15.1.18

LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

Resultat d'imatges de madame de stael

Resultat d'imatges de MDAME DE STAEL EDITORIAL BERENICE



Resultat d'imatges de consideraciones sobre la revolución francesa

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.

14.1.18

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES HUMANÍSTIQUES PERÒ POC FILOLÒGIQUES

Resultat d'imatges de ANTONIO POBLE-NOU

Fa més de vint anys que va començar tot això de les sèries nostrades que ara ja han esdevingut una plaga bíblica. Un èxit emblemàtic de la nostra prehistòria televisiva va ser Poblenou. Poblenou, per cert, sembla que s'ha d'escriure junt mentre que Poble-sec s'ha d'escriure amb aquest guionet, el mateix que Vila-seca o Vila-rodona, la raó va lligada al tema de la consonant 'essa' i el seu so, que varia segons com ho vulguem escriure. 

Jo respecto des de fa anys això del guionet però moltes vegades, fins i tot en documents que venen d'institucions diverses, es passen pel folre el preceptiu guionet. Si insisteixes en el tema et diuen que ets una torradallonses, quan ho diu una autoritat la cosa canvia, però això no vol dir que li facin cas. Faig constar, però, que no acabo d'entendre per quins set sous no es pot escriure Poble Sec tot i que he llegit molt sobre el tema. 

La gent més jove no ha viscut la divertida, però en ocasions encesa, polèmica blogaire sobre la normativa, allò del blog/bloc i d'altres invents (dip, bitàcola) així com una ordre de les altures que va indicar que les entrades als blogs s'havien de dir apunts. Jo no sóc gaire dogmàtica, amb els anys veus com coses que defensaves i que no es tenien per correctes tornen a la lògica primigènia, o t'adones que el tema no s'acaba d'aclarir mai del tot, com ha passat amb la bòbila/bòvila i amb l'anxaneta/enxaneta, paraules que de tant en tant tornen a generar debats i polèmiques molt interessants i totalment inútils, segons el meu parer.

A la sèrie Poblenou Miquel Cors feia un personatge que es deia Antonio. Ja aleshores va començar a popularitzar-se la moda d'escriure aquests noms castellans que s'han pronunciat durant anys en català, tal com ragen i tal com sonen. Algun lingüista ja va protestar i ironitzar sobre el tema, en aquella època. No hi havia cap necessitat d'escriure Antoniu quan això de pronunciar el nom d'aquesta manera ve, precisament, de llegir com si fos català el nom castellà. Però ara, en moltes ocasions, si escrius Antonio i et refereixes a un Antoniu sempre hi ha qui et diu que ho has escrit en castellà.

Un d'aquests despropòsits és el dels Papitus-Pepitos, en tenim un de ben popular i conegut, el Benet i Jornet, i recentment la seva filla li ha dedicat un llibre i l'ha titulat Papitu, seguint una tendència que no sé si ja és normativa o què tot i que,  en aquest cas la filla de l'escriptor té una justificació evident, en fer coincidir el nom amb el diminutiu de papa (papito) que ha utilitzat des de sempre en el context familiar. Un complicat joc de paraules, doncs.

El fet és que fa anys, quan es referien a aquest escriptor, sempre escrivien Pepito i encara he llegit el seu nom escrit així en alguns articles actuals, però en molts altres ja sembla habitual utilitzar el Papitu i prou, en qualsevol context. A mi, potser és mania persecutòria, però això de Papitu, segons on m'ho ensopego, em fa mal a la vista. I això que, tot s'ha de dir, el nom té tradició històrica, gràcies a la popular revista d'abans de la guerra. Però eren d'altres temps i el nom tenia en aquest cas un evident rerefons satíric i provocador.


Resultat d'imatges de papitu revista
No sempre resulta fàcil reflectir (no pas reflexar tot i que en una ocasió una blogaire gairebé se'm va empipar quan vaig comentar el tema i molta culpa la té Sau i allò de la llum reflectida a la copeta) la llengua viva, que es troba en constant transformació malgrat els obstacles normatius. Hi ha gent que et corregeix bajanades i després en diu de tots colors, en general es té una tendència a corregir paraules concretes, fora de context, però després es fan unes construccions gramaticals d'allò més surrealistes. 

Algunes fornades de joves filòlegs surten, com passa en totes les carreres, em temo, molt dogmàtics, no és culpa seva sinó del sistema i dels qui els ensenyen. I malgrat el dogmatisme, escoltar teles i ràdios fa riure -o plorar-, els carrerons i els màsters periodístics no han servit, en general, per millorar l'expressió oral o escrita. Amb l'escrita no es nota tant ja que hi ha correccions prèvies a l'abast.

Jo, de moment, quan hagi de referir-me a Fernandus, Antonius o Papitus continuaré escrivint aquests noms com si fossin en castellà i llegint-los com si fossin en català. De fet, tots aquests noms es troben en perill d'extinció, la tendència actual ens porta als Ferrans, Antons o Peps, més aviat. Això dels noms respon a modes, volem ser originals i després tothom es copia els noms de moda.  Avui, en català, es volen defugir noms que puguin reconvertir-se en diminutius i per això cada vegada trobem popularitzats noms més breus, Iu, Ot, Pol, sobretot en el cas dels nois. Quan jo era jove el meu nom no agradava a ningú i ara està de moda des de fa uns quants anys.

La multiculturalitat ens ha portat la diversitat patronímica i pel que fa a la transcripció dels noms estrangers em temo que no hi ha gaire unitat, de moment. Al parvulari, suposo que encara es fa, es partia del nom de les criatures, per iniciar la lectura i l'escriptura, però aquests darrers anys tot plegat era un calvari. El món llatí aplega moltes rareses, es fan servir noms anglosaxons i cadascú els escriu com li sembla, moltes vegades tal com sonen en castellà, Izan, Jeison, coses així. Però també hi ha qui en respecta l'origen. En els noms d'origen àrab es trobem moltes variacions en la seva escriptura, segons procedències culturals i tradicions familiars. I això passa amb la gent que ve de Filipines i de la Xina i de molts altres indrets, cosa habitual avui. 

Com que la veritable història de les llengües, dialectes i la resta, ha estat una de les més amagades i tergiversades en el món cultural oficial, s'escolten moltes bajanades a l'entorn de tot plegat i encara funciona allò del correcte/incorrecte que s'hauria d'aparcar per tal d'intentar entendre la procedència de la suposada incorrecció. També tot depèn d'allò de caure en gràcia, a determinats escriptors, que tampoc no són Shakespeare, se'ls accepten formes dialectals diverses mentre que a d'altres, de  cap manera, tot va a modes, tendències i grups de pressió literària.

Malgrat la gran defensa que cadascú, en general, fa de la seva llengua i, avui, de la seva forma dialectal, encara no hi ha ningú que pugui explicar amb claredat meridiana què és o no és una llengua -o un dialecte, o un idioma, o una variant territorial de la llengua-. Qui no s'ho cregui que tingui la paciència de cercar definicions, per la xarxa o en els manuals seriosos, a veure si se'n surt. No pots dir que no se sap què és una llengua, la gent normativista se t'enfada, tot i que no sigui capaç de donar una explicació coherent sobre la qüestió. En tot això hi ha molta política i al capdavall el que domina el context no és el món acadèmic sinó l'atzarosa societat real i els seus usos, costums i influències.

Si la gent de tradició familiar castellana fes això dels Papitus, quan posen noms en català, cosa que sol passar, tindrien tirada a escriure Llusef, Chordi, Chuan i d'altres meravelles. Cal recordar que quan els catalans no sabíem pronunciar la jota castellana dèiem kefe, don Kosé i Don Cuan. Quan a escola ho fèiem tot en castellà, en el passat remot, algun infant simpàtic i que tot just començava a aprendre les beceroles, m'havia escrit dedicatòries reconvertint el meu nom en Chulia. Potser hauria de transcriure Xúlia, en aquest cas? 

D'algunes innocents lletres se'n fa bandera, bandera ideològica, cas de la 'enya' castellana o de la geminada catalana. Fa quaranta anys hi havia lingüistes del país que intentaven suprimir la geminada amb el seu incòmode punt volat però s'ha reconvertit la geminació en una mena de senyal d'identitat irreversible i tot sembla sagrat, com els accents, que avui dia ja no serveixen per res i que gent com els anglesos, pragmàtics i cultes, ja fa anys i panys que s'han carregat, sense massa conseqüències. Encara més, en la parla habitual la geminada no es percebia però ara, els dogmàtics, la remarquen, perquè es vegi que hi ha de ser. La remarquen quan se'n recorden, ep.

Em temo que en tot plegat no hi ha una solució fàcil que es pugui consensuar a gust de tothom. Conec gent que quan té fills cerca noms que sonin igual en català, castellà i anglès, al menys. Per no embolicar-se, vaja. Un altre tema és que després les criatures, quan creixin, es faran dir com els diguin els amics de la seva generació, i pot passar de tot. Un nom que m'agradava molt era Oleguer i conec jovenets amb aquest nom als quals els diuen Ula, i suposo que quan es promocionin amb aquest diminutiu escriuran Ula i no Ole, ja que resultaria una mica exòtic, ben mirat. Els Ius poden esdevenir Iurets i els Ots, Otets, coses més rares he vist i escoltat al llarg de la vida.

No, si ja deia un company que vaig tenir fa anys, filòleg i molt bon lingüista, que voler encotillar els temes relatius a la llengua era ben bé com agafar aigua amb un cistell. Al capdavall, però, l'ortografia és arbitrària i no pas cap dogma de fe, i tot depèn, com diuen, del context comunicatiu.


TRES ANUNCIS ALS AFORES I MASSA PRETENSIONS

Resultat d'imatges de tres anuncios en las afueras


A causa d'uns comentaris elogiosos que vaig escoltar per la ràdio i ja que la resta de pel·lícules d'estrena a l'abast no em cridaven l'atenció, ahir vaig anar a veure aquests Tres anuncios en las afueras, pel·lícula amb el valor afegit de què la passen al Floriblanca i en versió original.

A la història li han donat ja uns quants premis i el seu director, Martin McDonagh, té un prestigi assolit al teatre. A casa nostra vam veure, fa anys, aquella excel·lent Reina de la bellesa de Leenane i, darrerament, La calavera de Connemara, sobre la qual vaig escriure no fa gaire i que no em va agradar tant, malgrat que també va ser lloada per determinada crítica. Diuen i escriuen que Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (original title)  és una de les candidates, per una cosa o per l'altra, a aconseguir els cobejats óscars de la temporada.

En cinema, fins ara, a McDonagh, home de moda i d'èxit, que sembla que està fent les amèriques,  no li havia vist res, però Escondidos en Brujas va ser molt ben rebuda. Mentre contemplava ahir aquests Tres anuncis pensava en que potser, parafrasejant una vegada més Tolstoi, tots els pobles infeliços s'assemblen, car l'ambient provincià i resclosit d'Irlanda, present al seu teatre, no sembla gaire allunyat del d'aquesta Amèrica profunda tan ben retratada a la literatura i al cinema, en manta ocasions. I segurament que pels nostres verals, hispànics i catalans, trobaríem ambients amb molts paral·lelismes, encara que no ho sembli a primera vista.

Si a tot plegat hi afegim que Fargo ha fet història i que Frances McDormand, el mateix que li passa a Kate Winslet, com hem vist darrerament a Wonder Wheel, eleva el to de tot allò en què intervé, sembla lògic que, d'entrada, aquests Tres anuncis resultin atractius per als afeccionats al cinema. Aquí McDormand es posa en la pell d'un personatge que li va molt bé, una dona amargada per la mort i violació de la seva filla, amb ganes de justícia i de venjança, sentiments de culpa i un caràcter de categoria, que no entén que la investigació resti, aparentment, aturada malgrat que, en ocasions, ho sabem prou bé, no tot es pot resoldre i, encara menys, de forma ràpida. 

Per amanir el tema la història, com sol passar en d'altres del director, guionista i autor teatral, es mou entre el dramatisme, els sentiments de culpa i un humor negre que desvetlla la complicitat d'un públic disposat, al teatre i al cinema, a riure del que sigui. La barreja no sempre funciona i, en algun moment, fa angúnia. A això s'hi pot afegir la presència de personatges poc creïbles, com ara aquest ex marit violent, amb parella joveneta i tonta, antipàtic però bo en el fons, o aquest policia jove, homosexual vergonyant, amb mare dominant i torturador de minories que, de sobte, sembla caure del cavall de Damasc i convertir-se en un xicot encisador i tendre. I això per no parlar del pobre nan amb ganes de lligar.

La pel·lícula crec que té la intenció, moralista, d'incidir en això de què la violència genera violència i de què l'anhel de venjança pot tenir efectes perversos. Tampoc el bon policia malalt de càncer acaba de funcionar, malgrat que, en general, tots els actors compleixen molt bé. Com a La calavera de Connemara aquí ens quedem amb un pam de nas si pensem que la cosa tindrà un final amb una certa lògica o, al menys, rodó i clarificador. En un moment determinat sembla que el director creu que ja ha passat el temps convencional de durada d'una pel·lícula i aquí s'ha acabat tot i no s'ha acabat res. Ha jugat amb la nostra percepció sense manies, com ara amb aquest possible culpable que, per casualitat, xerra massa on no toca després d'haver anat a espantar la protagonista i a trencar-li els conills de terrissa, en un altre moment de la narració fílmica. 

Podem pensar que el nou sheriff de color que ens han instal·lat en aquest poble resclosit, tan semblant als altres que hem contemplat moltes vegades, en algun moment resoldrà l'entrellat del crim que origina l'embolic, però això seria imaginació convencional i prou, vulgaritat, vaja. De fet, suposo que els finals oberts són una mica com aquells llibres infantils en els quals es podia crear la pròpia aventura, són finals amb risc, amb tant risc com els finals tancats i fàcils, però semblen de més categoria, fan més intel·lectual i original i innovador.

No sóc contrària als finals oberts però un final obert no vol dir un mal final. S'ha criticat la darrera pel·lícula d'Allen per una certa manca de consistència, cosa matisable, i es podria dir que el final de Wonder Wheel també és, en certa manera, obert, però no et quedes amb la sensació de que t'han pres el pèl, com passa aquí. Malgrat tot la cosa està molt ben ambientada, la McDormand val la pena faci el que faci, la figura del sheriff, amb les seves cartes pòstumes, emociona una mica i tot i vas seguint la narració amb atenció i curiositat, suportant algunes exageracions poc justificades fins al final. La selecció musical que acompanya la història és maca i agradable i ben triada, o així m'ho sembla. Però amb uns quants bons ingredients no n'hi ha prou per endegar una bona història.



5.1.18

DARRERA PROJECCIÓ, PER ARA

Resultat d'imatges de Larry McMurtry libros

Entre les molt bones relacions entre llibres i cinema hi ha les de l'escriptor Larry McMurtry. És clar que, en aquest cas, l'autor, que ha treballat molt per al cinema, té cura de les adaptacions i, en general, n'ha fet els guions. Els llibres d'aquest escriptor ens són molt més conegut per les seves versions a la pantalla, la gran majoria remarcables i algunes, extraordinàries, com la de Hud, interpretada per Paul Newman, i, sobretot, la mítica The Last Picture Show, que aquests dies ha recuperat la Filmoteca.
Resultat d'imatges de Hud Paul Newman
The Last Picture Show era un dels títols clàssics que s'oferien en aquells emblemàtics festivals de cinema que es feien a Canet Plage o a Ceret, en els anys setanta, destinats a poder veure pel·lícules que a Espanya no arribaven, per motius morals però també, en molts casos, polítics. La gent anava a França a gaudir del cinema i s'aprofitava la sortida per contemplar alguna cosa pujada de to. Tan sols vaig tenir ocasió d'anar-hi un parell o tres de vegades, hi havia un gran ambient, compraves l'entrada a Barcelona, si volies t'enviaven tota la informació a casa, estava tot plegat molt ben organitzat i per aquells verals t'ensopegaves amb gent coneguda de la cultureta.
Resultat d'imatges de the last picture show
Després hi havia, és clar, l'oferta centrada tan sols en l'erotisme i la pornografia barata, pel·lícules que es rodaven a doll, i que amb algunes excepcions d'una mica més de suposada categoria, com Emmanuelle, no tenien ni cap ni peus però sí tot el que hi ha entre els caps i els peus, vaja. Les van arribar a anunciar en algun diari, recordo que un mestre molt bromista, a escola, que acostumava anar a Perpinyà amb amics i empassar-se una dotzena d'aquelles produccions i alguna cosa de més volada, es feia un tip de riure llegint els títols d'aquells films verds.

The Last Picture Show no la vaig arribar a veure, a Ceret, les entrades no eren barates i havies de limitar el pressupost. Recordo La caida de los dioses, La guerre est finie, El gato Fritz, La vieja memoria... També vaig veure el famós tango del Brando i la primera Emmanuelle. Amb la transició es va perdre tot allò i Perpinyà va caure en una certa decadència. 

McMurtry va triomfar molt jove. També Bogdanovich era molt jove quan va dirigir The Last Picture Show. Va ser una de les seves millors pel·lícules, jo crec que la millor, ja havia tingut un altre èxit amb Target. El guió de L'última projecció el van fer conjuntament l'escriptor i el director. Bogdanovich ha estat un home controvertit, difícil, amb alts i baixos i una vida mogudeta, fins i tot amb un assassinat pel mig, el de la pobra Dorothy Stratten. Ha fet d'actor, de presentador. S'ha especulat amb què els seus èxits eren mèrit de la primera dona, Polly Platt. Va ser durant un temps parella de la Shepherd, qui a més d'enamorar tots els xicots de la mitica Anarena també el va enamorar a ell.
McMurtry és a més a més un llibreter de culte, de llibres històrics i de col·leccionista. Les mítiques llibreries Booked Up són seves i ell mateix arxiva i classifica molts dels llibres. Si no fossin tan lluny, m'hi arribaria. Té un fill i un nét que són molt bons cantants.

The Last Picture Show conserva tota la seva gràcia i tota la seva poesia. Ens mostra aquests paisatges de l'Amèrica profunda, pobles avorrits, esperances fallides, manca de perspectives. Un dels seus protagonistes, Jeff Bridges, que ha envellit tan bé com la pel·lícula, ens els va tornar a mostrar en aquesta petita joia que és Comanchería.  Allà ja començaven a tancar cinemes en els setanta, aquí hem trigat una mica més però tot arriba, avui hi ha molts pobles i poblets sense cinema, tot i que en els darrers anys el tema ha revifat una mica.
Resultat d'imatges de the last picture show
Thimotty Bottoms, el protagonista de la pel·lícula, tot i que es pot considerar gairebé coral, no ha fet una carrera tan brillant com la de Bridges, però ha anat treballant. A la pel·lícula està molt bé, fent de noi dels ulls tristos. El seu germà Sam, que també hi surt, va morir el 2008. Bottoms ha explicat en alguna ocasió que es va enamorar de la Shepherd, com tothom, vaja. Ella també ha anat fent i ha tingut més aviat èxits televisius, sobretot amb allò de Luz de Luna, on vam conèixer Bruce Willis amb qui sembla que no es tenien gaire simpatia.

A la Filmoteca, i potser passi a d'altres sales, no ho sé, la gent aplaudeix quan alguna cosa l'hi ha agradat. Fa uns dies vaig poder escoltar un bon aplaudiment amb la Gertrud de Dreyer i ahir també, amb la pel·lícula de Bogdanovich. L'aplaudiment més intens i espontani que he escoltat mai, tot i que no va ser al final sinó quan el protagonista extraterrestre s'escapa de la ciència malèvola, va ser amb ET, a l'enyorat cinema Urgell, per part d'uns infants adduïts per la grapa d'aquell bonic conte.

2.1.18

DIES DE CINE I DE TELE

Resultat d'imatges de jEAN pIERRE mELVILLE

La Filmoteca dedica un cicle a Jean-Pierre Melville, amb motiu del centenari del seu naixement, que va ser el 1917, el mateix any que va néixer el meu pare. Melville va morir relativament jove, el 1973. De fet, el seu cognom era Grumbach i sembla que va triar el cognom de feina a causa de la seva admiració pel creador de Moby Dick. Per cert, Josep Maria Pou estrenarà ben aviat una obra de teatre basada en la mítica història de la balena perversa i el capità obsessiu. El capità Ahab va ser una de les interpretacions estelars del gran Gregory Peck. El guió de la pel·lícula el va escriure Ray Bradbury, poca broma. 
Resultat d'imatges de Moby Dick cine
Volker Schlöndorff, el director que mencionava fa poc amb motiu de la seva versió de Proust, poc reeixida, va ser ajudant d'alguns mítics directors francesos, entre els quals Melville. Si amb Proust no la va encertar cal dir que el director alemany té molt bones adaptacions de textos literaris, com ara la del Tambor de llauna o aquell impressionant Jove Törless. Melville va adaptar, així mateix, a la seva manera, textos literaris diversos. Hi ha moltes pel·lícules que són adaptacions de novel·les però si la novel·la no la coneixem no podem fer comparacions malèvoles.  El director alemany va estar casat amb la gran Margarethe Von Trotta, una de les primeres dones valorades seriosament com a directores de cinema.
Resultat d'imatges de el joven torless schlondorf
Abans d'ahir vaig poder veure a la Filmoteca una de les primeres pel·lícules de Jean-Pierre Melville, Bob, le flambeur. Melville no m'ha acabat mai de fer el pes, té els seus admiradors incondicionals i coses interessants, pel meu gust les millors pel·lícules són aquelles en les quals incideix en el tema de la Resistència, més que no pas aquest cinema negre a la francesa. 

Melville va ser un home difícil i complex que es va barallar amb molta gent i expliquen que queia en allò que comentava fa uns dies, alegrar-se del fracàs dels companys de professió. La imatge de la dona, en el seu cinema, amb poques excepcions, resulta lamentable o inexistent. En canvi potencia la imatge de l'amistat solidària entre homes, entre homes d'honor, encara que siguin gàngsters. Se suposa que el director era homosexual tot i que la seva intimitat ha estat poc divulgada. És clar que això no vol dir res, directors homosexuals han ofert una imatge de la dona ben reeixida o amb més profunditat. Potser també era misogin...
Resultat d'imatges de bob le flambeur
Bob, le flambeur resulta avui gairebé surrealista però té el valor afegit de mostrar aquella França de l'època i un Montmartre més atrotinat del que ens podem imaginar. Va ser una de les darreres pel·lícules interpretades per l'actor Roger Duchesne, que es va retirar aviat, tot i que no va morir fins el 1995. La noia de la pel·lícula, que no saps ben bé què hi fa, per allà, va ser Isabelle Corey, molt joveneta. Corey va treballar força  a Itàlia, amb bons directors, també es va retirar aviat del món del cinema. Va morir el 2011. Sortia a Vanina Vanini, de Rosellini, en un paper secundari però interessant.

França potencia molt les seves coses, crec que una gran part del cinema francès de culte està sobrevalorat, els passa el mateix amb la literatura i d'altres manifestacions culturals. Fa uns dies, a La Vanguardia, Joan de Sagarra feia broma sobre la comparació que va fer gent de pes, a França, entre l'enterrament de Halliday i el de Víctor Hugo. Jo crec que Hugo ha estat així mateix sobrevalorat tot i que el personatge té un pes important, per damunt de l'escriptor. 

L'èxit d'aquest fulletó exagerat irregular que és Els Miserables ha amagat coses seves molt més interessants perquè compta amb una producció enorme i no crec que gaire gent la conegui en la seva totalitat. En el cas de Els Miserables l'èxit ha superat la pròpia empresa, se n'han fet un munt de pel·lícules, sèries de la televisió, i el musical de culte, que ha vist tothom, al teatre o en la seva versió a la pantalla. 
Resultat d'imatges de mujercitas 1948 cine

Resultat d'imatges de mujercitas 1933
Sobre novel·les famoses passades al cinema o a la tele, ahir van emetre per la tele una nova versió de Little Women. No era res de l'altre món, tot i que em va fer il·lusió poder veure Lansbury, amb més de noranta anys, fent de Tia March i la BBC és la BBC. Aquesta història em devia marcar, sempre m'emociona, en totes les versions, em passa el mateix amb Mister Scrooge i amb la venjança d'Edmond Dantés. 

La versió del meu imaginari particular continua sent la de 1948, admeto que semblava una col·lecció de cromos però té un gran encant i un gran repartiment. La de 1994, amb la Winona Ryder fent de Jo també em va agradar molt. La meva mare, per raons generacionals, es quedava amb l'excel·lent de 1933, de Cukor, amb la súper Hepburn en el paper de Jo, versió que molta gent encara considera la més reeixida, tot i que sovint caiem en el parany de creure que les coses antigues són millors, tot pesa.
Little women poster2.jpg
Little Women és molt més que una novel·leta per a noies adolescents, però el seu mateix títol, en castella i català (aixó de donetes és horrible) sempre ha generat bromes masculines. Louise May Alcott va ser una dona molt interessant i intel·ligent, no acabes d'entendre com va poder aguantar aquell pare tan guillat. Avui, que fem lectures profundes i psicològiques de tot, se suposa que a més a més de la dependència edípica del pare podia ser lesbiana, tot i que en aquells temps la gent aquestes coses no les admetia, ni tan sols en la intimitat de la pròpia consciència. 
Resultat d'imatges de mujercitas 2017 televisión BBC
A la versió d'ahir hi havia alguna picada d'ullet sobre el tema del pare il·luminat, quan la filla li diu que han de pagar les garrofes i que ell porta tota la vida escrivint el llibre de la seva vida i sense fer calaix. La Jo March d'aquesta versió era la filla de la Turman i el Hawke, com creixen, les criatures, fora de casa...