19.10.17

REENCARNACIONS MISERABLES I TAULELLS DE LLIBRERIA

Resultat d'imatges de reencarnacions miserables

He acabat de llegir fa poc la darrera novel·la d'Olga Xirinacs, Reencarnacions miserables. Si hi teniu interès en podeu llegir un comentari extens al blog que vaig obrir fa temps, dedicat a l'autora i amb l'objectiu de reivindicar per a ella el Premi d'Honor, reivindicació que no ha tingut cap mena d'èxit real, de moment.

Olga Xirinacs és un cas emblemàtic de com van les coses del món literari a aquest país nostre. Durant uns anys va rebre un munt de premis, aquest fet va desvetllar reticències, com sol passar sempre i fins i tot una campanya lamentable dels finalistes d'un premi Sant Jordi de fa molts anys, a principis dels vuitanta, que ella va guanyar amb un llibre el qual destacava i destaca per damunt dels d'aquells secundaris ressentits, bons escriptors també però que, en aquell cas, no van saber perdre amb dignitat. I això quan, en moltes ocasions, no hem sabut res sobre els llibres finalistes d'aquest premi. I en aquest cas parlo per experiència pròpia...

No dubto que en la concessió de tot tipus de premis hi hagi pressions diverses, com en el tema dels óscars del cinema, és clar, però fins i tot crítics literaris de pes com el malauradament desaparegut de forma prematura Isidor Cònsul van raonar a fons en el seu moment sobre la qüestió, defensant la novel·la de Xirinacs, Al meu cap una llosa, encara avui considerada una de les millors en el conjunt de la seva obra narrativa.

Tot i que a Olga Xirinacs se la respecta i valora crec que no té, avui, el reconeixement que mereix una persona amb tant de gruix literari al darrere, que es troba en actiu i que fins i tot manté un blog on dialoga amb els seus seguidors. No és l'únic cas, ep. Calders deia que el món literari era com un prestatget on si n'hi posen un n'han de treure un altre, així van les coses, encara. A Joana Raspall la van començar a promocionar als cent anys, gairebé.

Xirinacs té les seves devocions i fidelitats lectores. A la seva ciutat, Tarragona, la veneren, això sí. Un tarragoní, Carod Rovira, és l'única persona coneguda per tothom a qui vaig sentir reivindicar el Premi d'Honor per a l'escriptora quan aquest es va concedir a Isabel-Clara Simó. Isabel-Clara Simó ha reivindicat sovint l'obra de Xirinacs, per cert. Això dels premis és molt relatiu i encara el nombre de dones, en els de literatura, es troba a la baixa, malgrat que hi hagi tantes o més escriptores que no pas escriptors.

Aquest llibre, per posar un exemple, no m'ha estat fàcil de trobar. Una papereria del barri a la qual li encarrego llibres sovint me'l va demanar, sense èxit. He comprovat que a les grans llibreries barcelonines costa de trobar. Podria fer un estudi aprofundit sobre què es promociona i què no es promociona, a les llibreries de culte, grans o petites. Els taulells de les recomanacions llibreteres són ben explícits. Respecto els llibreters però alguns d'ells s'han atorgat un pes que no els correspon. 

No entro en gustos literaris, això va com va. Potser a Xirinacs li ha mancat aquell èxit emblemàtic que tothom coneix i que fins i tot els no-lectors saben de què va, més enllà fins i tot del seu valor estrictament literari. Sovint l'èxit va acompanyat a posteriori d'una sèrie de la televisió o pel·lícula, cas de Rodoreda amb La plaça del diamant. Xirinacs té llibres molt diferents, cosa que fa que si algú no encerta del tot en la primera lectura defugi la resta, això s'esdevé així mateix amb gent com Pedrolo. Aquests autors, als quals l'adjectiu prolific sembla un greuge, paguen el pecat de ser massa treballadors. 

Xirinacs ha escrit de tot i ha tocat molts gèneres. La seva poesia té una volada comparable a la de gent com Espriu, Estellés, Vinyoli i d'altres poetes reconeguts però encara es poc coneguda i poc difosa, em sembla. Contemplada en perspectiva l'obra de Xirinacs té una unitat coherent i, gustos apart, mereix una atenció mediàtica més constant i aprofundida, sobre tot al món cultural barceloní. HI ha autors als quals la qualitat se'ls suposa que escriuen molt poc i molt de tant en tant, en la intimitat moltes persones em diuen que no han acabat mai els seus llibres però, això sí, se'ls han comprat. 

No diré noms perquè tot és relatiu, ens agradi o no, i en aquest camp, com en tots, hi convergeixen molts aspectes socials, culturals i personals. Fins i tot factors atzarosos, difícils d'explicar. Hi ha escriptors que tenen la xamba de ser habituals a tertúlies diverses de la tele i la ràdio i ja compten amb la promoció assegurada, és clar. Avui sembla que tothom, sigui cantant o bacallaner, vol escriure la seva novel·la. Si vols ser reconegut com a un bon cuiner has de sortir a la tele sovint i tenir grapa mediàtica, el mateix pel que fa, fins i tot, a metges o perruquers. 

Un professor de literatura em va comentar, fa molts anys, als cursos d'una escola d'estiu, que el món literari funcionava una mica com la borsa, amb alts i baixos, èxits efímers i ensulsiades imprevistes. En tot cas avui sempre ens queda internet, vaig aconseguir el llibre a iberlibro, que sempre m'ha funcionat molt bé i on he trobat coses raríssimes i oblidades però també novetats ocultes o parcialment ocultes.


18.10.17

PENSAMENTS DE TARDOR


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)


Avui en Miquel de Tot Barcelona ha penjat un sonet sobre la vellesa. Ahir la meva néta, a tocar dels cinc anys, ens preguntava pel seu avi patern, una mica més gran que nosaltres i que va morir poc abans de néixer ella i insistia en preguntar per què havia mort si encara no era molt i molt vellet. 

Recordo que un dia, més o menys a aquesta mateixa edat, em vaig posar a plorar  i li vaig dir a la meva mare que un dia em moriria i em ficarien en aquell forat tan lleig, potser havia escoltat comentaris dels grans o havíem anat al cementiri, no ho sé. La meva mare em va consolar dient que faltava molt per allò i que després anaves al cel. Avui considero aquell cel familiar altament improbable però en aquella època la mare em feia resar de tant en tant per un munt de difunts de la família que jo no havia conegut i aquella pràctica me'ls feia més propers.

La tardor és una època melangiosa i adient per a aquest tipus de meditacions sobre la vellesa i la mort. Tot arriba i passa. No és estrany que la celebració dels difunts s'hagi situat en aquesta època. Encara fa calor però un dia o un altre refrescarà, no hi ha gaire bolets enguany però els arbres de fulla caduca ja s'han tenyit amb els seus bonics i vistosos colors tardorencs, preludi del comiat definitiu. Ningú ens va enganyar, així és la vida, fins i tot la més llarga és breu, considerant el conjunt. Parlar de la mort i, encara més, de la vellesa i les seves xacres, incomoda més en segons quins ambients que parlar de la política del moment. Quan dius, ni que sigui en broma, que ets vella, sempre hi ha algú que et corregeix, tu ets gran, no ets vella, no seràs mai vella. 

En diguem com en diguem, les coses són com són i la vida s'acaba. Haver arribat fins aquí de vegades em sembla un miracle i això que no he viscut grans tragèdies col·lectives però recordo alguns riscos imprevistos malgrat els quals vaig tenir sort. Pensar en tot això no vol dir que siguis pessimista ni masoquista, és pensar en la realitat més dolorosa i evident de totes. A la vida vas perdent persones, amics, parents. Constatar com són les coses fa que valoris més la brevetat dels dies i el pas de les estacions. Ànimes difuntes, al cel ens vèiem juntes...

17.10.17

PERSPECTIVA, MEMÒRIA I DIVAGACIONS IMPOTENTS SOBRE EL QUE PASSA I PASSARÀ

Hi ha una vella dita castellana sobre allò de què el dimoni sap més coses perquè és vell que no pas per ser un dimoni. Crec que els anys donen una certa perspectiva sobre la vida i la gent, perspectiva que acostuma a ser menystinguda per la gent més jove, i potser ha de ser així. La vida és breu i la memòria, enganyosa.

Sóc força escèptica sobre el tema del canvi climàtic, al menys sobre com es manipula la informació amb la finalitat de fer-nos sentir culpables a nivell individual. Ahir mateix una persona més jove que jo, però que ja ha sobrepassat els cinquanta, em parlava de la calor d'aquesta tardor i de què abans no passava. La memòria és selectiva i recordem poques coses, la majoria de les quals relacionades amb fets concrets i que han tingut importància en la nostra vida.

Una tardor de principis dels setanta vaig conèixer al meu marit, en una d'aquelles colles que es formaven per fer noves amistats, en aquell cas va ser a causa d'una convocatòria juvenil a l'enyorada revista Oriflama. I recordo que feia molta calor, aquella tardor, una calor que va durar ben bé fins a Tots Sants. Ho recordo per un fet banal, m'havia comprat una brusa de llaneta i no la vaig poder estrenar pel Pilar, com era la meva intenció, a causa de la calda resistent.

Recordo dies de la Mercè fresquets i d'altres de calorosos, el mateix pel que fa a les revetlles de Sant Joan. La sensació de què abans feia més fred ve del  fet de què anàvem molt poc abrigats i a les cases no hi havia calefacció. Tot és relatiu. Aleshores existia la roba d'entretemps, però això no vol dir que l'entretemps fos sempre el mateix. Cada estiu escoltava la família comentar que cap estiu no havia estat com aquell. Durant un temps es van atribuir determinats canvis en el clima a les guerres properes, més endavant es deia que coses com ara la nevada del seixanta-dos o les inundacions d'aquells anys eren produïdes pels excesos de la carrera de l'espai.

Tot això de la memòria ve a tomb a causa d'un tema menys frívol, els dolorosos fets polítics d'aquests dies, sobre els quals no escriuré car crec que ja s'escriu massa sobre tot plegat, els telèfons mòbils amb això dels grups de Whatshap bullen i amb informacions serioses n'arriben també un munt de no comprovades, sovint amb un imperatiu: passa-ho. Dir penjaments dels manaires lamentables crec que serveix per poca cosa, al menys si ho faig jo i gent com jo, ells no ho veuen i, si ho veuen, no els fa ni fu ni fa.

Hi ha gent de la meva edat que està seriosament preocupada pel tema. És gent que va viure aquells anys del postfranquisme i la transició. Crec que molta gent explica més pa que formatge sobre la seva resistència activa al franquisme, la veritat. A una d'aquestes persones li raonava fa uns dies que aquesta situació no era pas més fràgil ni amenaçadora que aquella, avui tot ha passat però llavors no sabíem què podia passar. En aquella època, però, érem joves i de jove tot es veu d'una altra manera. La meva mare, en una ocasió, comentava amb una amiga com n'eren, de ximpletes i innocents, al principi de l'adolescència, quan l'arribada de la guerra els semblava l'inici d'una excitant aventura de pel·lícula.

Se'm feia estrany que els meus pares i gent més gran que ells es preocupessin tant pel que passava i s'esgarrifessin davant  d'atemptats sagnants, cosa que ara jo també faria però que en aquella època em semblava el resultat inevitable d'una situació terrible i duradora. Ja veieu quina mena de cervell de mosquit tenia jo aleshores. Moltes cançons i llibres d'aquells anys d'ingenus entusiasmes blasmaven els homes de l'edat dels meus pares que s'havien conformat amb una vida grisa però més o menys pacífica i tranquil·la, per pobra i modesta que fos. Ara mateix em ve al cap una estrofa que avui considero injusta, sobre el conformisme dels nostres predecessors, obviant tot el que havien patit anteriorment, és de la Cançó del noi dels cabells llargs:

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.


Una vegada, a una iaia d'aquells anys, espantada després d'un dels atemptats d'ETA, li vaig comentar que al capdavall molt pitjor devia haver estat la guerra, cosa que crec que era certa, amb tots els matisos que s'hi vulguin fer. Em va dir que la guerra era la guerra però que els atemptats en temps de pau no tenien la mateixa justificació. Va ser una resposta de compromís, el que tenia la dona era por, por de repetir situacions que li portaven molts mal records. Aleshores acostumàvem a repetir, de forma saberuda, que no era el mateix la pau que l'absència de guerra, és aquesta una veritat relativa i matisable. I, en tot cas, a molts indrets del món, ara mateix, amb l'absència de guerra es conformarien ben bé.

Tot es pot mirar des de molts punts de vista però és evident que l'edat compta. Hi ha qui amb el temps es torna més arriscat i rebel, és clar. En el fons, ens agradi o no, tenim una tendència malaltissa a mirar-nos al melic mentre les tragèdies més esgarrifoses, però relativament llunyanes desvetllen uns quants planys mediàtics i para de comptar. La trista realitat és que poca cosa depèn de nosaltres. No és que no recordem els nois que són morts a les absurdes guerres mentre mirem la tele i ens empassem el sopar, és que no hi podem fer res. Hojas somos en el viento, cantava Machín.


16.10.17

EL MARIT DE GERMAINE, AL MNAC

Resultat d'imatges de ramon Pichot Germaine

El MNAC acull una exposició temporal sobre Ramon Pichot, un pintor contemporani de Picasso i tants altres, que estava parcialment oblidat. La comissària de l'exposició és una persona molt jove i entusiasta, Isabel Fabregat, qui va fer la seva tesi doctoral sobre aquest pintor. 

Em pregunto si el cognom, en aquella època, devia provocar a l'escola bromes grolleres... De forma inevitable em ve al cap aquell acudit xaró del senyor que tenia un peugeot i una casa i era emperador d'Argentina...

Bromes apart, m'agraden aquestes exposicions temporals del Museu en les quals es reivindiquen figures que han restat abaltides al llarg del temps i a les quals, encara avui, potser els titllaríem de secundaris de luxe. En el tema de l'art, com en tants altres, hi fa molt la promoció, l'ambició personal dels artistes i, fins i tot, la casualitat, l'atzar. Són exposicions interessants i irrepetibles ja que a més dels fons del museu hi podem veure obres que es troben en col·leccions particulars.

Pichot pertanyia a una família nombrosa i amb aficions artístiques. No va tenir fills però sí nebots, alguns dels quals són pintors remarcables. Dos germans seus van ser músics rellevants i una germana, Maria Gay, va esdevenir cantant d'òpera. Pichot va morir de forma relativament prematura, de tuberculosi. En aquesta mostra es pot seguir la seva evolució, lligada als corrents artístics d'aquells anys en ebullició, trasbalsats per la carnisseria de la Primera Guerra Mundial.
Germaine Gargallo-Portada.jpg
Ramon Pichot es va casar amb Germaine/Laura, la model que va provocar el suïcidi de Casagemas, immortalitzat per Picasso qui, expliquen, va iniciar amb aquell fet l'etapa blava. Casagemas la volia matar a ella primer, va errar el tret i va ferir Pallarés, l'home d'Horta de Sant Joan que formava part de la colla. Casagemas era un noi de casa bona, molt bona, esventat, bevedor, morfinòman i, sembla, impotent. En algunes referències, com sol passar, es culpa la noia, que el menyspreava, però la veritat és que si s'entra una mica a fons en el tema les coses semblen molt diferents i potser la Germaine n'estava fins al monyo i això que, en el seu cas, era un monyo ben refistolat.
Resultat d'imatges de GERMAINE PICHOT
Germaine/Laure, de qui se sap molt poca cosa, va tenir també relacions amb Picasso. Picasso, tan garrepa, la va visitar en algun moment, ja malalta i amb aspecte decadent, i la va ajudar econòmicament, cosa d'agrair considerant el tarannà del pintor de culte. Tenien la mateixa edat però Picasso era un triomfador amb parella jove i ella poca cosa més que una ombra del passat. Cristina Massanés va publicar fa pocs anys un assaig biogràfic alternatiu i personal sobre la model, de cognom Gargallo, tot i que sembla que no tenia res a veure amb l'escultor. 

Pichot va viure en aquella Barcelona dels Quatre Gats, va anar a París i s'hi va quedar i va conservar, però, la devoció per Cadaqués, poble de la família materna, on tornava sovint. En algunes fotografies antigues es pot veure l'extensa família Pichot, amb el pintor i Germaine i un munt de parents de totes les edats. Cadaqués encara no era aquesta mena de Sagrada Família de la Costa Brava, amarada de turistes fixos o ocasionals. 

Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
Pichot va fer una estada decebedora a Marsella i va acabar per comprar la Maison Rose, un edifici que encara avui es pot veure a Montmartre, tot i que l'entorn ha canviat força. Allà hi va tenir l'estudi i, a la planta baixa, Germaine hi menava un restaurant. El lloc va ser un punt de trobada d'artistes diversos. 

Passejar per l'exposició temporal del MNAC és fer un volt nostàlgic i evocador per aquells anys i imaginar l'origen de moltes de les imatges que els quadres i dibuixos de Pichot reflecteixen. Hi vaig anar ahir, diumenge, pel matí, i a l'exposició hi havia força gent. A l'exterior del Museu els grups de turistes anaven i venien i retrataven i es retrataven, amb la ciutat de fons i amb acompanyament de música, els músics de carrer que toquen davant del Museu acostumen a ser força bons. També es toleren alguns venedors ambulants, per l'entorn. 
Resultat d'imatges de GERMAINE maison rose
Tot plegat contrastava amb la solitud absoluta de moltes sales del Museu. Vaig fer un volt per les d'art modern, no m'agrada el discurs actual que s'ofereix sobre l'època modernista el realisme i els moviments posteriors tot i que no seria capaç de dir com s'han de fer aquesta mena de coses. Recordo quan aquesta part del Museu es trobava a la Ciutadella, abans de la Transició, i he de dir que m'agradava més la visió que s'oferia en aquell lloc. Potser és que ara hi ha massa cosa al MNAC i, com s'ha comentat en alguna ocasió, s'hauria de diversificar l'oferta i habilitar d'altres espais externs, cosa que sembla difícil ja que tot és molt car. 

Amb Isabel Fabregat, casualitats, hi vaig contactar a través del meu interès per un altre pintor mig oblidat, Brull, qui va ser deixeble de Simó Gómez i va tenir el seu estudi al Poble-sec. Li hem demanat que ens faci una xerrada sobre aquest pintor, en el qual també és experta i segurament l'esdeveniment serà pel novembre, ja ho avisaré en aquest blog o al del barri. Fabregat, amb Reyes Faus, una altra historiadora de l'art, ha endegat una web sobre Brull, per a la realització de la qual van haver de muntar un verkami. 

Em sorprèn la poca gent de Barcelona que et trobes al MNAC, al menys a les sales del fons habitual. Hi ha qui es queixa de que el museu es troba en un indret mal comunicat, cosa relativa. I, en tot cas, pujar a Montjuïc hauria de ser un goig per a la majoria dels habitants de Barcelona. Els museus, avui, són una mica com els zoos de la cultura i, com els zoos, sobre els quals precisament ahir van oferir un programa als Trenta minuts de TV3, el seu paper i els seus objectius s'estan replantejant en l'actualitat. Però per tot fan falta diners, molts. 

El MNAC compta amb una associació interessant, la dels Amics, a l'estil d'una manera de fer que a països com Gran Bretanya té una llarga tradició. Ha de recórrer a llogar la sala i a coses per l'estil, ahir mateix no sé què estaven muntant allà dins.
Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
A la botiga em vaig comprar el llibre que he mencionat més amunt i vaig tafanejar una estona. A aquestes botigues dels museus trobes coses alternatives i llibres interessants, tot i que la tria bibliogràfica que s'ofereix també podria ser objecte de debat. Feia un matí lluminós i càlid, la tardor sembla que no hagi de venir mai però quan et fas gran ja saps que tot ha passat en alguna ocasió i que hem tingut octubres tan càlids i secs com aquest en algun moment de la vida. I situacions fins i tot més preocupants i difícils que l'actual, ep. 

Per a les dones, al menys en la nostra societat, la vida ha canviat molt tot i que la prostitució continuï vigent i en alça. Avui, però, els pintors i fotògrafs, amb poques excepcions, ja no en fan tan sovint motiu d'inspiració i promoció personal, no sé si això es bo o dolent, la veritat. Els bordells i les seves dames són un tema recurrent en els quadres d'aquells anys i fins i tot en l'obra de fotògrafs posteriors. Al capdavall aquells artistes eren gent benestant, en general, i pintaven per a la gent benestant la qual obviava la realitat d'una misèria que avui sembla rebrotar de forma puntual, aquí i allà, tot i que no la pintin tan sovint. Avui, al menys, hi ha més mala consciència. O ho sembla.

12.10.17

LES PILARS DE LA TERRA (NOSTRA)



Pel Pilar, el tord ve i l'oreneta se'n va

En l'actualitat, tal com estan les coses, semblaria un exotisme que alguna parella catalana militant bategés, i utilitzo això de batejar en un sentit molt general i no tan sols religiós, a una filleta seva amb el nom de Pilar. Això de batejar, al diccionari normatiu, té com a primer sentit el de l'administració del sagrament però també vol dir posar noms i renoms i fins i tot aigualir les begudes com ara el vi o la llet. Aigualiment que no té una intenció sanitària sinó més aviat econòmica, ep. 

El nom de Pilar, ens agradi o no, ha estat molt popular a casa nostra durant generacions. Tots coneixem Pilars, Pilarins, Pilaretes, Maries Pilars i Pilis. Una de les més famoses de les actuals en actiu és Pilar Rahola. Una altra de famosa, però de ficció literària nostrada, és Pilar Prim. Quan jo anava a l'institut als vespres vaig conèixer una Maria Pilar que va fer una breu carrera de cantant en català, era germana de la també cantant Glòria. Una companya la va fer anar al programa de l'Escamilla i va gravar alguns discos. Més endavant, en una d'aquelles crisis intermitents de la cultureta, ella i d'altres, també la germana, van cantar i gravar en castellà.
Resultat d'imatges de pilarin bayes dibuixos
Quan la gent no viatjava tant com ara un dels destins habituals era anar a Saragossa, a veure la Pilarica. Jo tenia alguna capelleta senzilla, d'aquestes que et portaven com a record, i  també moltes estampes amb la petita Mare de Déu aragonesa. La relació de Catalunya amb Aragó no ha estat sempre fàcil, i això que molta gent té parents per allà i som veïns de ben a prop. Un amic m'explicava fa uns dies, i no és l'únic, que quan es truca amb els parents aragonesos li diuen moltes bajanades sobre el procés i que per això ja obvien el tema i parlen d'una altra cosa.

El Pilar de Saragossa és un edifici impressionant, característic del segle XVII, fa una mica de por i de respecte, però la postal típica de l'església tocant al riu la trobo esplèndida. A dins expliquen un miracle singular,  a un senyor que es deia Miguel Pellicer, de Calanda, li va tornar a sortir un cama que li havien amputat i enterrat. El miracle està documentat i un quadre a la basílica evoca aquells fets estranys, que es van esdevenir el 1640. Malgrat el miracle, MIquel Pellicer  va morir jove, als trenta anys. La seva cama recuperada va ser fins i tot besada pel rei d'aleshores, Felip IV. Qui no ho vulgui creure, que ho vaig a veure.

Saragossa és una bonica ciutat que ha patit de tot al llarg de la història. Té un clima extrem, molta calor a l'estiu, molt de fred a l'hivern. Des de Batea veig els canals televisius aragonesos i els envejo i els admiro l'amor per la tradició, el fervor per la jota, la manca de complexos en reivindicar determinats aspectes de  la seva cultura. Aquí allò de l'estètica i la modernitat ha fet que rebutgéssim coses ben nostres com si fossin ràncies i obsoletes. 

Resultat d'imatges de pilarin bayes dibuixos
Durant un temps fins i tot es rebutjava aquesta jota catalana del Baix Ebre, avui feliçment recuperada, semblava que si ballaves sardanes no podies ballar jotes. Ara també la sardana és mirada de reüll per algunes elits, el paradigma de la cultureta són els castells. Aquesta tendència a restar i no sumar em preocupa una mica i es dóna en molts camps. Hi ha esbarts magnífics que són poc coneguts i poc promocionats, més enllà dels cercles habituals. 

Moltes coses diverses convergeixen en això del Pilar i la seva festa, s'hi va barrejar tot allò de la Hispanitat, el Colom i la resta, i els qui som grandets recordem Aurora Bautista tirant canonades als gavatxos. Tot un cromo del passat amb el qual vam patir d'allò més. De vegades es volen substituir uns cromos per uns altres i això és un perill i un risc. Però sembla que no podem defugir ni els cuentos ni el cromos.

Podria fer una llista llarguíssima de Pilars conegudes, algunes ja no hi són. Durant alguns anys vaig coincidir en una escola amb tres Pilars, una d'elles, excel·lent companya, va morir de forma sobtada l'any de la seva jubilació, la recordo molt sovint. Fa temps que no veig pel barri una Pilarín que tenia uns catorze o quinze anys més que jo, de joveneta sembla que era una mica  eixelebrada i segons testimonis familiars, va voler menar en una ocasió el cotxet en el qual jo dormia el son dels angelets de pocs mesos i el va deixar anar de forma inconscient per una baixada. La meva mare va tenir un gran ensurt però va poder deturar el vehicle, altrament jo no seria aquí per explicar-vos l'anècdota. La vida és atzarosa i imprevisible, la mort, encara més.  

També hi havia una parenta de la meva manera que anàvem a visitar a Sants i per això li dèiem la Pilarín de Sants, coixa a causa d'una caiguda de la seva mare quan estava  embarassada, era i potser és encara una dona alegre, viatgera, culta i educada. El seu pare havia anat a estudiar pintura amb Santiago Rusiñol i l'havia retratat i tot en un quadre que tenien en un lloc privilegiat de la casa. 

És clar que podem trobar Pilars non gratas, com ara la Primo de Rivera o d'altres, en això dels noms hi ha de tot i el nom no fa la cosa ni té la culpa de què un impresentable o un dictador portin el nom que sigui, sobre tot això ironitzava aquella divertida obra de teatre que també vam poder veure al cinema, El nom. 

De fet resulta gairebé impossible no associar determinats noms amb persones que has conegut i això els dóna un pes ètic, estètic i polític, malgrat que intentem racionalitzar les percepcions. Pila i Maria Pilar sonen solemnes però Pili i Mari Pili i Pilarín ja són tota una altra cosa. En català, fa anys, vam veure una peli molt divertida, Què t'hi jugues, Mari Pili? Era la història de tres amigues, la Mari Pili de la ficció era Mercè Lleixà, una molt bona actriu que ens va deixar de forma prematura, als quaranta-nou anys. Mercè també és un nom preciós i que em sembla que va de baixa.