coses més, a qui pertany la versió en castellà d'aquest llibre, desapareguda de forma prematura l'any 2012. Els blogaires la vam conèixer i seguir en aquells temps de la reivindicació del ginjoler de Sant Gervasi, fins i tot va entrar als nostres blogs en alguna ocasió. Per sort per als lectors interessats, en aquest núvol virtual en el qual ens movem, encara podem llegir articles i comentaris que Núñez va dedicar a Brennan i a d'altres autors. No va ser ràpid ni fàcil aconseguir que es publiquessin els llibres de l'escriptora, Núñez hi va tenir molta veure.
Tot i que Maeve Brennan ens evoqui d'altres escriptors i aquestes històries ens parlin de mediocritats i de vida quotidiana sense perspectives, es percep en el seu contingut la màgia que singularitza els bons escriptors, fins i tot en el cas de què ningú, abans, ens n'hagués parlat. Les grans històries literàries repeteixen escenaris, l'ànima humana, lligada a condicionants socials com ara la vida familiar, els costums, la política o la religió és universal i rau en els escriptors tenir la grapa suficient per tal de renovar aquest mirall estrany que és la bona literatura.
Un pàgina de la revista Lecturas de l'any 1949, quan encara els seu gruix el confomaven les lectures de veritat.
Sembla que hi ha un nou interès per la narració breu, un gènere que no sempre ha merescut l'atenció de lectors i crítics. Encara més, per la narració breu escrita per dones, la concessió del Nobel a Munro ha contribuït a recuperar amb una mica de força, sempre relativa, aquesta modalitat literària que té característiques pròpies. En el passat les publicacions periòdiques, fins i tot les frívoles i femenines, oferien narracions breus en les seves pàgines i moltes dones van començar a publicar en aquells setmanaris que evolucionarien vers la tafaneria i l'excés d'imatges. Potser seria hora de recuperar aquest mitjà de difusió literària, no ho sé. En tot cas aquest món de la vida domèstica, mediocre i quotidiana no sembla que a casa nostra cridi l'atenció d'un món editorial lligat a servituds diverses i a modes que van per uns altres camins. Això dura fins que des de l'estranger ens redescobreixen la sopa d'all, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada