12.4.13

RETORN A DONNAFUGATA DES DEL POBLE-SEC DE 2013



Dues pel·lícules importants per molts aspectes, fins i tot més enllà dels estrictament cinèfils, han complert cinquanta anys, The Birds i El Gattopardo. Voldria situar-me en la perspectiva que representaven cinquanta anys quan jo era jove, en aquell 1963 tenia quinze anys i per a un de quinze anys d'avui 1963 és allò que per a mi era l'any 1913 aleshores, una eternitat. I, en canvi, em semblen totes dues històries tan modernes, encara... Són ben actuals les nostres pors sense solució, reflectides en aquells ocells embogits i també el cinisme polític i social, la nostàlgia pel passat o l'arribada de la vellesa, que la novel·la de Lampedusa i la pel·lícula de Visconti expliquen tan bé.



Acabo de rellegir  el llibre, dilluns el comentarem al grup de lectura de Meteora. No és un grup d'aquests en el qual t'imposen les lectures, com els de les biblioteques, sinó que els participants elaborem les llistes i triem. M'ha agradat ara molt més que la primera vegada, a principis dels setanta, feia molt de temps que no m'ho passava tan bé amb una lectura, de forma absoluta i incondicional, la veritat. Potser és perquè n'he copsat molts matisos que em van passar per alt aleshores o que ja sóc grandeta i les reflexions sobre la decadència i els canvis, que fa el protagonista, em són més properes.




Aquests llibres que ja són clàssics precisen per a tornar-se a vendre d'una certa promoció i això s'ha anat fent a través de noves traduccions que apleguen documentació inèdita sobre l'autor o que t'asseguren que són la definitiva, fins que passa el temps i en surt una altra de més definitiva. Hi ha un munt d'edicions d'aquest llibre que l'autor, per a trist consol dels escriptors sense fortuna, no va veure publicat malgrat els seus contactes. En català ens ha arribat la nova traducció de la mà de Pau Vidal i no en jutjaré el resultat, molt bo en general tot i que algunes opcions no les veig clares, com ara l'ús de formes dialectals en contexts que no em semblen adients,  opcions que hi ha qui  considera una gran troballa. En tot cas per jutjar-la a fons hauria de conèixer l'original, cosa que potser faré en algun moment, amb paciència, malgrat desconèixer l'italià. I és que aquest és un llibre que demana gaudir-ne en l'original. Jo no arribaré a la meva edat a la tossuderia d'un Unamuno que va aprendre danès per llegir Kierkegaard, però en italià i amb i la traducció al costat potser encara aconseguiré copsar una part del text.

L'italià actual, com l'alemany, van ser llengües inventades després de les unificacions però a la llarga els estàndards s'han convertit en canònics, tot i que les variables dialectals són moltes i molt diverses. El tema lingüístic se'ns ha explicat poc i malament, la qüestió dialectal encara la tenim per resoldre i potser no hi ha cap solució que deixi satisfet tothom. En un país petit com el nostre la divergència és menor i, a més, la normativització, l'escola, la televisió i el pes dels acadèmics dogmàtics aconsegueixen sovint passar el ribot amb èxit per damunt de les dissidències. Voldria rellegir la primera traducció, la del controvertit i enigmàtic Llorenç Villalonga, que la va fer primer, com tantes coses, en castellà. Vaig arribar al Gattopardo, precisament, a través de Bearn. Es va parlar i escriure força sobre coincidències entre totes dues, fa anys. Avui les trobo novel·les molt diferents, encara que hi hagi convergències ambientals evidents, de paisatges, ideologies i personatges. La relectura de Bearn, un llibre que recordava amb entusiasme, em va decebre una mica, al contrari del que m'ha passat amb Lampedusa.

L'una i l'altra s'han dut al cinema. La versió de Bearn en cinema va ser prou correcta però, pel meu gust, res de l'altre món, malgrat els bons actors i la bona posada en escena. Encara en recordo una altra versió en castellà magnífica i senzilla, de 1976, que van emetre per televisió fa molts anys, en blanc i negre i de forma novel·lada, protagonitzada per Montserrat Carulla, Ángel Picazo i Marisa Paredes i que ens miràvem amb admiració amb la meva mare. Era excel·lent. Llàstima que no hi hagi manera, ara per ara, de recuperar-la.

La història de Lampedusa i el seu Gattopardo ha fet vessar molta tinta, avui és un mite al seu país amb aquest únic llibre, tot i que l'èxit va servir per publicar altres obres menors de l'autor. La història dels Salina és plena de frases brillants, de fragments extraordinaris, de personatges inoblidables, de descripcions magnífiques. La pel·lícula també és extraordinària, Visconti li va donar el to i els rostres adients. Sembla que no volia Lancaster com a protagonista sinó l'actor rus que havia interpretat Ivan el Terrible, però estava malalt i alcoholitzat. Després va pensar en Laurence Olivier i aquest no podia a causa de compromisos diversos. L'elecció, fruit d'una certa casualitat, va ser providencial i l'actor repetiria amb Visconti a Confidencias. Es faria difícil avui imaginar un altre rostre per a Don Fabrizio. Fins i tot la resta d'actors es podrien substituir però no puc pensar en ningú més com a protagonista.

La pel·lícula obvia l'epíleg final i fins i tot no entra a fons en les consideracions sobre el previsible futur del matrimoni dels esplèndids joves, a la pel·lícula Delon i Cardinale en els seus moments de plenitud juvenil i bellesa esclatant. És precisament Tancredi, aquest nebot amb intel·ligència pràctica qui diu la famosa frase sobre canviar per tal que res no canviï, frase que en ocasions s'atribueix erròniament al protagonista. Tancredi serà el futur, com és ja el present qui serà el seu sogre, Don Caloggero, un altre actor de categoria a la pel·lícula, Paolo Stoppa. La novel·la ha generat un terme, gattopardisme, que incideix en el tema dels canvis que no volen canviar res, en el cinisme polític, vaja. Tancredi se situa a la llarga a l'extrema esquerra de l'extrema dreta que és, segons valora el protagonista, un indret còmode, segur i amb moltes possibilitats. En el fons, més enllà de valoracions subtils, la pela és la pela.

L'animaló que identifica la família, tot i que s'ha traduït en ocasions com a guepard sembla que és un serval, un altre tipus de felí. Però haver-ne dit El Serval ens hauria allunyat del títol original, m'imagino. Moltes consideracions sobre Sicília i el seu futur, en el marc d'una unificació imposada a la pràctica, potser inevitable, m'han fet pensar en Catalunya. L'epíleg, que la pel·lícula no recull és molt important perquè mostra aquest futur lamentable, del país, de les seves circumstàncies i de la seva decadència. Després de la unificació la màfia, per necessitat primer i per interès després, va senyorejar aquells indrets i la pobresa va augmentar

El nord es va oblidar del sud i aquest va perdre la poca independència que conservava. És clar que potser la visió lampedusiana del passat resta lligada a la seva pròpia història. Les revoltes garibaldines, com tantes revolucions, ens han arribat acolorides pels manuals d'història però van ser banys de sang que s'haurien pogut evitar si la gent fos d'una altra manera. La revolució francesa, tan exaltada, com la russa, el mateix. Les víctimes innocents i evitables no tenen veu, ni vot ni futur. Un gran error recurrent és pensar que aquesta violència ha de ser inevitable.



La novel·la potencia el paper de la veritable Salina del futur, Concetta, el final d'una època, que romandrà conca per un malentés i també per orgull i que tancarà el llibre enviant a la brossa Bendicó, el gos de Don Fabrizio, dissecat i podrit. El seu pare i el seu cosí opten pels diners i el futur, però com el mateix Tancredi ha d'admetre, la noia té alguna cosa que la burgesa bellíssima no tindrà mai i ell, en el fons, enyorarà aquell amor adolescent i tot el que representava. 

A la pel·lícula Concetta queda una mica esvaïda en el conjunt però la va interpretar una molt bona actriu italiana, Lucilla Morlacchi, que en cinema va fer poca cosa però que ha treballat molt al teatre i a la televisió del seu país. La majoria de gent, com jo mateixa, recordem la majoria d'actors del repartiment de la pel·lícula però sabem poca cosa de Morlacchi. L'elecció de Tancredi, en el llibre, és comprensible, molta bellesa i molts, molts diners, que li asseguren un futur brillant i còmode. Qui s'hi podria resistir?

Un altre oblidat del gran conjunt d'actorassos que van sortir a la pel·lícula va ser Romolo Valli, mossèn Pirrone, personatge que al llibre té el seu paper de secundari de luxe i que protagonitza un monòleg impagable, un molt bon actor que també va repetir amb el director a Confidencias i que va morir als cinquanta-quatre anys, d'accident.




Més enllà del cinisme polític la història ens parla dels homes i les dones, del pas del temps, de la vellesa, de la decadència, de la mort. A la pel·lícula també ens estalviem la mort i extremunció de Don Fabrizio. Però això no perjudica el conjunt, pel·lícula i llibre són una meravella i les comparacions, en aquest cas, no tenen cap mena de sentit. Lancaster va ser un actor immens que va fer una evolució intel·ligent i que prioritzava els bons papers per damunt dels diners. Té molts personatges inoblidables però aquest és potser el que romandrà més temps en l'imaginari sentimental de molta gent. Cinquanta anys i sembla que va ser ahir, potser perquè les reflexions del príncep de Salina i de l'autor del llibre són avui més actuals que mai i ho tornaran a ser d'aquí cinquanta anys més. 


4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

...les reflexions del príncep de Salina i de l'autor del llibre són avui més actuals que mai i ho tornaran a ser d'aquí cinquanta anys més...
Totalment d´acord
Totalment...
Salut Júlia.

Oliva ha dit...

QUIN GRAN ARTICLE¡¡¡¡ PER CERT JO TINC LA MATEIXA EDICIO DEL "GUEPARD".
"BERN",EL PRIMER COP QUE LA VAIG LLEGUIR,NO I VAIG ENTENDRE UN BORRALL,ERA AIXI DE BLEDA

Júlia ha dit...

Miquel, per això és un clàssic.

Júlia ha dit...

Oliva, això ens passava a totes, ens mancava base, crec. Per això aquests llibres demanen relectures constants.

El Guepard es va dir la primera traducció al català, la de Vilallonga, jo també el tenia i no sé pas on ha anat a parar.