30.11.14

BEDLAM (1946), AMOR A L'ART I ESCENARIS OMBRÍVOLS

Bedlam-Poster.jpg

Com que no vaig trobar cap pel·lícula actual que em motivés a sortir de casa sota la pluja me'n vaig anar a la Filmoteca, per sort a quatre passes de casa ja que en feien una d'en Boris Karloff

Boris Karloff, gran actor britànic, era un mite en èpoques passades, va ser tot un senyor del cinema, solidari amb la gent de la professió i va fer moltes coses bones, a més a més de cinema. Amb Lon Chaney i Bela Lugosi van conformar la triada capitolina del terror cinematogràfic de l'època. Karloff, que en realitat es deia William Henry Pratt, no es va plànyer pas d'haver quedat encasellat en el gènere, malgrat, fins i tot, després d'haver endegat coses molt diferents en cinema i teatre, al capdavall els  papers monstruosos li havien donat bones oportunitats de demostrar la seva qualitat actoral, fama i calerons.




Vaig pensar que passaria por però el cert és que aquelles pel·lícules, comparades amb les d'ara, eren prou modestes pel que fa als ensurts encara que cal situar cada cosa al seu temps. Bedlam  no és un d'aquells clàssics de terror que feien esgarrifar la gent de l'època de la meva mare quan eren petits. És una reconstrucció del món dels sanatoris mentals del segle XVIII, inspirada en quadres i gravats diversos però, sobretot, en Hoghart. 

La pel·lícula compta amb una heroïna remarcable, la gran Anna Lee, una altra actriu anglesa molt important que va arribar als noranta-un anys, per cert. Un dels seus fills explicava que va precipitar la seva mort l'acomiadament que li van fer en una sèrie, Hospital General, on se li havia assegurat que tenia el paper de forma vitalícia, en acomiadar també el productor executiu anterior. Pot semblar que a la vellesa avançada tot això tingui poca importància, però cal recordar la resurrecció experimentada per Tony Leblanc en el moment en el qual Segura el va recuperar per al cinema.
Bedlam s'inspira en un sanatori mental amb molta història el qual, malgrat la seva llegenda negra, va ser dels primers en especialitzar-se de forma seriosa en les malalties mentals i el personatge protagonitzat per Karloff també es va inspirar en un dels seus directors. Amb aquest nom crec que s'ha fet darrerament una sèrie televisiva d'allò més desagradable pel que fa a la violència i els despropòsits diversos, però en aquest  cas situada en l'actualitat i sense cap intenció d'evocar referents pictòrics. 

En els gravats del segle XVIII, com a la pel·lícula, es pot veure gent de casa bona que va a xalar amb l'espectacle dels orats, les representacions fetes per ingressats en aquells centres tenien el seu públic, com ens evoca també l'obra Marat-Sade. Els acudits i gracietes inspirats en guillats i en les seves maneres de comportar-se han arribat fins als nostres dies, fins que tot això del políticament incorrecte ha assolit cotes força passades de rosca.

Potser no hi ha un remei pràctic i efectiu, però sovint les còpies de pel·lícules antigues que es passen a la filmoteca són d'allò més lamentables. Bedlam es projectava en versió original en anglès però amb una sonoritat amb moltes mancances, subtítols en francès i, a sota dels de francès, uns altres subtítols en català, tot un garbuix per tal de  distreure els esforçats espectadors que ahir érem poquets, cosa que no és habitual car sempre que he anat a la Filmo hi he trobat força gent, la veritat. Potser és que la pel·lícula ja era la segona vegada que es passava i en l'anterior, dimarts passat, en el cicle Per amor a l'art, la va presentar la psicoanalista Neri Daurella. Malgrat tot això, Bedlam és avui una curiositat interessant i una mostra del fet que en el passat més o menys recent hi ha un munt de títols a recuperar. Llàstima que les ocasions siguin poques i efímeres.