21.5.18

NAUFRAGIS VITALS


Resultat d'imatges de tantarantana cliff


Pel juliol del 2016 es van complir cinquanta anys de la mort de Montgomery Clift, un personatge complex i autodestructiu. De fet hi ha qui va considerar la seva mort una mena de llarg suïcidi. A la sala Àtic22 del Tantarantana i, de moment tan sols durant una setmana, l’actor Pau Sastre es deixa gairebé la pell en un monòleg llarg, amb un atrezzo modest i l’ajuda d’algunes fotografies projectades, per fer un recorregut per aquest precipici pel qual va davallar l’actor. L’any 1956 Clift va sobreviure a un greu accident de cotxe, en tornar d’una festa organitzada per la seva gran amiga, Elizabeth Taylor, qui, de fet, li va salvar la vida en poder treure-li de la gola dues dents que l’haurien ofegat.
La bellesa de l’actor americà va quedar molt malmesa, tot i que, considerant l’època, la cirurgia estètica va fer un bon treball. Els problemes de l’actor es van agreujar, però venien de lluny, de la seva estranya infantesa, amb una mare que el sobreviuria i que tenia l’aspiració de ser reconeguda per la família biològica que l’havia donat en adopció, una família que pertanyia a una mena d’aristocràcia americana. L’actor, expliquen, no volia acceptar la seva homosexualitat, tot i que no era capaç d’actuar amb gens de discreció quan encalçava jovenets. Tampoc no podia defugir l’alcohol o les drogues, amb l’accident i les seves seqüeles la cosa va empitjorar molt.

Resultat d'imatges de montgomery clift
El text de l’obra pertany a Alberto Conejero (Jaén, 1978), encara poc conegut entre nosaltres, dramaturg i poeta de gran categoria que ha rebut guardons a molts països. La versió en català és acurada, no grinyola en cap moment. El traductor és el director de l’obra, Francesc Amaro. És possible que la gent, molta de la qual jove, que assisteix a la representació sàpiga encara poca cosa sobre la vida de Clift. 

El pas del temps ha mitificat més a fons Marilyn Monroe o James Dean, unes altres joguines  trencades. O Rock Hudson, una altra víctima de la moral rància del Hollywood clàssic. Marlon Brando, rival i més o menys amic, que va iniciar la seva brillant carrera en la mateixa època que Clift, li aconsellava que deixés la beguda, ell havia vist alcoholitzar-se la seva mare però la vida de Brando, si bé més llarga, tampoc no va ser gens plàcida.
Resultat d'imatges de the misfits cine
Montgomery Clift era un narcisista, expliquen que es passava llargues estones contemplant-se en el mirall, per això l’accident va ser per a ell tan definitiu, tot i que va sobreviure deu anys a aquella topada tràgica. Tot aquell mon es va engrunant en l’obra, mostrant el drama, la solitud i l’estrany tarannà de l’actor. Un home trist que va esdevenir més trist encara. El monòleg, inquietant, ens transporta a aquells anys, a aquella edat d’or del cinema, en la qual s’amagaven tantes misèries banyades en dòlars. Pau Sastre, extraordinari, broda el personatge i no cau en més excessos que els exigits pel guió, tràgic i cantellut, la narració d’una decadència gairebé desitjada. 
Marilyn Monroe, que va compartir cartell amb Clift i Gable en aquella pel·lícula crepuscular i extraordinària, The Misfits, que avui no podem veure sense experimentar una esgarrifança, va manifestar en una ocasió que Monty era la persona que coneixia que estava encara molt pitjor que no pas ella. No és estrany que la figura de l’actor hagi seduït un autor teatral contemporani. La seva personalitat turmentada té tots els elements adients a un mite tràgic.

19.5.18

PARAULA DE CALLAS

Resultat d'imatges de Maria by callas

Maria by Callas és un bon documental sobre el personatge, dirigit per Tom Volf, que recorre a filmacions poc conegudes, a fragments d'entrevistes i a cartes personals de la cantant. Això li dóna una categoria diferent a la d'un biopic convencional, el fa més interessant i mostra l'evident admiració del director per la diva. 

I és que la imatge que trobem, centrada, com diu el títol, en les pròpies paraules de la cantant, és molt pietosa amb el personatge. Ens mostra una dama fràgil, amb una infantesa trista i una mare poc agradable i ambiciosa. Maria Callas explica que el destí no es pot defugir i que, de fet, el destí d'una dona hauria de ser esdevenir mare i fer feliç el marit, opinions que avui semblen força carrinclones, la veritat. 

El documental ens mostra els seus èxits, els seus problemes professionals, la seva rellevància i originalitat en la professió, l'admiració que desvetllava i aspectes diversos de la relació amb el seu marit i, és clar, amb Onassis. Resulta discret i pietós en molts aspectes, la vida de la cantant va ser més moguda i complicada del que podem entendre i no veiem cap imatge de quan tenia més quilos del compte, per exemple, de joveneta. Hi podem veure imatges del rodatge de Medea, explicaven que Callas tenia una certa debilitat pels homosexuals, els considerava recuperables i havia tingut relacions íntimes amb alguns de ben coneguts.

Podem gaudir de fragments emblemàtics d'òpera, La Traviata, Macbeth, Norma, Carmen, Butterfly... i de la visió fugaç de molts personatges famosos i glamourosos de l'època. En centrar-se força en entrevistes diverses ens quedem amb la imatge, amable però suspicaç, que Callas devia voler donar d'ella mateixa als mitjans.
Resultat d'imatges de callas medea
Durant la meva infantesa i la meva joventut Onassis i el seu clan, fins i tot abans de l'afer amb Maria Callas, eren personatges habituals en les modestes revistes tafaneres d'aleshores. Tot aquell conjunt de gent amb molts diners podria portar per títol el d'aquell famós serial televisiu de fa anys, Els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l'abundància, que ja cantava la Motta allò de com la Soraya vull plorar/ no vull plorar fent el dinar...  Fins i tot en un vell monòleg de Capri es feia broma sobre els amors de la diva i l'armador milionari, l'actor acabava la tirallonga humorística amb una frase que aleshores feia riure: tu 'calles', i cap al barco.

Els afers personals no treuen cap mèrit al tema professional. Callas va ser un cas apart i el seu magnetisme i grapa interpretativa es fan evidents a les filmacions que podem veure avui per la xarxa. Aquí, a Barcelona, tan sols va actuar una vegada, en la modalitat de recital, la cosa no va començar gaire bé, es van escoltar crits de Viva la Tebaldi, que era la gran rival d'aleshores. Però al capdavall la cosa va canviar i va acabar per ficar-se el públic a la butxaca, és clar. 
Resultat d'imatges de callas onassis
Maria Callas va morir relativament jove, als cinquanta-tres anys. Es va especular molt sobre la causa de la mort, tenia depressions, prenia píndoles diverses. Onassis havia mort abans, de forma intermitent sembla que havien reprès la relació. No sembla que aquell senyor folrat de peles la tractés gaire bé, van estar més o més junts vuit o nou anys, l'home tenia fama de violent i no tan sols al llit. Després va voler fer aquella campanada amb la Kennedy, aneu a saber per quines estranys motivacions fatxendes. 

En general sempre es diu, també ho diu ella a la pel·lícula i es corrobora amb el text d'una abrandada carta amorosa que Callas li va enviar, que Onassis va ser el seu gran amor i, realment, et preguntes què li veia. Però ja sabem que el poder, la fama i els diners tenen una eròtica especial. El primer marit tenia trenta anys més que no pas ella i era força més lleig que Carlo Ponti, per cert. Com en el present, angunieja contemplar els periodistes voltors, fent assetjament morbós.

En tot cas Maria by Callas és un treball remarcable, es gaudeix de fragments d'òpera magnífics, una gran part dels quals, tot s'ha de dir, prou coneguts. Una mica allò dels clàssics populars. Avui hi ha moltes bones dives joves, la cosa ja no es reparteix entre tres o quatre, com abans, però el nivell de mitificació ja no és el mateix, tot i que sempre pot sorgir una figura emblemàtica. L'òpera ja no és un gènere per entesos i prou, ni elitista. Arriba a molta més gent, en directe o per diferents mitjans. És clar que hi ha molts nivells de gaudi en el tema musical i operístic, com en les lectures. Aquesta aproximació a la vida de Maria Callas pot agradar a un públic molt divers i té el perfum nostàlgic dels dies que ja no tornen. Per a tafaneres irrecuperables, si voleu saber-ne més cal tirar de google i youtube.

15.5.18

LA MORT I LA PRIMAVERA, LA FAMA I EL TEMPS



Ha florit calabruixa
entre el silenci eixarreït dels camps.

Sota el sostre, esquitxat de lluminàries,
de la gran catedral de l’infinit,
un orgue restaurat, torna a la vida.

Res no serà com era. Tot comença.
Damunt les tombes, juguen els infants.



Manllevo el títol de la novel·la pòstuma i inacabada de Mercè Rodoreda, potser una de les menys conegudes i llegides, per a la meitat de l'encapçalament d'aquesta entrada. El fet és que relacionar mort i primavera sembla contradictori,  mentre la natura revifa i les flors reviuen i els ocells retornen i s'aparellen continuem morint i, de fet, flors i ocells ja no són els mateixos d'abans, com ens explicava el conegut, evocador, trist i repetit poema de Bécquer. Quan jo era joveneta llegíem molt el poeta sevillà, que va morir tan jove, el mateix que el seu germà. Després va semblar que llegir els poemes de Bécquer feia carrincló i el vam deixar de banda, de forma injusta.

Quan jo era petita hi havia pocs llibres a les cases però les Rimas i les Leyendas de Bécquer eren un volum gairebé imprescindible a tot arreu. M'estranya que no s'hagi fet encara una sèrie acurada sobre els dos germans Bécquer, als quals se'ls atribueix la misteriosa autoria de coses tan poc etèries com allò de Los Borbones en pelota. Hi ha versions per a la pantalla, petita o gran, d'algunes llegendes i fins i tot una pel·lícula argentina, de l'any 1946, sobre el poeta i un dels seus amors impossibles. Els Bécquer, com tanta gent del passat, van fer moltes coses i van morir abans dels quaranta anys. Van viure en una època complexa i de canvis constants. 

La tuberculosi, escampada per tot arreu a causa de les guerres del XIX, va fer estralls durant molt de temps entre la joventut i va arribar a ser una mena de plaga bíblica fins a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Va afectar totes les classes socials, tot i que la pobresa i la misèria afavorien la seva propagació i dificultaven les possibilitats de tractament mèdic. És un miracle, ben pensat, que l'espècie humana no s'hagi extingit fins ara, més aviat el contrari. Encara resulta més sorprenent l'afició humana a ajudar la natura en aquest procés d'extinció prematura, fomentant guerres i violències i mals rotllos diversos.

Amb el pas dels anys ens acostumem a la presència de la mort en la nostra vida. La mort del marit d'una bona amiga em va fer viatjar diumenge cap a un d'aquests barris perifèrics que no coneixia. És estrany comprovar la gran ignorància que tenim pel que fa a les geografies properes. I fins i tot el poc interès que ens desvetllen, com si al capdavall tot fos millor quan més anys passen i el món real fos el turístic, monuments restaurats i paisatges exòtics. El tanatori està situat en un indret espaiós, lluminós, amb blocs de pisos d'alçada relativa. Avui s'han fet molts barris així, dignes, amb placetes per als infants i arbres per tot arreu i, en moltes ocasions, ben comunicats. Barris en els quals conviu, en pau, gent de procedències geogràfiques molt diverses.

Vaig preguntar el camí a un home que s'estava a la porta d'un bar, un bar que en aquella hora primera de la tarda estava buit però que segurament al vespre devia estar ple de vida veïnal. Per la precisió amb la qual em va respondre vaig entendre que molta gent li devia preguntar el mateix, sovint. Mentre em dirigia al tanatori de Cornellà, on no havia estat mai fins ara, pensava en aquesta gent d'un barri de Sabadell que no volen la casa dels morts a prop de casa. 

A tocar del de Cornellà hi ha un institut d'ensenyament mitjà, s'hi està construint una escola, s'amplien unes  piscines i no sembla pas que a ningú li destorbi la proximitat d'un servei més. Al capdavall els tanatoris, avui, són un servei més, un servei que ja s'ha fet imprescindible. En els seus inicis, van conviure amb la tradició del difunt a casa i van generar polèmica, com passa amb gairebé tot. Avui ja són un indret habitual, s'han incorporat al nostra imaginari del present, juntament amb internet i tantes altres coses. El de Cornellà és relativament petit i relativament modest, comparat amb d'altres edificis que tenen la mateixa utilitat. L'anàlisi de les característiques arquitectòniques i de la situació i serveis dels tanatoris actuals podria generar tot un volum acurat sobre els usos i abusos funeraris del nostre temps. 

No fa gaire vaig estar al tanatori de Badalona, a la zona de Can Ruti, apartat, com els agrada a alguns que estiguin aquests edificis, però a prop d'una zona hospitalària, cosa que pot semblar un mal averany. Em va semblar immens, excessiu. Aplega una gran àrea urbana, que dóna servei a diferents poblacions. L'aparcament, tot i que era tard, estava atapeït de cotxes. El difunt, en aquest cas, era el germà d'una altra amiga. En desaparèixer la generació dels meus pares en els darrers temps més aviat vaig a tanatoris per acomiadar gent de la meva edat. Persones amb fills encara joves, avis primerencs, a tocar de la setantena, que han mort de forma sobtada o després de malalties doloroses i esgotadores i de tractaments mèdics arriscats, llargs i complexos. Després d'una llarga lluita amb la malaltia, vaja, per utilitzar un símil habitual i desafortunat. Són molts anys, setanta, però avui es considera que encara ets jove, en aquesta època de la vida.

Mentre la vida s'allarga, de vegades de forma excesiva i mèdicament protocolària, resulta evident i dolorós constatar que no sempre la lluita amb la malaltia té èxit. Un èxit, això sí, que sempre serà fràgil i temporal. Quan era petita em sorprenia que els meus pares asseguressin que qui moria als cinquanta i tants anys ho havia fet a la flor de la vida. Quan ets petit tothom una mica més gran que tu és molt vell, la perspectiva vital és ben diferent. Hi ha persones que moren als setanta anys si fa no fa i encara tenen mare o pare, per exemple. Una altra amiga va perdre la mare fa poc, tenia més de cent anys. La vida és atzarosa, arriscada. Hi ha una frase molt repetida, de La Celestina, que diu que ningú no és tan vell que no pugui viure un dia més ni tan jove que no pugui morir demà. La mort és incòmoda però la vida és un misteri que mai no podrem resoldre. O potser sí, qui sap. Els grans somnis eteris i impossibles de la humanitat han estat la immortalitat i l'eterna joventut. 

Fa poc escoltava com parlaven, en el banc d'un parc, dues dones força més grans que jo. Abans hauria escrit dues àvies però ara ja ho he d'explicar d'una altra manera. Una deia a l'altra que no entenia com passaven els anys, que li semblava que havia passat de ser una nena petita a ser vella. L'altra incidia en el fet de què la vida era un misteri i de què cada persona contenia tot un món, com ara secrets personals o familiars que ningú més que un mateix podia conèixer. Cada casa es un mundo y cada persona un misterio, deia sovint la meva mare, així, en castellà, tot i que parlava català de forma habitual.

Em provoca ironia escoltar com encara hi ha qui m'assegura que cada edat té la seva gràcia. Malauradament la vellesa en té molt poca, de gràcia. En general qui et diu això és gent de la generació que ara té cinquanta i tants anys, una edat en la qual, en general, encara s'està força bé en comparació amb l'estat de les generacions que ens precediren. Quan dius que ets gran, car dir vella sembla una grolleria, sempre surt algú que m'explica el cas d'una seva parenta que als noranta anys balla la conga, viatja cada any a les antípodes i està com una rosa. Aquests casos són excepcionals però ens agrada pensar i creure que representen alguna cosa, una possibilitat, una certesa. Abans la majoria de gent era creient o feia veure que ho era per imperatiu legal. La secularització de la societat té molts avantatges evidents però ens enfronta amb l'evidència d'un probable no res. Passaran els anys i serà ben bé com si no haguéssim viscut. 
Resultat d'imatges de la fama venç a la mort tapís
El nou recorregut del MNAC, pel que fa a l'espai del Renaixement i el Barroc, ha donat protagonisme a un bonic tapís, el del triomf de la Fama sobre la Mort, formava part d'una sèrie de sis de la qual sembla que se'n conserven quatre. Aquests tapisos estaven inspirats en uns poemes de Petrarca, els famosos Trionfi.   La  Fama venç la Mort, però és un triomf relatiu ja que el temps vencerà la Fama i una misteriosa Eternitat acabarà per vèncer el Temps. La Fama no la tenen tan sols els famosos, tots tenim una certa fama en el nostre entorn i viurem en el record de la gent durant un temps determinat tot i que aquest sigui un consol absolutament fràgil. 

12.5.18

ALBERT CAMUS, UNA VIDA I MOLTES BIOGRAFIES


Resultat d'imatges de albert camus tanase

Aquesta primavera s’ha publicat la biografia d’Albert Camus escrita per Virgil Tanase, intel·lectual romanès establert a França des de fa anys, a causa dels problemes polítics del seu país. En general, les biografies interessants són obra de personatges que també són interessants. Tanase (Galati, 1945) és escriptor, dramaturg, traductor i filòsof. Ha publicat d’altres biografies d’escriptors. Aquesta la va editar Gallimard el 2010 però no hi havia, fins ara, traducció al castellà ni al català.

Albert Camus és un personatge que continua desvetllant curiositat i interès. És probable que la seva mort prematura hagi  contribuït a una certa mitificació però també cal comptar amb què el pas del temps li ha donat la raó en molts aspectes, coses que avui semblen òbvies van ser molt controvertides durant la seva època. Encara costa que l’esquerra radical del passat faci examen de consciència o admeti les errades comeses de forma inconscient o intencionada. Encara costa més a l’estat espanyol on tot allò que era antifranquista es va considerar democràtic. Hi ha una suposada esquerra que encara critica Camus per les mateixes raons que els seus contemporanis. I és que Camus va ser molt odiat i criticat per totes bandes, hi havia un gran interès, gairebé un consens, en marginar-lo del món literari. Aquestes misèries s'esdevenen i s'esdevindran a tot arreu, per desgràcia. En podria posar molts exemples. I en el rerefons sempre hi ha l'enveja, pecat capital molt perillós.
 Resultat d'imatges de camus olivier todd
En aquesta nova biografia de l’escriptor, els qui ja en coneixen la vida, l’obra i la trajectòria, potser no hi trobaran novetats. Però sí que hi trobaran una nova visió, fonamentada en la grapa intel·lectual de Tanase, cosa que ha explicat molt bé Robert Saladrigas en una ressenya sobre aquest llibre, publicada a la premsa. Avui és fa poca crítica literària seriosa, en ocasions t’expliquen l’argument, en d'altres et lloen les virtuts d’aquell que pertany a la mateixa capelleta cultural de l’autor o té vinculacions de compromís amb la publicació on es ressenya el llibre i poca cosa més. 

Llevat de casos excepcionals com el de Saladrigas, persones de gruix intel·lectual i amb molta experiència intel·lectual, per a tot fa falta temps, que t’ofereixen una visió personal i acurada del llibre ressenyat i van molt més enllà, fins i tot, del contingut. S’ha escrit molt sobre Camus, existeixen biografies imprescindibles, la millor, segons força opinions, Saladrigas inclòs, la d'OlivierTodd, publicada el 1996.
 Resultat d'imatges de albert camus tanase
Tanase té la virtut d’acostar-nos, sense estridències, de forma una mica desordenada fins i tot, a l’home rere l’escriptor i pensador, amb les seves ombres i les seves decepcions, a la seva infantesa pobra de solemnitat, als seus intents per accedir al món cultural de prestigi, a la seva topada amb el menyspreu de certes elits que considerava properes. Camus enyorarà l’Algèria que no va poder ser. El conflicte colonial, potenciat des de fora, com passa sempre, va acabar malmès per ideologies i violència, una violència que es justificava i es justifica encara que produeixi danys col·laterals. Camus es va sentir molt neguitós en aquell París que des d’aquí contemplàvem embadalits. 

Fins i tot, sembla que havia pensat en viure a Espanya, un país entre el seu nord africà de la infantesa i la França incòmoda d’aquella intel·lectualitat de l’època, gauche divine avant la lettre. Però, evidentment, la situació política, el franquisme, la dictadura, ho feia inviable. Moltes frases de Camus s’han tret de context però no han perdut pes específic. I tot i el seu humanisme el personatge té zones fosques, com ara la seva infidelitat constant, l’afició a les dones i la incapacitat per ser fidel a cap de les que va creure estimar. 

Tot i amb això cal dir que no va deixar mai del tot la seva dona, Francine Faure, matemàtica i pianista especialitzada en Bach, i que va ser aquesta qui el va acompanyar a la concessió del Nobel, per aquí tenim exemples més lamentables. Tot i que hi ha qui explica que quan va morir era a punt de separar-se d'ella de forma definitiva. El fet és que les continues escapades de l'escriptor van contribuir a agreujar la depressió de la seva dona i que avui, des d'un context més amable amb la situació femenina, et preguntes com una dama d'aquesta categoria intel·lectual, i molt bonica, a més a més, aguantava segons què. 

S'ha mitificat molt la relació de l'escriptor amb Maria Casares, potser va ser ell el gran amor de l'actriu, una actriu també molt mitificada, fins i tot a través de les revistes progres de la meva joventut. Però no és gens segur que Camus tingués cap gran amor inqüestionable. En tot cas aquestes històries, molt del gust de la tafaneria romàntica, per la qual admeto sentir certa tirada, s'acostumen a tergiversar sovint i, a més a més, la mort de l'escriptor fa impossible saber què hauria passat després. Personalment crec que era d'aquests senyors dels quals es diu, de forma casolana, que els agraden totes. El dia en què va morir havia enviat cartetes a tres senyores, citant-les a hores diferents, per exemple. Cosa que fa trontollar el tòpic de la devoció per Casares.
Resultat d'imatges de albert camus Francine
Físicament no era res de l'altre món, però li agradava rumbejar i resulta evident que tenia un atractiu indiscutible, potenciat amb una certa posada en escena que resulta evident en moltes fotografies. La seva relació amb el teatre, on havia fet d'actor en més d'una ocasió, li havia fornit això que en diuen tablas. Una vegada, fa temps, vaig llegir en algun setmanari francès un comentari irònic, que era una mena de creuament entre Fernandel i Bogart, cosa que té una certa gràcia descriptiva. 

Mentre Sartre i el seu entorn van perdent pes i cada dia es posa més en evidència la seva ambigüitat política i ètica, la figura de Camus es potencia amb el pas dels anys i un cert oblit interessat la fa més rellevant. Les crítiques suposadament aprofundides sobre la seva obra i les seves idees que li van dedicar Sartre, Beauvoir i la seva cort celestial tenen un rerefons de gelosia vulgar evident. Va refusar ficar-se al llit amb Beauvoir i a Sartre li feia molta ràbia el seu ganxo amb les senyores.

No sembla que fos un home gaire feliç sinó insatisfet, amb sentiments de culpa i una salut sempre precària, seqüeles d’una tuberculosi juvenil que mai no es va curar del tot, en una època en la qual la malaltia encara era molt greu. Una salut que tampoc no era capaç de cuidar, fumava, bevia, rumbejava una activitat sexual constant i compulsiva. No és l'únic cas en el qual una salut feble i l'ombra d'una possible mort prematura potencia la necessitat de viure la vida a fons i sense limitacions excessives.

La seva infantesa es va desenvolupar en un entorn de misèria, gairebé. Sort d'un mestre, el qual va recordar en la concessió del Nobel, que li va saber reconèixer la intel·ligència i va aconseguir que estudiés. I no tan sols fent que tingués accés a beques i ajudes sinó convencent la família, sobretot la seva àvia, tot un caràcter, de les possibilitats del noi. Avui potser sembli aquesta una mentalitat remota però m'havia trobat amb casos així fa anys, a l'escola. És clar que aleshores estudiaven quatre gats de casa bona, nois, en general. Un meu cosí, ja mort, força més gran que jo, no va tenir la mateixa sort que Camus, no hi va haver manera de què el mestre del poble convencés el pare de les seves possibilitats i de la necessitat de sol·licitar ajudes per tal que continués estudiant, feia falta a casa, al camp, eren pobres, tot allò dels estudis eren luxes i bestieses. 
Resultat d'imatges de camus sartre
No sabem com li hauria anat a Albert Camus de no ensopegar-se amb aquell accident, al quaranta-set anys, el 1960. Va preveure moltes coses, com ara l’allau migratòria que arribaria a Europa, amb el temps, procedent dels països pobres i empobrits, si no se'ls tractava amb respecte, dignitat i justícia. En alguna ocasió li van recriminar que parlés tant dels pobres quan ell ja no ho era. Era cert, ja no ho era, tot i que ho havia estat molt, de pobre, i cal pensar que li agradava viure bé, cosa que explica el seu primer matrimoni. 

Malgrat això la seva visió era molt més comprensiva i lúcida que no pas la de les elits militants del comunisme de moda que feien veure que no sabien res dels crims estalinistes i que amagaven la dramàtica realitat per tal de no desmobilitzar la classe obrera en lluita. Va rebre xiulades i insults en algunes conferències i males crítiques exagerades, relatives a les seves novel·les i obres de teatre, va durar poc al partit comunista, no combregava amb cap dogmatisme, refusava coses com ara el terrorisme o determinats mètodes de lluita violenta. No és fàcil intentar ser objectiu i equànime quan les idees es polaritzen.

Aquesta biografia té interès pels qui ja coneixen la vida i obra de l’autor però també per a la gent que en sap poca cosa. El teatre de Camus s’ha representat de forma intermitent i una mica erràtica, tot i que l’any passat vam poder veure un excel·lent Cal·lígula. Camus va rebre el Nobel el 1957. Fa uns anys, a Madrid es va representar una nova versió de Le malentendu, amb Cayetana Guillén Cuervo i Julieta Serrano, va tenir un gran èxit però no va aterrar a Barcelona. Potser en algun moment la podrem veure, a Madrid s'ha tornat a recuperar fa poc. 

La filla de Fernando Guillén va explicar que el seu pare, que l'havia portat als escenaris el 1969, amb la seva mare, li havia aconsellat que representés aquella obra i que tindria l'èxit assegurat si el muntatge comptava amb la dignitat suficient. En podem trobar una versió d'Estudio 1 amb uns altres actors, de l'any 1976, aquestes coses feien per la tele, aleshores. I això que l'obra, quan es va  estrenar a França, no va acabar de convèncer o no es va acabar d'entendre.

 
Camus va obtenir el premi Nobel l'anu 1957. Era encara molt jove i sorprèn la decisió del jurat però ja sabem que en aquestes coses s'hi mouen moltes pressions i interessos. Sartre va obtenir el premi l’any 1964. No cal dir la ràbia que li devia fer que Camus el rebés abans. En ocasions aquests premis estan una mica enverinats, hi ha enveges i cops de colze en tots els mons professionals i molta gent que el mereix no el rep mai, com passa amb els óscars. 

A més a més els intel·lectuals no sempre responen a allò que escriuen. Tanase, l’autor de la biografia, opina que l’obra dels escriptors en dona una visió purificada i que el perfil humà més complet l’aconseguim amb documentació diversa, com ara diaris personals o correspondència íntima. Per això la biografia, quan està ben escrita i aporta una nova visió del personatge, lligada a la personalitat del biògraf, si aquest s’implica d’alguna manera en el que explica, resulta tan interessant i imprescindible.

He  escrit en diferents ocasions sobre Albert Camus. L'any 2010 vaig penjar una entrada, feia cinquanta anys de la seva tràgica mort en un accident de cotxe, el 1960. A França, on han tingut amb l'autor una relació entre l'oblit interessat i la mitificació curta de vista van filmar un biopic per a la televisió però aquí, de moment, no l'hem vist. Que jo sàpiga. 

11.5.18

OLGA XIRINACS, 82è ANIVERSARI


'L'evolució cap als meus vuitanta és haver foragitat les inquietuds primeres i, en efecte, contemplar aquest firmament on flotem; llegir les pàgines dels investigadors espacials; admirar les fotografies que ulls com el Hubble ens acosten i horroritzar-me del que un profeta antic en va dir "tenebres exteriors, on es plora i peten les dents". Quanta raó tenia l'home, perquè les investigacions confirmen la seva afirmació. En canvi, els profetes religiosos dels nostres dies asseguren l'impossible en comptes de callar i evitar la demostració de la seva més completa ignorància'.


Olga Xirinacs, La crisi dels vuitanta, (Paraules, pàgina 22), Meteora, 2016