27.9.07

Després de la glòria...

Ja he acabat Incerta glòria, novel·la que el veí del Cafè ha promocionat a bastament, per convicció i no pas per afany de lucre. No som pas els únics, ell i jo, que hem retrobat o descobert aquest llibre. Fa poc es va presentar una nova traducció al francès, Francesc-Marc Alvaro en va parlar no fa massa a La Vanguardia i sembla que molta gent jove, interessada en la literatura, s’adona, ara, del seu valor immens. Paper de vidre reproduïa, fa pocs dies, una entrevista amb la vídua de Sales.

Jo no gosaré dir si és la millor novel·la sobre la nostra guerra civil publicada a Espanya, o la millor novel·la catalana de la postguerra, o la millor de qui sap quina classificació etèria, ja que tals afirmacions sempre són parcials. Aquestes lloances absolutes, sovint interessades, resulten tan gratuïtes que, en lloc de desvetllar curiositat pel llibre, generen una mena de rebuig. A més, qui sóc jo per qualificar de forma escolar qualsevol llibre? Ningú no ho hauria de fer, això, ni tan sols els crítics literaris, que sovint, com tothom, es deixen arrossegar per les seves dèries personals i amistats particulars. Hi ha llibres que tenen el seu moment i que s’eclipsen aviat. D’altres tenen el seu moment, s’eclipsen i després ressusciten amb força, amb la força dels clàssics immortals, que crec que és la força d’Incerta glòria. Sobre les guerres, en general, i sobre temes que freguen la història, cal llegir molts llibres diferents i escoltar molta gent, per tal de fer-nos una idea aproximada -i sempre inexacta- de la impossible veritat, perquè la història col·lectiva és un recull de moltes i molt diferents històries individuals. Respecte a la guerra, al menys, Sales fa un esforç de comprensió i objectivitat, de reflectir les misèries i les grandeses del gran fresc col·lectiu que la pateix. Com que el fresc col·lectiu compartit per cadascú és diferent, de forma inevitable, també se li escapen alguns elements. Malgrat això, no m’estranya que el llibre no resulti còmode a tant progre de pa sucat amb oli, dels que hem de patir avui dia en el món de la cultureta, ja que desmunta moltes teories, algunes d’elles literaturitzades en obres modernes de ficció, d’èxit popular remarcable.

Hi ha molts textos i webs que parlen de Sales i del llibre, així, doncs, afegir res de nou i original es fa difícil, si no és tan sols allò que va lligat a l’experiència de cadascú, personal i intransferible. La descoberta o redescoberta d’aquesta glòria incerta ha aconseguit que torni a traginar un llibre gruixut i pesat –en grams- amunt i avall, que em passi de parada d’autobús llegint, que em reconciliï amb la literatura de –més o menys- ficció, que hagi tornat a llegir un text de forma completa –he acabat llegint molts llibres pràcticament en diagonal, darrerament- i, a més, amb retorns a paràgrafs que m’havien impressionat i trasbalsat, que torni a subratllar fragments que em meravellen, i que hagi d’admetre els molts prejudicis que no em van fer valorar –crec que ni tan sols acabar- aquest llibre en una de les seves edicions antigues.

Perquè, malgrat la gran tasca editorial de Sales, jo vaig tenir per aquest món de la cultura catalana, arrecerada en els seus inicis, gairebé, en una mena de marginalitat elitista, un injust rebuig, ho admeto. Em semblaven una colla de burgesos, gent de missa, de la crosta, en el fons, conservadors que s’havien vist arrossegats a l’exili pel catalanisme, -un catalanisme excloent-, més que no pas per un republicanisme progressista i igualitari, persones que no volien saber ni compartir els canvis que afectaven la Catalunya subdesenvolupada del desenvolupament, canvis lligats als immigrants i a la gent pobra, que duia els fills a escoles públiques atapeïdes d’infants –infants que als catorze o molt abans anys ja treballaven-, mentre ells es muntaven escoles catalanes de luxe i, això sí, molt avançades pedagògicament. Gent que s’editava a sí mateixa, del món universitari que, aleshores, era molt i molt minoritari i tancat. Tot plegat potser anava amarat, també, d’un cert ressentiment, de l’admiració soterrada per un món al qual jo no tenia accés. Però certament, ja abans de la guerra, el món de la immigració castellana i d’una bona part de la nostra ruralia, la més miserable, restava gairebé sempre bandejat del que reflectien els literats cultivats, llevat d’alguna pinzellada pintoresca acompanyada d’un cert menyspreu. Vallmitjana havia intentat reflectir la misèria, encara catalana, dels anys anteriors, per cert. Penso també en el sotrac que van representar els primers llibres d’Arbó, que mostraven la situació dramàtica dels arrossars, en aquella societat urbana i barcelonina que volia ser europea i que no acabava de copsar la realitat, fins i tot, d’una bona part de la ruralia catalana. El llibre que es va editar fa alguns anys, amb un recull d’articles de la periodista Irene Polo, recull uns fets inquietants, d’enfrontaments entre catalans i castellans immigrants, per la zona de Sallent. Crec que molt suport subcosncient al senyor Montilla ve de la sensació, subjectiva, que ja mana algú ‘dels altres’, perquè els senyors Pujol, Maragall i molts polítics d’abans, als quals no nego per aquest fet concret, cap valor polític, pertanyen a aquesta burgesia catalana cultivada, catòlica, i estaven fins i tot emparentats entre ells, cosa que el fet de ser famílies nombroses, en general, facilitava força.

He de dir que un bri d’aquesta malfiança em burxava encara quan, llegia en una carta a Màrius Torres, Sales manifesta que la criada i la seva dona li estan fent la maleta, o quan la Trini fa referència a la noia de servei, per exemple, de qui parla poc i de forma superficial, em sembla, -no té ni tan sols nom- si considerem que hi conviu en una època que, precisament, devia generar estranyes i diverses solidaritats, i en comparació a l’interès humà que li desvetlla l’altra gent. Perquè eren, molts d’aquests catalans de la represa cultural, no pas tots, gent amb servei, de famílies força arregladetes. Respecte a la qüestió lingüística, en la relació amb la carlana, Sales recorre a una ficció, que ella li parli català perquè ha viscut a Catalunya, per exemple, i així salva la versemblança del diàleg, ja que reflectir una realitat bilingüe sempre és un tema espinós, a l’hora de novel·lar, sobretot en les converses en estil directe. Aquest bonhomiós anarquista que és, en el llibre, el pare de la Trini també fa alguna consideració por raonada sobre les masses violentes i foranes, encara que un dels personatges més oportunistes i repugnants de la història sigui, precisament, el seu mateix fill. L’exili, per a un bon grapat d’intel·lectuals catalans, no diré que fos daurat, tampoc no és això, però sí que va ser privilegiat, en comparació a molta altra gent, més humil i menys preparada. Els pocs contactes que vaig tenir de jove amb alguna persona lligada a aquest món em van desplaure, per aquesta mena de rebuig per la realitat del suburbi, per l’elitisme, i crec que encara no s’ha aconseguit agermanar del tot aquestes nombroses Catalunyes, la veritat. Un dels punts febles del psuc gloriós, crec, va ser aquesta divisió entre uns i altres, també, encara que crec que en l’època daurada es va fer un esforç important d’agermanament. El fet de no voler entendre perquè, encara, grups com Estopa canten en castellà... per exemple. O que Justo Molinero i el seu món són una part essencial de la nostra realitat global. Costa d’admetre que hi ha, encara, un sentiment català que parla en castellà –parlava, perquè ara parla en molts colors-, per motius diversos i complexos, i que cal assumir aquesta llengua, també, com a nostra, segons com i on, si no volem encendre ressentiments o perdre aportacions molt valuoses al conjunt, sempre complex, del nostre món cultural. Recordo unes entrevistes, fa molts anys, en una revista catalana d’aleshores, a les esposes dels polítics catalans de la transició, totes vivien a la part alta i tenien minyona. La majoria, esposes i marits, pertanyien a famílies, no sempre riques, però sí il·lustrades i ben relacionades, no ens enganyem. Els catalans pobres no hem acabat de saber mai on havíem d’ubicar-nos. La visceralitat no és bona, però de vegades és inevitable.

Els arbres, doncs, no em van deixar veure aquest bosc immens que és Incerta glòria. Potser em calia tenir l’edat que tinc ara, per entendre moltes coses i circumstàncies. Moltes novel·les d’èxit, actuals, que agraden a molta gent, mostren una mena de guerra heroica, amb bons i dolents, sense matisos o fan filigranes per acabar demostrant la tesi que, malgrat que els dos bàndols feien disbarats, un d’ells no tenia raó, i, a més va fer-ne molts més i durant molt més temps, ja que va guanyar, és clar, però no sabem què hauria passat a l’inrevés en aquell context estalinista que dominava la qüestió. També, en ocasions, és fa una lectura monocromàtica, com si la guerra hagués estat contra Catalunya, -que potser, per alguns sectors, també- i que, en certa manera, és una tesi que sura en alguns fragments del llibre. Els matisos, les contradiccions, les incoherències i les violències gratuïtes no venen massa, avui, perquè la complexitat inquieta, neguiteja, i volem consignes clares i entenedores. No entenc que ens empassem tantes rodes de molí, però són llibres amb èxit, i no cal dir títols, ni autors, em sembla. No són humans, en el fons, perquè allò humà per excel·lència és ple de dubtes i contradiccions i temors, com aquest capellà vell que diu una missa clandestina davant d’aquesta Trini immensa, convertida i patidora. Són novel·les, aquestes que bescanto, que prenen partit de forma massa òbvia i descarada, encara que pretenguin moure’s dins de l’objectivitat, i que, crec, per aquest motiu resulten fins i tot inquietants ideològicament, ja que en alguns casos desvetllen sentiments revanxistes o somriures condescendents davant de la ingenuïtat que reflecteixen. A més, un llibre pot defensar una tesi que resulti dubtosa, que ens resulti, fins i tot, repugnant moralment, però ser un bon llibre, molt ben escrit, ambiciós, i, generalment, no és tampoc així en els casos que comento.

Incerta glòria és molt més que una novel·la sobre la Guerra Civil, és una novel·la sobre la condició humana, plena de paràgrafs que fan pensar, dubtar, matisar les pròpies conviccions, que ens fan, fins i tot, canviar. Llegeixo en una web que recull crítiques sobre el llibre el testimoni d’una persona jove, preguntant-se com pot ser que li hagin amagat aquest llibre durant anys. Jo també m’ho pregunto. Certament, no ha estat amagat del tot, mai, però sí situat en el camp ombrívol dels secundaris de luxe, singulars i una mica fora de lloc. No crec que el camí sigui, ara que sembla que hi ha una recuperació progressiva dels valors de la novel·la, fer-la llegir de forma obligatòria als instituts, això seria un crim intel·lectual. Incerta glòria demana professors ardits i convençuts, que en llegeixin fragments a l’alumnat amb contundència, en veu alta, i amb grapa; demana una antologia pròpia, un primer tast entusiasta que faci recórrer el camí cap a la totalitat de forma voluntària i entregada. Perquè si no és així, el mateix volum físic del llibre pot provocar, d’entrada, una al·lèrgia a aquests estudiants a qui hem acostumat –nosaltres, els adults- a considerar les institucions educatives com un lloc on l’esforç i la dificultat no són pas a la primera fila dels valors vigents i on sembla que els volums de més de vuitanta pàgines generen un rebuig imprevisible.

Sé de joves que han menystingut llibres tan immensos –literàriament- com La Regenta, a causa de l’obligatorietat acadèmica, lligada a treballs posteriors, també obligatoris i que al racó internàutic dels ganduls proliferen de forma important. Jo vaig accedir a aquest llibre, i a molts d’altres, a través de professors que me’ls havien comentat i que me n’havien llegir algun paràgraf sense demanar-me res més, ni la lectura completa, ni un treball posterior, però que creien i estimaven aquell text. Sisplau, que no passi amb Sales, això del treball obligatori! Fa poc llegia en algun lloc que en d’altres països n’haurien fet, ja, una pel·lícula. Quina por, sobretot pensant en la col·lecció de cromos acolorits en la qual van convertir La Plaça del Diamant. O en el pobre Tirant lo Blanc cinematogràfic. O en la fredor de Bearn a la pantalla. En tot cas, el llibre hauria de comptar amb un director extraordinari, agosarat i intel·ligent, fanàtic del text i capaç de xuclar-ne l’esperit sense limitar-se a endegar una sèrie d’il·lustracions en moviment, tot plegat, doncs, molt difícil.

No m’agrada recomanar llibres, ni restaurants, ni res de res, encara que de vegades, tots som contradictoris, caigui en el parany de fer-ho, d’alguna manera. Quantes vegades no hem anat al cinema o al teatre per la recomanació abrandada d’un amic o de molts amics i n’hem sortit amb un sentiment de decepció! No sempre, potser, pel valor intrínsec de l'obra, sinó perquè, fins i tot, no l’hem gaudit en el moment que calia. A Incerta glòria li hem de trobar el lloc, el moment, en la nostra vida. Un llibre per tenir, rellegir –tant sencer com a breus tasts-, comentar, i per assaborir amb tranquil·litat i sense pressa. Perquè l’important, en aquest cas, no és com acaba la història, ni on arribem, sinó el camí que fem i com el fem. És un llibre per a gaudir-ne de forma seriosa i adulta, i jo, personalment, si manés –més ben dit ‘si manés més del que mano, perquè jo ja mano lo meu’, com deia en Capri, un altre populista menystingut per les elits- intentaria posar com a condició, als centres educatius, no haver de fer-ne cap treball de síntesi al final.

He de dir, també, que no tot el llibre m’ha trasbalsat de la mateixa manera, si hagués de triar, em quedo amb les cartes de la Trini. No connecto -anava a dir no combrego, he, he- amb aquest cristianisme explicatiu de les malvestats, amb aquesta exaltació de la creu, que va ser, però, molt present durant força temps en la literatura i que ha generat obres immenses, present en autors com Dostoievsky i molts d’altres, impressionants. Però això és, ja, molt subjectiu, cosa meva. Com es diu, amb força vulgaritat, la novel·la no m’ha deixat indiferent i no crec que hi deixi ningú.

32 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això de recomanar quasi bé sempre és jugar-se-la.
Si no t'agrada recomanar llibres, aquesta excepció -per cert, magnífica- deu tenir uns bons fonaments.
Hauré doncs, de llegir-la.

Júlia ha dit...

Xiruquero, no t'ho prenguis com una recomanació, sinó com un comentari apassionat, i no et creguis, mai, tot el que escric -ni jo, ni ningú- he, he.

Gregorio Luri ha dit...

Ahir,venint de Barcelona cap Ocata en el tren, a la nit, li comentava a la meva dona que mai no he tingut les idees més clars que quan tenia 20 anys. No me'n penedeixo, va ser maco ser jove i fanàtic, però ara he guanyat una cosa: saber apreciar el valor de la gent amb la qual no estic d'acord. Ja no llegeixo per confirmar les meves conviccions, sinó més aviat per a posar-les a prova. Hi ha, en aquest sentit, moltes, moles coses d'en Sales amb les quals em resulta impossible combregar, però Déu n'hi do, quina magnífica companyia la seva!

tina ha dit...

Dius: "La descoberta o redescoberta d’aquesta glòria incerta ha aconseguit que torni a traginar un llibre gruixut i pesat –en grams- amunt i avall, que em passi de parada d’autobús llegint, que em reconciliï amb la literatura de –més o menys- ficció, que hagi tornat a llegir un text de forma completa –he acabat llegint molts llibres pràcticament en diagonal, darrerament- i, a més, amb retorns a paràgrafs que m’havien impressionat i trasbalsat, que torni a subratllar fragments que em meravellen, i que hagi d’admetre els molts prejudicis que no em van fer valorar –crec que ni tan sols acabar- aquest llibre en una de les seves edicions antigues."

I és el millor elogi que li pots fer a un llibre, diria jo.

Gràcies per fer referència a Paper de Vidre, Júlia.

I respecte a "Incerta glòria" al cinema, Marc Recha en té els drets, diuen. Ai, mare...

lola ha dit...

Fonamental el que dius del tractament històrc, i que encara arrosseguem, de la immigracio, Júlia. És una qüestió fonda i que caldria estudiar. Al relat de la Trini, m'ha sobtat que tots els brètols anarquistes parlen (com que parlen poquet, no com la Carlana) en castellà.


Lola

Arare ha dit...

Júlia, deixa que em torni a treure el barret davant teu, després de llegir-te.

Llegiré "Incerta glòria" no perquè ho diguis tu, sinó per la manera com en parles. No te'n sentis culpable, de la "no recomanació", ans al contrari, ben satisfeta. No és que et cregui o no et cregui. És que em fascina llegir el que dius tal com o dius.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Gregorio, jo també penso sovint 'i tan clar com ho veia quan era jove!'. El pitjor és que l'experiència dels grans no serveix, mai, per als joves i que els veus ensopegar sense poder fer-hi res, ai.

Júlia ha dit...

Benvinguda i retrobada, Tina, gràcies pel comentari i Paper de Vidre és una revista excel·lent i es recomana sola.

A veure si t'animes a tornar a avarar l'aeroplà que et trobem a faltar...

Júlia ha dit...

Per cert, hi ha gustos per a tot, però a mi el Recha -i això que és de l'Hospitalet- em fa venir son...

Júlia ha dit...

Hola, Lola,
Tens raó, és un tema encara poc 'tocat' perquè desvetlla una certa inquietud. He llegit alguns comentaris que fas en altres blogs i la tercera part m'ha semblat, també, menys reeixida.

Respecte als anarquistes, certament, moltes masses violentes 'incontrolades', sobretot de la FAI, eren castellanes, els testimonis vius ho saben prou. Crec, però, que també caldria analitzar el perquè o els perquès: lerrouxisme latent i oportunista, anticlericalisme fomentat per determinats poders, incomoditat entre la societat catalana, sentiment d'inferioritat, patiment de menyspreu (???)... Molts interrogants, encara, que no s'han entomat amb prou decisió per fer-ne una anàlisi coherent i aprofundida, sense prejudicis exagerats -una mica de prejudicis són inevitables, ja que som humans, al capdavall-.

Guillem ha dit...

Doncs felicitats pel teu escrit. I d'acord amb tu especialment quan emfatitzes que "és molt més que una novel·la sobre la Guerra Civil". Evidentment. Qualsevol consideració sobre si està més a favor dels uns o dels altres, o per la visió que aporta sobre el conflicte està dirigida al fracàs. Com deia el mateix Sales, la novel·la tracta altres temes, alguns principals, altres laterals, però la guerra només és el rerefons. A la generació de Sales li va tocar viure-la en plena joventut, i evidentment, hi surt reflectida.

Potser tens raó quan dius que fer-la llegir de forma obligatòria als instituts seria un crim intel·lectual. Tots sabem què causen les lectures obligatòries, siguin dins o fora de l'escola o fora. Però tampoc cal amagar-la. Tots sabem que hi ha ganes (tant dins del que tu caracteritzes com a cultureta catalana endogàmica, d'acord, però també i especialment fora d'aquest cercle, que estan lluny i ben a prop) de reduir la cultura catalana a un seguit d'expressions impregnades de folclorismes i reduccionismes. Per què Incerta Glòria té èxit a França i no més enllà de l'Ebre?

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Arare, estic tota estofada davant del teu barret tret amb reverència, he, he.

Júlia ha dit...

Guillem, hi ha una traducció castellana força bona i no estic tan segura que 'més enllà de l'Ebre' no sigui apreciada, encara que de forma minoritària, per ara.També a casa nostra, fins ara, l'hem tingut una mica arraconada. Una cosa es donar-la a conèixer i l'altra convertir-la en un llibre de lectura obligatòria, jo és que de lectures obligatòries no en posaria, em limitaria a bones antologies i prou.

tina ha dit...

Júlia, suposo que amb això de les lectures obligatòries el que vols dir és que les aboliries totes, no pas que Incerta glòria no mereixi ser-ho, oi? Si és així, estic gairebé d’acord amb tu. I dic “gairebé” perquè sí que és cert que, per exemple, amb catorze anys em van fer llegir Tristana i m’hi vaig florir, però també he de dir que amb tretze m’havien fet llegir Aloma i va ser la millor manera de tastar la literatura “adulta”, alhora que va ser determinant per al meu hàbit lector (i, a la llarga, també escriptor). El problema, crec, és que de vegades les lectures es trien més pensant en els autors i en el paper que tenen dins la història de la literatura del país que no pas pensant en els lectors. És la meva opinió.

Una abraçada de terra estant. ;)

Júlia ha dit...

En tot cas, Tina, el paper del professor o professora és molt important, si vol fer llegir alguna cosa l'ha de 'vendre' molt bé, o sigui, que a ell és el primer a qui ha d'agradar allò que recomana, i, malauradament, no sempre és així, pel que sento per aquestes escoles i centres educatius diversos... Si et 'venen' Tristana situant el context, emmarcant la figura de Galdós en el seu temps, valorant els canvis, immensos, que fa Buñuel en la seva lectura cinematogràfica, doncs... He sentit a gent recomanar coses que no havia llegit, al món hi ha de tot.

Júlia ha dit...

...una alta cosa seria un estudiant de literatura, és clar, jo em refereixo, sobretot, a l'ensenyament mitjà.

perdedor ha dit...

Doncs jo me la vaig llegir "per obligació". Un profe de l'autònoma va decidir que la bibliografia obligatòria serien IG i Camí de sirga. Jo la vaig llegir massa ràpid, però hi vaig tornar. I recordo que moltíssima gent, potser un 30% (és molt, no? Vull dir per una lectura obligatòria) va flipar amb IG. No ho sé, però potser no és negatiu del tot, fer-la obligatòria a algun lloc.

Per cert que llavors, a la UAB (anys 90, ja) qualsevol explicació de la Guerra Civil que fugís dels tòpics marxistes era directament marginada. Jo no diré que la visió de Sales sigui la correcta (tampoc estic segur que ell se'n preocupés massa, d'això), però tinc clar que la historigrafia dels propers anys se'n fotrà de la dels anys 90, que per desgràcia segueix controlant-ho tot (L'Avenç, per exemple) i deixant anar discursos inqüestionables -com a bons marxistes.

Ara, el que està clar és que és un plaer poder llegir coses al voltant d'IG, i parlar-ne.

tina ha dit...

Júlia, estem d'acord. Jo també pensava en l'ensenyament secundari.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja saps que em va semblar la novel·la i celebro t'hagi agradat, es nota. Ah! He llegit en algun comentari que en Marc Recha en te els drets cinematogràfics, no se si gosarà, no és fàcil.

El veí de dalt ha dit...

Cert Júlia, la novel.la trasbalsa i no deixa indiferent. Que entusiasmi, ja depèn de cadascú. A mi "em va tocar", però no sabria dir-ho tan bé com tu.

Luis Rivera ha dit...

El teu analisi de la cultura catalana es tremendament interesant, Julia. Coincideix amb quelcom que vinc pensant i dient entre amics fa anys. Tota la cultura catalana actual surt d'una burgesía benestant, conservadora, católica y dedicada a conservar el país com a bé propi. Un asumpte que em maravella era la manca de noms castellans en els politics de la transició, on gairabé tots eran catalans, fills de catalans, fets a l'universitat. La emigració restaba en els moviments sindicals.
Un fet curiós es que la literatura catalana dels anys 60 a 90, ara no ho sé, oblidava el bilinguisme d'una manera total i tractan de fer realisme, tots els personatges parlaban una sola llengua. Les novel.les estás escrit des de el mon catalá i l'emigrant queda reduit a una comparsa. Crec que Marsé en El amante bilingüe fou dels primers en trencar aquest fet.
Recordo amb certa sorna que Gregorios López Raimundo y Antonio Gutierres Diaz, eran nomenats aixís fins després de l'establiment de la Generalitat en que es van convertir en Gregori y Antoni.
També en nosaltres cal anar obrint els ulls a les veritats que ens han estat donades i em absorvit amb una absoluta credulidad. No del present, on ja es probablement un poc tard, sino del mateix passat nostre, del que tan segurs estem de coneixer. Cuantes veritats han estat amagades i de quina manera una cultura esteticista i clasista ens ha fet creure que es l'única posible.

Júlia ha dit...

Bon dia, Perdedor,
Veus, jo no faria llegir tampoc Camí de Sirga, que, a mi, precisament, no em va emocionar, més aviat em va avorrir, malgrat que no li vull treure mèrit. Tot plegat és relatiu, és clar, perquè també els estudiants són diversos, hi pot haver un lletraferit qui, encara jovenet, gaudeixi molt amb aquestes lectures i qui avorreixi la literatura durant una temporada, aquest és el problema, la unificació. Certament, la visió marxista i economicista ha estat un pes pesat per a la història dels darrers anys, avui s'està tornant amb dificultats a una visió ménys simplista, no tot passa per causes econòmiques ni per lluita de classes. Allò que en una època és una novetat, després esdevé una obligació feixuga.

Júlia ha dit...

Doncs sí, això sembla, Francesc, jo no ho sabia, però en un comentari anterior, la Tina també ho menciona, ai que patirem. Bé, en Recha té els seus partidaris, també, jo no li nego el mèrit però a mi m'ensopeixen les seves històries, la veritat.

Júlia ha dit...

Hola, Veí de Dalt, de tota manera, en literatura, i en tota mena de coses, no a tots-totes ens ha d'agradar el mateix, cada llibre és diferent per a cadascú. De vegades -com en el cas de Moncada que he citat- perceps que l'obra és bona, però no 't'arriba'. També tot té el seu moment, el que un dia ens agrada un altre ens avorreix i a l'inrevés. Res no és senzill...

Júlia ha dit...

Hola, Luis,
La qüestió de la cultura -catalana, castellana i la que sigui- és complexa també. Les burgesies il·lustrades, a Catalunya i a tot arreu, van tenir un pes notable, important, i, generalment, s'estableix una mena de canon cultural acceptable, poc groller, amb una llengua 'normalitzada'. Els bons artistes, però, acaben per xuclar els referents populars passats pel sedàs culte. En la qüestió del català, majoritàriament, el component immigrant dels seixanta -i també dels anys trenta, present a la Fai, com comentaven- pertanyia a les classes populars, cosa que va fer pensar que no hi havia catalans pobres. També hi ha hagut èpoques en què la castellanització de les elits ha portat al bandejament del català i d'això se'n fum acuradament Rusiñol a Gente Bien. Una novel·la com Mariona Rebull en la 'realitat' segurament seria parlada en català, en gran part. Ara bé, una cosa és la qüestió política, el menyspreu que hi pugui haver per una part de certa burgesia -tampoc això no va ser total, hi va haver de tot- vers la gent humil que, en part, durant una llarga època, parla castellà, i una altra la ficció literària o cinematogràfica, que sempre és irreal, i que lluita amb aquesta recerca de la versemblança a l'hora de crear alguna cosa. Marsé, escriptor que m'agrada força, fa a l'inrevés, en escriure en castellà es limita a introduir alguna frase puntual en català, però tampoc no és real el que reflecteix, o és que algú pot pensar que la 'prima MOntse' parla en castellà? El mateix en obra de molts autors en castellà dels anys cinquanta, barcelonins.

La màgia de la literatura i també del cinema ens fan empassar aquestes irrealitats, sabem que no es parla com en els llibres o les pelis, però podem llegir Kafka o Mann o Flaubert en català o castellà i que no ens soni 'estrany', de la mateixa manera que podem veure al cine un actor americà parlant català o castellà. Al principi de tevetres a molta gent -catalana- no li agradava veure les sèries americanes parlant en català quan el 'normal' era que parlessin en castellà... com havia estat fins aleshores. La literatura no tan sols bandeja, per qüestions elitistes, polítiques, de prejudicis diversos, 'l'altra llengua' sinó moltíssimes formes dialectals, i així, en una novel·la andalusa, llevat d'alguna frase puntual o del teatre dels Alvarez Quintero, la majoria de gent parla castellà 'normal'. Una novel·la ambientada a una comarca catalana qualsevol, per regla general, llevat d'alguna frase o d'algun mot, sol escriure's en l'estandard, el mateix en castellà o en francès. Les sèries de la televisió han hagut de fer filigranes, mans i mànigues, per reflectir la qüestió, quan intenten introduir personatges castellans en una història barcelonina, però és que també a l'inrevés resulta un problema ... creatiu. A obres catalanes antigues hi introduïen un personatge 'dolent' que parlava castellà, i de vegades s'ha ridiculitzat -en castellà, català i suposo que en totes les llengües- la figura del 'paleto', fent-li parlar el dialecte propi. Un tema apassionant, difícil, una arma en mans de segons qui, que em preocupa quan escric i que no es resoldrà mai, perquè la vida no és cinema ni literatura. Per això no sabrem mai com parlaven 'de veritat' els nostres avantpassats.

Júlia ha dit...

.. de tota manera, diuen que la realitat no té perquè ser versemblant, i això es pot aplicar, també, a la llengua, a més dels arguments.

el pensador ha dit...

Entre la llargada del post i la dels comentaris, ja no em quedarà temps per llegir incerta gloria ;-)

Ara seriosament, com que no l'he llegit, me l'apunto. Tot i que no sé quan ho faré. A veure quin dia algú m'explica com funciona això del temps.

Júlia ha dit...

Pensador, hi ha un temps per a cada cosa i un llibre per a cada moment, bona nit tinguis i gràcies per la visita.

j.t. ha dit...

si em permeten fer una puntualització a un comentari d'una mica més amunt... una cosa és "més enllà de l'Ebre", i una altra "més enllà del Sénia". els ho puc assegurar...

Júlia ha dit...

JT, no entenc massa què vols dir, que el llibre no és apreciat o que sí?

Jesús M. Tibau ha dit...

Vaig llegir Incerta glòria molt jove i em va impactar molt. Possiblement és el llibre que tinc més subratllat de tots els que he llegit. Ara fa temps que no el rellegeixo, i m'ho apunto com a tasca pendent, però recordo molt bé una frase que deia un dels personatges: la gent ens hauríem d'uni pels sentiments, no per les idees.

Júlia ha dit...

HI ha moltes frases al llibre, Jesús, que mereixen un subratllat i que em venen al cap tot sovint, com ara allò de que ser pacifista en temps de pau no té mèrit, sinó ser-ho en temps de guerra. I la que tu menciones, també. Mercès per la visita.