19.3.13

AVUI ÉS FESTA, SANT JOSEP LA FA

Tens fred? Abriga't amb la capa de Sant Josep. Tens calor? Abriga't amb la capa de Nostre Senyor.

Si per Sant Josep no canta el cucut, o és mort o s'ha perdut.


Avui és Sant Josep i temps era temps era aquest un dia de festa de precepte, un dels pocs sants que comportaven obligació d'anar a missa sota pena de pecat mortal, pecat greu que podia aconseguir que si et mories sobtadament aquella nit sense haver complert amb la teva obligació cremessis eternament a les calderes d'en Pere Botero. San Pedro y San Pablo, Santiago el Mayor, San José y Todos los Santos, ens apreníem a doctrina. Sant Josep era festa grossa ja que a gairebé totes les cases hi havia Joans, Joseps, Maries i ases, ara només queden els ases i són tan sols simbòlics.

Existien famílies on el nom de Josep -o de Josefina- era el de gairebé tots els membres de la família. Una cançó castellana feia broma amb el tema, aquella de José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José. També es deia Don José, Pepe y Pepito una obra de teatre força popular,  que més endavant es va fer en cinema, de Juan Ignacio Luca de Tena, obra fins i tot una mica cosmopolita car l'objecte del desig és una noia americana!


El dia de Sant Josep venia a dinar a casa una meva tieta vídua, de fet una cosina del meu avi, tot un caràcter. No volia venir cada diumenge, cosa sobre la qual la meva mare insistia, però sí per totes les festes rellevants. Vivia sola, en un pis de lloguer, al carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, i amb el meu pare l'anàvem a esperar a prop de l'església de Sant Pau del Camp, les distàncies, aleshores, em semblaven totes molt grans. Portava, com calia, alguna cosa per fer les postres, de Can Massana o de Can Prats Fatjó. 



De tota manera per Sant Josep el postre estrella era la crema que no es deia crema catalana sinó crema-i-prou. Fer la crema, com fer tantes coses diferents, aleshores, era tot un ritual i la mare la cremava amb una vella planxa de ferro i s'escampava per la casa l'olor encisadora del sucre cremat. La meva mare l'estenia damunt d'unes safates una mica antigues, en les quals hi havia la imatge d'uns romàntics canals venecians, que només s'utilitzaven per les festes grosses i que encara conservo. Per sucar anàvem a comprar, a la pastisseria, melindros i sequillos. Aquestes menges eren, aleshores, puntuals i extraordinàries, francesilles de la modèstia ambiental. Els ous eren cars i valorats, s'intentava reduir-ne el consum a la mida de les possibilitats econòmiques, per això la crema era tot un luxe.

I això que a casa no hi havia Joseps, ni Peps, ni Pepes ni Pepites. Però n'hi havia un munt a l'escala, pel veïnat, a tot arreu. Davant de com ha anat el tema amb la moda sobre noms posats a nens i nenes del present, valoro molt el costum antic de posar noms de la família als nadons, sempre se'n poden trobar un munt de ben bonics. Una altra cosa és l'excés, aixó de que homes, dones, joves i infants de la nissaga es diguin el mateix nom amb totes les variants i diminutius possibles.

Sant Josep ha estat un sant famós però també objecte de moltes bromes. El seu capteniment sexual i virginal va propiciar que en gran nombre de les cançons populars se'l ridiculitzés o retratés com si es tractés d'un vell xaruc. N'hi ha molts exemples però el primer que he trobat ha estat aquesta nadala valenciana:

Sant Josep se fa vellet.
que no pot pujar l'escala.
Matarem un corderet
per a tota la setmana.

Jesús feia volantins
i sant Josep s'alegrava,
i era tanta l'alegria
que li 'caia' la bava...



En una altra cançó de Nadal, en néixer Jesús, la Mare de Déu li diu, quan el veu ballar content, vos Josep heu tornat jove, cosa que fa pensar que no ho era. De vegades el seu personatge ha hagut d'aguantar bromes pesades i fins i tot irreverències divertides, com en aquella cançó de Nadal castellana en la qual els ratolins li rosseguen els calçotets, al bueno de San José le han roído los calzones. Per a més inri tan sols li faltava allò del pare putatiu, parauleta susceptible d'equívocs i gracietes diverses i de grolleries fàcils. Algunes estampes antigues el mostren com un vellet amable i inofensiu. En d'altres iconografies es va convertir en un home corrent, fins i tot ben plantat, malgrat la seva història íntima. El catolicisme propiciava les famílies nombroses però l'exemple de Sagrada Família Tradicional és de fill únic i pare adoptiu, coses de la religió. 

He escoltat en ocasions gent de la meva generació, com Àngel Casas, explicant que va resultar més colpit pel tema religiós que no pas pel polític, de nen i de jove. El religiós era proper i angoixant i l'altre era eteri, no se'n parlava, la gent intentava viure'n una mica al marge llevat de minories molt polititzades que, en aquell moment eren, de fet i per raons òbvies, quatre gats. En tot cas el pobre Sant Josep no té la culpa de res. 

A mi, més enllà de la seva tradició de consentiment en una situació complicada, que tanta brometa ha generat al llarg dels segles, m'agrada la seva imatge habitual de pare afectuós, un contrapunt a les maternitats tradicionals. De totes les Sagrades Famílies famoses la meva preferida és la de Murillo, un pintor a reivindicar a fons, aquesta de l'ocellet, que mostra uns pares joves i amatents a la seva criatura, feinejadors i bells sense excessos, gent del poble, vaja. Sant Josep és, segons com és miri, un pare modern, que té cura del seu fill, li fa moixaines, el deixa jugar amb els estris de la feina i sembla feliç amb el seu destí humil de fuster de Natzaret, més enllà de divinitats abstractes. La Passió de Crist evangèlica no dóna cap protagonisme al sant, de la qual cosa s'ha deduït sempre que ja havia finat en aquell moment, tot això que es va estalviar.

Encara conec molts Joseps, Peps, Pepites i Pepes. Molts d'ells, de la meva edat. Fins i tot conec algun jove i algun infant que es diu així però avui a les escoles és el de Josep, ja, un nom exòtic. Tot això pot canviar en algun moment, és clar, depèn de modes i audiències i no crec que hi hagi noms bonics ni lleigs, la persona que el porta dóna valor al seu nom, per més estrany que aquest ens sembli. No és temps de celebrar en excés els sants però aquests tan coneguts encara tenen la sort de ser recordats i celebrats. Són els nostres petits déus familiars, en el fons, els sants patrons de cada indret, resten lligats a la tradició i també al pas de l'any, Sant Josep representa les primeres alegries de la primavera, també. Ja no és avui aquella esperada festa entre setmana d'abans ni ens entretindrem gaire en fer crema cremada, la veritat, tot i que potser algú encara s'hi afanyi. 

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

cada vegada n'hi ha menys de Joseps i Joans, en canvi d'ases en tenim més. El que no sé és si Sant Josep era caçador com diu la cançoneta.

Júlia ha dit...

En aquell temps, Francesc, tothom havia d'anar a caçar i tenir un hortet si volia sobreviure, no era com ara. Ara bé, que tingués escopeta ja resulta molt més dubtós, àdhuc anacrònic.

Anònim ha dit...

Felicita a tots els joseps que coneguis de part meva, perquè em sembla que jo no en conec cap, dec ser d'una altra generació xD

Montserrat Sala ha dit...

Hola Juia: Una entrada llarga pero molt evocadora. Als nostàlgics sempre ens agrada, rememorar els temps de la nostra infantesa. Tot ha canviat tant...A pitjor!!!
Estic d'acord amb tu,en que la pintura de Murillo sobre la Sagrada Família es la millor.
A casa meva hi havíe Joans, pero a casa del meu home, pare, fill y net, es deien joseps. Per cert m'agradaríe puntualitzar que aquest fet va donar peu a na confusió en el tema de les heréncies que va ser fatal pels interesos dels germans.

Salutacions, I que gaudeixis del dia asoleiat, que ens fà. Avúi a passejar. Al cinema un altre dia .

iruna ha dit...

no sabia que abans a la crema catalana li dèieu crema (i prou). i els "sequillos", què són?

això que expliques que deia l'Àngel Casas, "que va resultar més colpit pel tema religiós que no pas pel polític, de nen i de jove", me sembla que a mons pares també els va passar, sobretot a mon pare. l'altre dia, mentre dinàvem, mos explicaven les moltes hores que passaven a col·legi, i el munt de temps que dedicaven a resar... mos parlaven del rosari i els vaig demanar que en fessen un en veu alta, perquè només tinc la idea d'un rumor que s'allarga, però mai he sabut ben bé com se fa. los xiquets i jo vam quedar impressionats: mon pare feia de veu cantant, i ma mare, la cançoneta de després... llarg i llarg.

una cosa que em va sorprendre molt és que em diguessen que quan eren petits no en tenien ni idea que les dones embarassades estaven... embarassades, que dintre seu hi portaven un fill. me van dir que ni tan sols paraven atenció a que els havia canviat el cos, que potser ni se n'adonaven, o ho veien com una cosa "natural", sense més explicació. que no posaven les mans o l'orella a la panxa per notar els moviments i les patades... que no es podien ni imaginar que del cos de sa mare pogués nàixer un xiquet.

quasi em costa de creure. me van dir que potser qui ha vist de petit animals a casa, ho tenia millor per a veure-hi la relació... de veure parir els animals... però que ells no en van saber res fins que van ser bastant grans.

tu sí que ho sabies, júlia?

Júlia ha dit...

Pons, ja és estrany, de tota manera, de Peps encara en queden. Els felicito, doncs!

Júlia ha dit...

Gràcies, Montserrat, de fet hi ha coses que han empitjorat però moltes que han millorat, el pas dels anys de vegades ens ho fan veure tot de manera una mica romàntica. Bona primavera!!!

Júlia ha dit...

Iruna, jo no sabia res de res, la meva mare va tenir el meu germà que jo ja tenia sis anys i no em vaig fixar en la seva panxa, que ja és gros. En canvi, amb el tema dels Reis, ben aviat em vaig adonar que allò no era gaire normal. No adonar-nos de les evidències es freqüent quan no es té malícia ni picardia, encara que sembli mentida.

El rosari era una llauna i de vegades a escola quan el passava alguna espavilada se saltava avemaries. Això ja venia d'abans, el pes de la religió era molt feixuc tot i que l'anticlericalisme també deia molts disbarats.

I un altre tema, evidentment, era el del sexe, totalment ocult. Tinc un llibre de ciències naturals de magisteri, per altra banda molt bo, on es descriuen tota mena d'animals però que en arribar als mamífers 'oblida' tot el que faci referència a l'aparell reproductor. No sé quina mania els va agafar a la gent de la religió amb el tema sexual, per cert, fins extrems delirants.

A casa tampoc no t'explicaven res. He de dir que quan tenia deu anys una mestra jove, veient com buscàvem al diccionari coses relacionades amb el sexe ens va fer una mena d'explicació molt passada per aigua de com neixien els nens, relacionant el tema amb floretes i ocellets,però, vaja, al menys vam saber que no venien del cel. Ens va dir que per a la resta preguntéssim a les mares i la meva mare es va neguitejar i posar tan nerviosa que ja no vaig insistir.

Normalment el tema de la regla se sabia a través d'amiguetes més grans, com tot plegat. A les dones, sobretot, des de feia dècades, se les tenia immergides en aquest tipus d'ignorància. Però l'educació sexual dels nois tampoc no era millor, era força 'casernària'.

Ara tot allò sembla mentida, és clar.