21.11.17

LLIBRES I PEL·LÍCULES, ESTRANYS MARIDATGES

Resultat d'imatges de tRISTANA gALDOS

De tant en tant sorgeix en alguna conversa el tema de la relació entre llibres i pel·lícules. En general això s'esdevé quan el llibre és conegut, té prestigi i molta gent l'ha llegit, cosa que fa que una gran part de gent es manifesti a favor de la lectura i, si pot ser en paper del de sempre, millor. En aquesta estranya relació hi podem trobar de tot, llibre bo-pel·lícula bona (es respecta l'argument), llibre bo-pel·licula bona (es passen l'argument pel folre), llibre dolent o fluix-pel·lícula bona, llibre bo-pel·lícula fluixeta o, senzillament, dolenta i llibre dolent-pel·lícula lamentable. 
Resultat d'imatges de Fabiola cine

Resultat d'imatges de coleccion historias
Quan jo era joveneta i llegia aquells emblemàtics llibres de les col·leccions Historias i Cadete i, més endavant, volums més pretensiosos, ja em vaig adonar d'aquest fet, en general les novel·les (Quo Vadis, Fabiola, Mujercitas, Los tres mosqueteros, Vinieron las lluvias...) sempre explicaven moltes més coses que no pas el cinema i això m'agradava, malgrat les diferències. I això que aquelles versions per a infants i joves sovint ja estaven retallades. Hi ha a qui no li agrada que li expliquin massa les coses però no és el meu cas, a mi allò dels finals oberts no em fa el pes, potser perquè quan un llibre m'agrada voldria saber com hauria continuat la història que m'expliquen.
Resultat d'imatges de los santos inocentes
Fa uns dies l'Allau ja va comentar molt bé La llibreria i la seva derivació coixetesca. No li trec mèrits a la Coixet i tot són gustos però a mi no m'ha fet mai el pes, amb algunes excepcions. En aquest cas concret vaig tenir la sensació de què no havia entès el llibre, la veritat. I això que els protagonistes ens amollen alguns diàlegs pràcticament calcats de l'original inspirador. 

Per posar un exemple que em va semblar molt gràfic, al llibre la protagonista explica que el marit, quan venia de la feina li clavava el rotllo del que havia fet aquell dia mentre que a la peli explica que li llegia poemes en veu alta. A la directora li deu agradar Bradbury, per cert. La pel·lícula acaba amb un final estil Rebeca, que no ve a tomb. Però el pitjor és que la pel·lícula amolla una mena de missatge relacionat amb la lectura i els seus valors sublims i al llibre no hi ha res d'això, em temo que a la protagonista li hauria passat el mateix si hagués obert un saló de te, en un poble tan ranci. 

Vaig conèixer un cas semblant al de la llibretera amb problemes, me'l va explicar un amic. Una parella jove anava a estiuejar a un poblet petit de Girona, els agradava tant la gent i el lloc que van decidir establir-s'hi i posar-hi un establiment de restauració, aleshores la comunitat es va confabular en contra seva, fins al punt de què ho van haver de deixar córrer. 

El pitjor de la pel·licula de Coixet no és que traeixi l'esperit del llibre, és que no inventa res de nou ni amb grapa i embolcalla el no res amb bons actors, bona fotografia i una ambientació excel·lent. Cau en el tòpic de la lluita personal i dels valors de la cultura, i un personatge tan singular com la nena que ajuda la llibretera es reconverteix en una mena d'hereva dels valors intel·lectuals malmesos. És cert que la protagonista té coratge, però no pas en el sentit eteri que la pel·lícula li suposa.
Resultat d'imatges de diario de una camarera libro
A mi em van fer empipar les versions que Buñuel va fer de Tristana o del Diari d'una cambrera, però com que Buñuel és Buñuel els resultats tenien el seu què, tot i que a mi, en aquests casos, els llibres em van agradar molt més. No sempre la fidelitat a l'original dóna bons resultats. Guerra i Pau és un llibre molt llarg, difícil de portar al cinema, però els americans en van fer una versió remarcable, amb la Hepburn encisadora fent de Natàlia. Els russos en van fer una versió en capítols, força fidel a l'original, molt ensopida. A la peli Rebeca li van arranjar una mica el final, coses de l'època, però jo crec que en aquest cas llibre i pel·lícula s'avenen del tot.

Una curiositat es que en les versions en llibre posteriors a la pel·lícula, encara que aquesta tingui poc a veure amb l'original, acostumen a posar-hi fotografies de la versió en cinema. El llibre de Mirbeau en mans de Buñuel canvia fins i tot d'època històrica però les novel·les en paper mostraven sovint la Moreau amb còfia. Encara és més absurd quan al cinema han endegat la biografia d'un personatge contemporani del qual tenim  moltes imatges i en el llibre hi endinyen la de l'actor que l'ha interpretat en el cinema.
Resultat d'imatges de truman capote biografia
El flamant premi Nobel, Ishiguro, ha tingut molta sort amb les dues versions que s'han fet de llibres seus, han estat respectuoses i molt ben fetes, em refereixo a El que resta del dia i No em deixis mai. Tots dos llibres, tan diferents, em van agradar molt, la veritat, el mateix que la seva versió fílmica. Un autor hispànic que va tenir sort amb el cinema va ser Delibes, fins i tot amb pocs mitjans, com en el cas de El disputado voto del señor Cayo, en van fer versions dignes i respectuoses. Ell mateix ho comentava en diferents ocasions.
Resultat d'imatges de Jane Eyre
Un llibre molt fluixet, pel meu gust, com Els ponts de Madison, compta amb una bona versió cinematogràfica. Ja fa temps que no vaig a veure la versió d'un llibre esperant veure el llibre però en ocasions resulta inevitable caure en la temptació. Hi ha llibres clàssics que han merescut un munt de versions de tota mena, com ara Jane Eyre, per posar el primer exemple que em ve al cap. Vaig rellegir l'original no fa gaires anys i em va grinyolar molt, crec que la majoria de versions en cinema han transformat la protagonista, força repel·lent i saberuda, en tota una altra cosa.
Resultat d'imatges de el velo pintado

Resultat d'imatges de el velo pintado Garbo
Una de les tendències perilloses del cinema és reconvertir el final tràgic en un final feliç o més convencional. Això va passar no fa gaires anys, amb la nova versió d' El vel pintat, en l'original literari, com en l'antiga pel·lícula amb la Garbo, el marit no la perdona ni tan sols in articulo mortis. 

Fa temps vaig veure, a la filmoteca, una curiosa versió en cinema mut americà de Maria Rosa, l'obra de Guimerà, en la qual la protagonista no arribava a matar el dolent i el marit ressuscitava de sobte, al final. Una versió lamentable i absurda va ser la que va fer Bigas Luna de Volaverunt, un llibre que en el seu moment em va agradar força.

De vegades, com que tinc molta tirada a anar al cinema, desitjaria no sentir tanta curiositat literària, em quedaria amb la versió en pantalla i ja està. També em podria quedar amb el llibre i prou però això, avui, em resultaria impossible. Tot i que hi ha molts guionistes bons en el món del cinema i de la televisió encara els llibres d'èxit atrauen els productors i realitzadors tot sovint. 

Tot plegat es pot fer igualment extensiu al teatre. Agatha Christie va fer ella mateixa una versió teatral dels Deu Negrets una mica menys apocalíptica, però la versió de l'Apolo torna a l'original i acaba amb tothom, ja ho diu el títol. Tampoc no calia, que hi van moltes criatures.
Resultat d'imatges de libros de Penélope Fitzgerald Modadori
En tot cas, La librería-la película potser aconseguirà que ens acostem una mica més a la figura de Penélope Fitzgerald, que té llibres molt diferents, alguns amb rerefons històric, així com algunes biografies. Jo crec que La llibreria, tot i ser el més popular i l'únic del qual, de moment, tenim una versió en català, molt bona per cert, no és pas el millor. Però això dels gustos es subjectiu, personal i temporal. En castellà es poden trobar avui molts dels seus llibres, per sort.


19.11.17

SOMNIS, LITERATURA I ESCRIPTORES MÍTIQUES

Resultat d'imatges de MARIA AURELI CAPMANY AGUSTI PONS

He mencionat en diferents ocasions al blog l'escriptora -i moltes coses més- Maria Aurèlia Capmany. Va ser tot un personatge, controvertit, complicat, amb llums i ombres, contradictori i extraordinari, intel·ligent i, de vegades, insuportable, tremendament humana, tot un luxe en un país com el nostre, que en moltes ocasions és ranci, purità, hipòcrita i mesquí. Agustí Pons en va escriure una magnífica biografia, una de les millors que he llegit escrita per algú d'aquí sobre algú d'aquí. 

Resultat d'imatges de biografia aurelai capmany pons
Al TNC es pot veure un muntatge que escenifica una conversa entre Pasqual Maragall i l'escriptora, l'ha escrit i dirigit Jordi Coca a partir d'uns llibrets, Diàlegs a Barcelona, endegats per Xavier Febrés fa alguns anys. La conversa entre Capmany i Maragall va encetar la col·lecció, el 1984, col·lecció que es va tancar el 2011 amb un diàleg entre Josep Maria Bricall i Jordi Nadal. Tot i que la sèrie es va iniciar amb la Capmany la presència de les dames, en aquests diàlegs, molt interessants per altra banda, va ser, com sol passar, absolutament minoritària. En tot cas la iniciativa va resultar interessant i innovadora.
Resultat d'imatges de Agustí Pons Maria Aurèlia Capmany
No crec que vagi al teatre per veure una conversa força coneguda entre uns personatges que tinc encara molt presents. D'aquell 1984 ja fa més de trenta anys i, per tant, hi ha molt de jovent per al qual Capmany, que va morir en fa més de vint, el 1991, ja és el passat remot i s'ho pot mirar tot amb uns altres ulls i reflexionar sobre els somnis impossibles. I això que crec que els actors ho deuen fer força bé, ells són Anna Güell i Òscar Intente. Em temo que em resultaria incòmode veure la representació. La Güell, gran actriu, semblava molt contenta del paper i no m'estranya, la personalitat de la Capmany, que va ser molt propera al món del teatre, deu resultar tot un repte.

Resultat d'imatges de discos maria aurèlia capmany
Una de les coses que es perd amb el temps és el record de les veus, si no les tenim gravades en algun lloc, però la de la Maria Aurèlia Capmany encara em ressona al cap després de tant de temps, el mateix que la de Montserrat Roig, que la va entrevistar a la televisió de l'època. Capmany compta amb el penjament d'haver escrit de tot i molt. A més a més de narrativa, un munt d'assaig i literatura juvenil,  teatre i lletres per a cançons, va fer d'actriu de forma ocasional i va cantar, en algun disc en el qual es recollien cançons diverses amb rerefons feminista.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Si aquí es fessin bones pel·lícules sobre escriptores Capmany podia ser objecte d'un biopic interessantíssim, tant per la seva personalitat com per l'època en la qual va viure i els personatges que la van envoltar. Montserrat Roig, potser perquè era més maca i va morir més jove, és objecte de més devocions però intel·lectualment Capmany, dona que s'havia pogut formar en una altra època, li donava mil voltes i crec que Roig n'era conscient i per això va conrear la seva amistat.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Sembla que hi ha una tímida recuperació i reedició d'autors de fa anys, potser pel fet què s'acosta el centenari Pedrolo n'han publicat alguns de l'escriptor. Per la ràdio vaig sentir, en un espai on parlaven de l'obra de teatre i fins i tot feien una mica de broma sobre que tot plegat feia pensar en l'enyorament del PSC, que es reeditaria o s'havia reeditat Un lloc entre els morts. I també va sorgir la qüestió de què a una conselleria -o ministeri- de cultura hi hagués hagut algú amb cultura, cosa molt excepcional en els temps que corren.
Resultat d'imatges de un lloc entre els morts
Un lloc entre els morts, un llibre emblemàtic de Capmany que, de fet, ja ha conegut diverses reedicions, va guanyar el Sant Jordi, tot i que en alguna edició anterior l'havien refusat en pensar, els savis senyors del jurat, que era una mena de transcripció històrica. Capmany tenia geni i figura però va patir un cert menyspreu masclista de les patums del seu temps. La novel·la es va fer en teatre i es va passar fins i tot per televisió, interpretada per Enric Majó i Àngels Moll.
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany
Les fotografies juvenils de Capmany ens la mostren atractiva i, com sempre, amb una gran empenta, de gran era grassa i semblava no tenir complexos tot i que això cadascú s'ho sap. Quan va patir el càncer que la va matar es retratava sense cabells, crec que és la primera dona coneguda que vaig veure, en aquesta situació, capaç d'entomar el fet de la calvície sense manies, barrets ni perruques. Manifestava que si hi havia homes calbs per què havia de sobtar veure una dona sense cabells. I tenia tota la raó.
Resultat d'imatges de cartes impertinents 2010 Horsori
Vaig escoltar, i encara he escoltat anys després, comentaris de menyspreu sobre el físic de l'escriptora, això de ser gras sembla que no toca, és com si fos una malaltia, cosa que en ocasions pot ser, fins i tot, certa. Poca gent, avui, l'ha llegit a fons. 

Però retorno al present, ahir vaig passar per una llibreria d'aquestes grandetes, per mirar si trobava la nova edició d'Un lloc entre els morts i l'única cosa que vaig trobar de Maria Aurèlia Capmany van ser les Cartes impertinents, un volumet en el qual l'autora aplega cartes imaginàries entre dones diverses, famoses i anònimes, personatges històrics i literaris, ella mateixa inclosa. No l'he llegit encara així que ja el comentaré a fons més endavant, tot i que és un llibre conegut i que ha comptat amb alguna reedició.
Resultat d'imatges de la joventut és una nova classe?
Capmany va escriure un llibre d'assaig que es deia La joventut és una nova classe? L'interrogant final és molt important, de vegades se'l deixen, i és que l'escriptora planteja el tema com una pregunta i crec recordar que arribava a la conclusió de què no era així. En aquells anys el nombre de joves era molt alt, avui tots aquells joves som jubilats i jubilades i potser caldria que algú amb grapa escrigués una cosa com ara Els jubilats són una nova classe? Llegeixo i escolto moltes bestieses suposadament humorístiques sobre el tarannà dels jubilats, coses que, si es referissin a un altre grup social, generarien grans protestes, en aquests anys d'alta correcció política. 
Resultat d'imatges de maria aurèlia capmany montserrat roig
Mentre per algunes manifestacions es té la pell molt fina d'altres no fan ni fu ni fa, com ara aquest insult recurrent, del qual s'abusa a tort i a dret, fill de puta, en uns temps en els quals la prostitució es veu ben bé com tota una altra cosa, més aviat lligada a l'explotació que no pas a la vida pecaminosa. M'estranya que encara es faci servir tan sovint en el llenguatge quotidià però també en la literatura i en el teatre on resulta d'un ús abusiu. Però aquest seria un altre tema, és clar, i els entesos en blogueria deien, fa anys, que les entrades havien de ser breus... Segurament que la Capmany, si fos viva, tindria moltes coses a analitzar i comentar, sobre els fills de dones públiques i, encara més, sobre els homes públics i les seves nissagues oficials.

16.11.17

OCULI SUNT DUCES, MIRADES COM LES NOSTRES


Fa anys, quan feia el batxillerat elemental a les monges del Sortidor, recordo que una companya arrauxada, a la classe de matemàtiques va comentar que el llatí no servia per a res, la ignorància és molt agosarada i en aquestes etapes vitals primerenques encara més. En aquella època el llatí era molt present a l'ensenyament però ja començava a anar de baixa. N'iniciàvem l'aprenentatge a tercer de batxillerat, als dotze o tretze anys. El professor, un home cult i amb un cert mal geni, però amb virtuts educatives que en aquella època no vaig ser capaç de valorar, ens va esbroncar de valent com també es va queixar del qualificatiu de llengua morta amb el qual se'l denominava.

Hi ha un munt de coses de tota mena que semblen mortes i revifen i son molt vives. Sobre la utilitat dels ensenyaments, tot és relatiu, no és pas que avui utilitzem les matemàtiques molt sovint si la nostra feina no ho exigeix, més enllà de repassar les llistes del súper o dividir el que toca pagar per cap en un sopar d'amics. Quan els ensenyaments es valoren per la seva utilitat pràctica no anem bé. Molts autors de fa uns anys que avui ens sorprenen i ens admiren tenien una base sòlida fonamentada en el llatí i el grec.
Resultat d'imatges de Mònica Miró
Ahir vaig anar a escoltar una xerrada, una màster-classe segons la terminologia actual, suposo que aquests qualificatius deuen atorgar prestigi a determinats actes. Màster, com és sabut, vol dir Mestre i, en aquest cas, vaig anar a la xerrada pel fet que la impartia una veritable Mestra, la Mònica Miró. Vaig tenir-la de professora de llatí fa uns vint anys, em sorprèn pensar en el jove que era ella aleshores, considerant la categoria de les seves classes, al Grup Pilot de la UOC. Això dels grups pilots acostuma a funcionar molt bé, després, en general, les coses es massifiquen i s'espatllen. En tot cas tinc un record excel·lent d'aquells anys de la UOC, sobretot dels tres o quatre primers ja que la carrera d'Humanitats la vaig fer amb tranquil·litat i sense pressa.
Resultat d'imatges de Perennia llibre
Amb la Mònica Miró vaig recuperar el llatí de la meva adolescència, molt a gust. Mònica Miró, però, és molt més que una professora de llengües clàssiques, és una dona del Renaixement, en el sentit més positiu del terme, empeltada de gent il·lustrada com Madame de Staël. 

La xerrada d'ahir duia per nom Oculi sunt duces: una antropologia de la mirada a l'antiga Roma. Encara patim molts tòpics a l'entorn de la cultura romana i aquesta visió sobre la seva visió, a través de camps com la filosofia, la religió, la màgia, l'erotisme o la lingüística em va encantar i fascinar, paraules aquestes que també van sorgir a la xerrada i a les quals dono el valor positiu actual i no el negatiu amb el qual van formar part de la vida quotidiana d'aquells avantpassats nostres, tan semblants i tan diferents de nosaltres a la vegada.
Resultat d'imatges de vestigis enric h march
L'acte l'organitzava EPOMA (Estudis sobre Història i Civilització al Pròxim Orient i la Mediterrània Antiga), institució sobre la qual tinc molt bones referències, per cert, tot i que no puc participar en tantes coses com m'interessen, la vida és breu i el temps, limitat. A l'acte em vaig trobar amb dos savis més, l'Enric H. Marc, del blog Bereshit, que molta gent coneix i llegeix i que darrerament ha publicat llibres imprescindibles sobre aspectes històrics de la ciutat de Barcelona, i la seva dona, l'Eulàlia Lorés, que és del camp del llatí i la cultura clàssica, també havia estat alumna de la Mònica Miró uns anys després que jo, i ha esdevingut el pal de paller de les tertúlies de Tot Història quan incidim en el món clàssic.
Resultat d'imatges de 60 millones de romanos
L'Eulàlia, fent honor a l'etimologia del seu nom i al seu tarannà de jove i digna matrona romana, fins i tot m'explica que ha participat en trobades viatgeres on es practica la immersió en llatí. Podríem proposar al govern de la nació espanyola un retorn al llatí original i potser així molts problemes escolars esdevindrien relatius. Amb el llatí i l'anglès potser ja faríem, a la Pell de Brau. No diuen que l'anglès és com una mena de llatí modern?

Això del títol ve d'un vers de Properci,  oculi sunt in amore duces  (Elegies, II). I és que encara avui hem d'admetre que tot ens entra pels ulls, en general. La Mònica Miró ha escrit moltes coses, també poesia pròpia, i compta amb un best séller, Perennia, un recull d'epigrafia romana dedicada als difunts, una delícia en edició bilingüe, cosa que ajuda a repassar el nostre probablement empolsinat llatí de l'escola. Afortunadament, de llengua morta, de moment, res de res. Hauríem de trobar algun mot entre la mort i la vida que servís per qualificar de forma precisa tot allò que potser no té una utilitat perceptible i directa però que és o hauria de ser ben viu en el nostre món cultural, fins i tot en la nostra cultura de supervivència. Jo, modestament, proposo que en diguem la perènnia. 

15.11.17

LES FANTASIES DEL NÀUFRAG, ALBANELL, ELS LLIBRES I LA BONDAT

Resultat d'imatges de les fantasies del nàufrag



Pep Albanell és un escriptor amb una llarga trajectòria i molts premis i reconeixements. Amb el pseudònim Joles Senell ha esdevingut un clàssic indiscutible en el món de la literatura infantil i juvenil. Molts dels meus alumnes van madurar llegint llibres d'Albanell, molts dels quals amarats d'una fantasia molt personal. Però Albanell té una obra de gruix dedicada als adults, fa un parell d'anys Bromera va publicar aquestes Fantasies del nàufrag, una història de maduració, creixement i amor a la literatura.

Potser és una percepció personal però crec que, d’alguna manera, l’èxit en el món dels infants, lligat sovint al context escolar, castiga els escriptors i escriptores quan incideixen en el camp de la literatura per a adults.  Ha estat el cas de gent com Joaquim Carbó, per posar un exemple. El mateix Jaume Cabré, amb Premi d'Honor i tot, que va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, creat per Albanell, ha reconegut el gran mèrit de la seva escriptura, però crec que no m’erro si afirmo que Cabré té avui un reconeixement diferent del que ha obtingut  gent com Albanell, més o menys de la seva generació. O aquesta és la meva percepció.

Pep Albanell escriu molt i molt bé i ha retornat amb un llibre excel·lent i fins i tot original en el context actual, Les fantasies del nàufrag. L’autor, en una nota d’agraïment al final del llibre explica que ha volgut contravenir una sentència que sembla que tothom dóna per bona: “no es poden fer bones novel·les amb bons sentiments”. També explica com a un escriptor conegut seu un entès li va comentar que no podia ser bon escriptor ja que era massa bona persona (!).

Jo afegiria que la cosa encara es complica més quan els bons sentiment se situen en el món de la postguerra, tan gris i ranci, però en el qual també es gaudia de la vida i es madurava i es llegia. El llibre és mig autobiogràfic però imagino que l’autor s’ha pres algunes llicències i ha arrodonit records i vivències per transformar-los en literatura de la bona.

Hi trobem una família normal, que s’estima i s’entén, uns companys d’escola que fan un assetjament incruent, aquella mena de coses que ens han passat a tots i totes i que avui sovint es magnifiquen. Hi trobem uns hermanos que no maltracten ni abusen sexualment dels alumnes, a tot estirar castiguen amb còpies excessives i controlen l’ús prohibit del català encara que en ocasions se’ls escapi la procedència. En un dels llibres de Rafael Nadal en el qual explica la seva infantesa al Collell l'autor es veu fins i tot obligat a dir que malgrat la seva rigidesa i l'absurd d'aquella educació els capellans no el van tocar mai, ni per qüestions sexuals ni per maltractament, a això hem arribat. I és que un internat o una escola religiosa sense marro, en aquells temps, sembla avui un exotisme quan el fet és que hi havia de tot a tot arreu.

Aquests educadors, amb totes les seves limitacions, saben copsar la intel·ligència i la bondat quan se l’ensopeguen. I tot això sense arribar a l’entranyable carrincloneria de les novel·letes de Folch i Torres, que també ajuden a créixer el nostre protagonista. Fins i tot hi trobem un falangista homosexual i de la cinquena columna, tractat amb respecte i consideració, en una narració del pare del protagonista, ja que els personatges que envolten el món d'aquest nen llegidor expliquen, de tant en tant, les seves pròpies històries.

Aquest nen, que sofreix un canvi de residència per motius de la feina del pare, que entoma una nova escola, que se sent sol i desgraciat, de vegades fins i tot sense motius objectius, -cosa que cal tenir en compte quan es pregunta als infants pels seus sentiments-, descobreix el valor del llibre i del que representa, en un món en el qual hi havia molt poques distraccions a l’abast, més enllà de la colla d'amics i el carrer. 

El llibre és així mateix tota una antologia de les lectures habituals que  teníem a l’abast els infants llegidors. Si el protagonista fos una nena potser hi hauria afegit coses com ara Petites dones, Heidi, Cuore o Fabiola. Ha estat més habitual que les nenes llegissin llibres de nens que no pas a l’inrevés,  em temo que encara és una mica així, fins i tot en el món de la lectura adulta. Un repàs a aquesta antologia sentimental de l'autor evidència la poca presència de llibres que en les minses biblioteques de les nenes de l'època aficionades a llegir tenien un lloc privilegiat al costat, això sí, de L'illa del tresor o dels de Juli Verne. I potser ha de ser així, val més no cercar explicacions excessivament complexes a aquesta mena de tendències.

Pel llibre desfila un munt de gent entranyable, parents, coneguts, professors, companys, amiguetes, el llibreter, la bibliotecària... La religió, que per a molta gent va representar una mena de pes feixuc aquí té el seu costat positiu, divertit, socialitzant. Les processons esdevenen una mena de carnestoltes temàtic i el protagonista hi xala d’allò més. Hi ha un humor tendre escampat per tot el llibre, és clar  que és possible que connecti més aviat amb gent de la generació d’Albanell que amb persones més joves tot i que em sembla una lectura imprescindible per a tota mena de públic, a l’hora de constatar que la bondat és un valor i que fins i tot en èpoques difícils hi ha esperança, alegria i tendresa. He llegit en els darrers anys uns quants llibres d’aquests que apleguen records i vivències del passat, fa temps que no en trobava un de tan reeixit. I, tot s’ha de dir, tan ben escrit.

Albanell utilitza un llenguatge ric, viu encara, tot i que a molta gent, a causa del desús abusiu, alguns mots i expressions absolutament recuperables li sonin a antigor. En algunes entrevistes li fan comentar a Albanell coses sobre aquest vocabulari i fins i tot en alguna ressenya sembla que el relacionen amb el fet de què l'escriptor parli del passat, quan són mots que amb una mica de grapa periodística i literària podrien i haurien d'esdevenir actuals i vius. 

Les fantasies del  nàufrag és un llibre de maduració, la fantasia és un refugi però per al protagonista tampoc no és un recurs per escapar de la  realitat. Escriu, llegeix, imagina, però vol cridar l’atenció de les nenes i ser reconegut pels adults. El volum té una unitat narrativa evident, està estructurat en tres parts i un epíleg i cadascuna d’aquestes parts està dividida en quatre o cinc que funcionen gairebé com a narracions individuals.

Albanell aconsegueix l’excel·lència literària amb la senzillesa, una senzillesa aparent, és clar. Aquest nen fascinat pels llibres no és gaire diferent del nen fascinat per les pel·licules de Cinema Paradiso, l’experiència de la infantesa és universal i cal entendre que quan recordem, de fet,  reinventem el passat. Amb aquest llibre Pep Albanell es reafirma en allò que és des de fa molts anys, un dels autors més originals i reeixits de la literatura catalana. Separar, en el cas d’aquest autor, l’obra per adults i la dedicada als infants seria absurd. El conjunt conforma un tot complex i de gruix.

L’obra d’Albanell mereix una relectura i una revisió aprofundides. Un altre tema és que sembla que ser prolífic és un defecte, una de tantes boutades com aquestes a les quals l’autor fa  referència en els agraïments. quan esmenta la bondat i els bons sentiments. Ser treballador, en el camp literari, no resulta gaire ben vist per segons qui. Sembla que un escriptor canònic ha de ser raret, egoista, malcarat o excèntric, escriure poquet i encara gràcies. Això potser també val per a pintors, músics i la resta.

Albanell defuig etiquetes. Tan sols cal recuperar, per exemple, Ventada de morts per comprar-ho.

13.11.17

LA BARONESA I EN PIMPINELLA

Resultat d'imatges de Emma Orczy

Avui fa setanta anys que va morir Emma Orczy. Aquesta dama, d'idees conservadores i aristocràtiques que potser no lligarien amb les tendències actuals, va ser una escriptora remarcable i el seu èxit més popular fou La Pimpinela Escarlata. D'aquell llibre, que va conèixer seqüeles diverses, se'n va fer una pel·lícula molt popular i recordada, interpretada per l'actor Leslie Howard. La gent del temps de la mare sentia devoció per aquest actor però jo ara no li acabo de trobar el què, tot i que li reconec el mèrit actoral, però encara em sorprèn que l'Escarlata, no la de la Pimpinella sinó la d'Allò que el vent s'endugué tingui aquella mena de dèria pel cosinet.
Emma Orczy, a qui familiarment deien Emmuska, es deia, de fet Magdolna Rozalia Maria Jozefa Borbala Orczy, poca broma, i havia nascut a Hongria l'any 1865. Era filla d'un baró compositor de música i entre els seus amics, coneguts i saludats s'hi comptava gent com Gounod, Lisz i Wagner. El pare era, a més a més, emprenedor i va voler modernitzar la seva empresa però va haver de contemplar com els obrers hi calaven foc durant una revolta. Davant d'aquells fets se'n va anar del país, l'any 1868. Van viure a Brusel·les i a París, finalment la família va acabar a Londres, el 1880.
Resultat d'imatges de emma orczy
Emma va poder continuar estudiant música i d'altres coses i va conèixer el seu marit, Montague, amb qui es va casar molt enamorada el 1894. Es van avenir sempre molt i van tenir un fill que també va ser escriptor, tot i que menys conegut que la mare. El matrimoni anava curt d'armilla i tots dos van haver de treballar com a traductors i il·lustradors. Les primeres publicacions d'Emma no van tenir gaire sortida però uns relats publicats en una revista, policíacs, força originals, sí que van aconseguir seguidors.
Resultat d'imatges de la pimpinela escarlata
La gràcia dels relats rau en què el descobridor dels misteris no és cap detectiu sinó un vell que passa l'estona en un saló de té londinenc, fent i desfent nusos en un cordill, (The Old Man in the Corner) i al qual li porta els casos una jove periodista. Avui sembla que en això del gènere negre s'hagi descobert la sopa d'all i moltes bones idees vénen del passat remot.
Resultat d'imatges de la pimpinela escarlata
Amb el marit van escriure una obra teatral en la qual sortia, per primera vegada, el personatge anglès i coratjós que salva aristòcrates francesos a punt de perdre el cap. L'èxit de la peça va fer que l'escriptora endegués la coneguda novela, The Scarlet Pimpernel, que amb el temps esdevindria pel·lícula. 

Aquest tipus de personatge que porta una doble vida i que sembla anodí i covard, àdhuc efeminat, però que és un valent de totes totes, ha conegut moltes variants, com les del Zorro o el nostre Coyote, per exemple, però fins i tot Superman es pot incloure en aquest conjunt de les dues vides, una de les quals destinada a lluitar contra el mal. De la Pimpinella se n'ha fet d'altres versions, per al cinema i la televisió, però cap com la primera, pel meu gust. 


Resultat d'imatges de la pimpinela escarlata
L'èxit d'aquell llibre i d'altres, alguns dels quals recuperant el personatge, van fer guanyar molts calerons a Emma Orczy, qui va poder viatjar i comprar-se una propietat a Montecarlo on passava els hiverns, on va passar la guerra, ja que no va poder tornar a Anglaterra donades les circumstàncies, i on va morir el seu marit, el 1942. Ella va traspassar el 12 de novembre de 1947, jo no havia nascut encara i Europa tot just es començava a recuperar amb grans dificultats del trasbals de la guerra. Aquí les passàvem magres, com és ben sabut i ja es perdien les esperances sobre la recuperació de la República (espanyola) un cop derrotat el nazisme, de fet encara no l'hem recuperada, que ja és gros. 

Però la vida mana i es va produir un babyboom important, la joventut és molt agosarada. Leslie Howard va morir de forma tràgica, a conseqüència de la situació bèl·lica, en un atac alemany a l'avió on viatjava que no s'ha aclarit mai del tot.
Resultat d'imatges de la pimpinela escarlata
Emma Ocrzy era partidària de l'aristocràcia, del militarisme i de l'Imperi Britànic i durant la Primera Guerra Mundial va fer campanya a favor de l'allistament voluntari durant la guerra. Va ser filla del seu temps i de les seves circumstàncies però també una gran treballadora i va tenir sort, sobretot amb la Pimpinella famosa. Tota una dama de la seva època però a la qual no li queien els anells a l'hora de fer córrer la ploma a temps complet.