ACTUALITAT MEDIÀTICA SELECTIVA

Cada  any, com si es tractés d'un fet insòlit i extraordinari, les televisions i mitjans informatius dediquen un bon feix d'hores a comentar el tema de la selectivitat. Per a més suc ara resulta que han trobat errades als exàmens i talment sembla que el món s'enfonsa. Escolto coses hiperbòliques, com ara que en aquests exàmens els nois i noies s'hi juguen el futur. El futur... N'hi ha haurà molts que canviaran d'estudis, que abandonaran, que es decebran, que faran una carrera brillant i no trobaran feina després i fins i tot mediocres espavilats amb coneixences que faran bitlles i ocuparan llocs rellevants de forma injusta. Hi haurà de tot. N'hi haurà de feliços, que formaran una família o una cosa semblant i tindran el seu racó vital assumit i estimat i d'altres solitaris, aventurers, crítics en excés. Hi haurà també, entre ells, els futurs polítics honrats i els corruptes, els líders del demà, quan els qui tenen el poder avui vagin acceptant que ja és hora de relleus. El futur és imprecís i ple de dubtes i té poc a veure amb selectivitats i fracassos escolars, la veritat.

Jo crec que als joves selectivitzats els deu fer més mal que no pas bé tanta faramalla mediàtica. No vull ni pensar com cobririen els mitjans la sortida cap al servei militar dels xicots d'abans, per exemple. Per sort, tot passa, ve l'estiu, els polítics se'n van a navegar amb les seves barquetes i quan arribi la nova tardor ens marejaran amb els preus del material escolar o també amb aquelles imatges dels menuts de les escoles que ploren el primer dia en el qual els comencem a domesticar de forma seriosa, fent-los passar per l'adreçador de l'escola convencional, tan activa com es vulgui però sempre condicionada a les dèries polítiques i socials dels adults, de grat o per força. De fet ja ha començat el tema escolar, amb això de què en alguns llocs no hi ha prou escola pública per a la demanda. Hi ha aspectes del present que, tal i com s'expliquen, semblen grans problemes, grans desgràcies que farien repetir al meu pare, si fos viu, allò que repetia tot sovint amb ironia: massa tips.

Fa anys, molts, quan jo era jove, hi va haver grans protestes en contra de la selectivitat. Vaig arribar a fer ja una mena de selectivitat de prova, llarga i feixuga. És clar que aleshores la vida era molt més selectiva i a la universitat n'hi arribaven quatre i encara. Quan els més progres d'aquests quatre privilegiats van tenir poder i una càtedra van implantar la selectivitat i ara sembla que l'inefable ministre la vol treure, cosa que de no ser pel pack que ens volen amollar no estaria del tot malament, la veritat. En fer-te gran et vas mirant les coses amb escepticisme, tot és com una mena de gran teatre del món, calderonià, però calderonià posat al dia, és clar. O sigui, sense normes ni rimes, però teatre al capdavall, cada dia menys solemne i més atrotinat en molts aspectes. O potser és que amb els anys també vas veient amb més claredat la pols de la tramoia.

A més a més, ara resulta que a les proves de sisè de primària s'han obtingut uns resultats en català una mica galdosos. No entenc això d'uns exàmens que tan sols serveixen per a veure com està el panorama, la veritat. Posats a fer, si s'ha de seleccionar després, potser que siguin estil les revàlides d'abans i que tinguin un pes també a nivell individual. No sé com eren els exàmens aquest curs però quan encara treballava sempre em van semblar, en general, d'una mediocritat absoluta aquestes proves, un intent d'aconseguir bons resultats fos com fos, vaja. Com quan es passen enquestes o es fan estudis, és clar. Surt gairebé sempre allò que ha de sortir que per això hi ha els experts que les endeguen, tot i que se'ls pugui escapar alguna falta d'ortografia de tant en tant. La consellera ha explicat que s'ha augmentat la dificultat i que s'han fet més proves en entorns econòmics complexos. On es feien, abans? Per cert, es va dir que es deslliuraria els centres del pes de la burocràcia i més aviat ha estat a l'inrevés, segons m'expliquen.

CRIMS CATALANS I LITERATURA DE GÈNERE: AGUSTÍ VEHÍ I EL SEU MÓN DE FICCIÓ

Agustí Vehí ens va deixar massa aviat, quan començava a convertir-se en un autor de referència a casa nostra. He de dir que sabia poca cosa sobre els seus llibres fins que em va arribar, per comentar a Llegir en cas d'incendi, Torn de nit. Va ser una mala entrada pel fet que aquesta és una obra menor, divertida però que no em va acabar de fer el pes, la veritat. Vehí va morir amb cinquanta-quatre anys, era molt jove encara pels paràmetres actuals i en literatura de gènere una jove promesa que s'anava consolidant de pressa.

Acabo de llegir Quan la nit mata el dia. És un bon llibre, tot i que el final no m'ha semblat rodó, més aviat una mica precipitat i potser hi ha una excessiva  redundància sobre temes de la guerra civil. Té també la virtut de mostrar-nos feixistes reciclats i fins i tot bones persones franquistes, amb un humor molt personal característic de l'autor. Són personatges que existien, com sabem els que ja tenim uns quants anyets, tot i que la mitologia actual no en vulgui saber res. El problema dels finals i de la resolució dels casos és complex a les novel·les de gènere, una mica com el tercer acte en el teatre, tot i que ara el teatre modern prescindeix dels actes. En tot cas un mal desenllaç no sempre perjudica la resta però sovint acabes molts llibres de misteri amb una certa sensació d'estafa pel que fa a com s'acaba, la veritat.

La novel·la també prescindeix dels compromisos a l'hora de fer malabarismes amb la llengua, a la Figueres de finals dels cinquanta la gent castellana parla en castellà, en castellà sense cursiva, i la catalana i el narrador, en català. En aquest tema he llegit coses raríssimes que fan perdre la versemblança a la història en un intent de catalanitzar el que sigui de forma normativa. És clar que tot això ho podem percebre des de casa nostra i que aquest problema se'l van trobar molts autors al llarg de la literatura. Un llibre mai no reflecteix la forma dialectal parlada, al menys no pas del tot. Fa falta molta grapa per donar versemblança a un llibre, en aquest camp. Tolstoi mateix ens explica que els seus nobles parlen francès entre ells però nosaltres els llegim en català i ell els fa parlar, en lletra impresa, en rus. Quan en llegir un llibre no t'adones d'aquestes jugades literàries tot i que hi siguin i que les copsis vol dir que s'ha triat un camí correcte i s'ha entomat amb grapa, com és el cas de Quan la nit mata el dia que va guanyar el premi Crims de tinta. 

He llegit aquest llibre però no hem pogut aconseguir, per al grup de lectura de Meteora, el llibre que diuen que és el millor de l'autor, Ginesta pels morts. Aquest altre pateix el calvari de les males distribucions, de les editorials petites i sense mitjans excessius, de la poca presència a les biblioteques, causada pels mateixos mals anteriors. He viscut ben de prop aquests problemes amb alguns dels meus llibres. És clar que hi ha compensacions, com ara el fet que les editorials petites i mitjanes no llencen a la bassa del reciclatge els seus fons al cap d'un parell d'anys, en general, per deixar lloc per a les novetats i les reedicions oportunistes. Per sort, el mercat de segona mà per internet va funcionant força bé i allà pots recuperar algunes perles, no pas totes ni sempre.

Fa un temps, amb motiu del traspàs de l'autor, un conegut va ser testimoni d'un diàleg en una llibreria de culte de Barcelona entre el llibreter i un client. Aquest demanava un llibre de Vehí i el llibreter el va renyar: ah, sí, ara que és mort, ves. El client va admetre les seves culpes, va explicar fins i tot que coneixia personalment l'autor i que fins que no s'havia mort no s'havia decidit a llegir-lo. No sé pas quina novel·la acabaria per emportar-se, segurament no seria Ginesta pels morts tot i que és possible que algun volum en quedi per aquestes llibreries del món. La mort ens enfronta amb aquesta mena de realitats, no hem fet cas de la persona fins que no desapareix de l'entorn i ens sembla que no hem estat prou justos amb ella, sigui llegint el que va escriure o escoltant allò que ens explicava. Tant se val, a nosaltres ens passarà el mateix, car així és la vida, que ens fa oblidar mentre cuegem que no ho podrem fer tot ni llegi-ho tot, de cap manera. 

El blog literari Llegir en cas d'incendi va dedicar sempre força atenció a aquest autor, podeu llegir una entrevista que se li va fer, ressenyes sobre els seus llibres i un comiat aprofundit amb motiu de la seva mort. La revifalla del gènere ha fet que sortíssim al mercat llibres de tota mena amb morts i misteris, pels que fa als escrits a casa nostra i en català crec que els de Vehí marquen una fita molt personal i interessant en aquest panorama. Un gènere que cal recordar que va patir menyspreu progre, una primera revifalla amb intents d'autors de casa per recuperar-lo, un altre abaltiment i l'excés actual. Coses de la literatura. Ja tinc ganes de retrobar un nou realisme social que no hagi de recórrer sempre a crims de tinta ni a difunts estossinats per ves a saber qui.

SANI GIRONA I ELS PROJECTES PENDENTS

Costa entendre la vida, no la mort.

En la mort no s'amaga cap enigma.

Paisatge de la Conca (fragment), Joan Margarit

De bon matí llegeixo en el blog del Miquel que ens ha deixat ja fa alguns dies en Sani Girona, un blogaire dels primers temps, ben conegut per la majoria dels qui voltem per aquesta ciutat imprecisa de la xarxa virtual. Feia temps que tenia problemes de salut els quals anava entomant amb el coratge i la vitalitat que formaven part de la seva manera de ser. Sempre proposava moltes coses per fer, de vegades gairebé impossibles. 

El vaig conèixer en persona, com al Francesc Puigcarbó i a d'altres, en aquelles primeres jornades inoblidables de la Catosfera,  quan això dels blogs era una novetat sobre la qual les elits intel·lectuals elaboraven complicades teories i es discutia si havia de ser un bloc, un blog, un dip o una bitàcola això que tinc davant del nas. O si les entrades, posts, apunts, havien de ser llargues, curtes, concises o literàries. O si era normal parlar d'aspectes personals de l'existència a través d'aquest, aleshores moderníssim, mitjà de comunicació.

Tot ha canviat molt i la normalització blogaire va portar un cert abaltiment i la desaparició de molts pioners i de molts amants de les novetats de darrera volada. Amb en Sani i alguns altres ens havíem anat veient de tant en tant i amb ell i amb el Miquel vaig fer una darrera trobada a la qual no va assistir ningú més, al Cafè del Centre, on se n'havien endegat de més nombroses. Em va acompanyar també quan vaig presentar les meves novel·les a Vilanova i la Geltrú.

Per aquelles casualitats vitals va resultar que amb ell ens havíem conegut ja de forma virtual, a través d'un curs d'informàtica a distància, que vam fer a l'escola una companya i jo, anys abans dels blogs, no recordo ben bé sobre quina temàtica ancestral de l'època. Va ser un professor brillant i comunicatiu, firmava com a Sani, és clar. Els cursos d'aquest tipus sovint es fan avorrits i els professors es limitaven a complir però ell ens feia comentaris divertits i bromes intel·ligents. 

Tot passa molt de pressa i el pitjor és que també passem nosaltres i els nostres parents i els nostres amics. En general, els blogs i els espais del facebook i tants llocs per on deixem alguna petjada sobreviuen moltes vegades als seus autors i resten surant durant anys en aquest espai eteri i sense fronteres, per on passegem de forma quotidiana des de fa uns anys. Hi ha a qui li destorba això de trobar els vells amics desapareguts per la xarxa, a mi la veritat és que de cap manera, al capdavall això passa en molts àmbits més i retrobar el record dels qui ens han deixat, sigui en una imatge, una web, un text o un antic comentari fet a un blog no és pas gaire diferent que trobar antigues fotografies o cartes velles en alguna capsa oblidada. El que ens destorba és haver de pensar en la nostra pròpia temporalitat irreversible, de fet. Mencionar la mort sembla avui de mal gust però no hi ha evidència més precisa que aquesta sobre un final impossible de defugir. També valorem en excés la longevitat i acostumem a plànyer els comiats prematurs, sense pensar que viure massa pot esdevenir un pes feixuc en molts casos, una condemna a la decadència constant.

Descansi en pau en Sani, el nostre bon amic i company blogaire. És un tòpic repetir allò de sempre et recordarem però crec que en aquest cas és ben cert, per part meva i per la de molta gent que navega per aquests mars, avui no tan concorreguts com fa alguns anys, pocs, però que semblen una eternitat mirats en perspectiva.

CANÇONS DE LA RODA DE LA VIDA

Y vosotros diréis: se quedó descansado el Andreu con la crítica que hizo de FILL DE CAÍN. Ejerció su libertad de expresión, FUE LIBRE de decir aquello que pensaba. Menudo desahogo. 

Pues no. 

Me cargué alegremente el trabajo de todo un equipo que había trabajado duro, dando de sí todo lo que podían, poniendo su ilusión y sus esperanzas en ello. Los he privado de unos cuantos espectadores que son sumamente valiosos para ellos, ¿y todo para qué? Para hacerme el listo. 

¿Por qué será que siempre parece más inteligente el que hace una crítica destructiva que el que dice "Pues a mí me gustó" -o el que se calla?

Así vamos. (Andreu Martín, a Facebook)

Amb certa curiositat  m'ensopego de bon matí amb aquesta mena d'examen de consciència autocrític de l'escriptor Andreu Martín sobre una valoració negativa, feta a una pel·lícula per ell mateix. Té raó en el fet que sempre sembla més intel·ligent destruir que ser condescendent però també crec que no ens hauríem de deixar influenciar en excés per les valoracions cinèfiles, artístiques o literàries fetes per qui sigui, per més entès que sembli. 

Ahir mateix vaig suggerir d'anar a veure 360. Juego de destinos i l'amiga amb qui havia d'anar al cinema em va comentar que havia llegit que no era res de l'altre món, malgrat els bons actors. De tota manera ens anava bé per horari i lloc i hi vam anar. No diré que sigui una obra mestra però és una pel·lícula digna i més bona que d'altres molt magnificades per aquestes crítiques elitistes diverses. En algun lloc acabo de llegir amb un somriure que el títol original és 360 però com que al nostre país tenen a la gent per inculta hi han afegit això del destí, no fos cas que ens penséssim que era una pel·lícula sobre les matemàtiques.

La història juga amb això dels personatges que es creuen entre ells, en aquest cas a nivell internacional, que per alguna cosa estem globalitzats. La fòrmula és antiga i en coneixem molts casos. En general totes aquestes històries que mostren instants breus sempre semblen una mica limitades i ens quedem amb incògnites diverses sobre els homes i dones que van sorgint pel mig. No sé si va ser Schnitzler amb la Ronda qui va inventar la tècnica de l'encreuament o algú amb menys difusió ja ho havia fet aban però en tot cas la seva obra de teatre, tantes vegades representada i portada al cinema  -la perla de la corona va ser la versió d'Ophuls- ha fet història. De fet en l'obra de l'autor hi té un gran pes l'agosarament sexual i el cinisme pessimista que traspua aquesta roda d'homes i dones cínics i desenganyats. En general també sembla de més qualitat tot allò que mostra pessimisme i desesperança vers l'espècie humana i acaba malament que no pas la ingenuïtat present en allò que en diem finals feliços. 

Tenim en castellà un molt bon premi Nadal, La Noria, de l'injustament una mica oblidat Luis Romero que juga amb el tema de l'encreuament vital entre els personatges. No entenc com no ha gosat ningú portar al cinema, encara, aquesta història ambientada en la Barcelona de l'època, un clàssic que va guanyar el Nadal l'any 1951. Avui costaria reconstruir aquell ambient d'època, amb tants canvis a la ciutat però, vaja, no hi ha res impossible. Luis Romero va morir el 2009 i gent com Hilari Raguer el van recordar i evocar amb admiració i van plànyer la incomprensió que surava per damunt de la seva obra. A la Wikipedia comencen -malament- per etiquetar-lo com prolífico autor. 

M'he adonat en més d'una ocasió que aquest adjectiu s'utilitza sovint com a penjament, se suposa que els prolífics tenen limitacions qualitatives i a autors de culte indiscutible que han escrit molt no se'ls afegeix aquest qualificatiu. He sentit crítiques sobre Pedrolo en aquest sentit, escrivia massa, o sobre el gran Rusiñol, al qual fins fa quatre dies no se li havia perdonat que toques tantes tecles. Se suposa que per a fer alguna cosa bé n'has d'haver fet poques en el camp que sigui, quan més especialitzat millor,  i això ho vaig sentir en una ocasió a un editor de llibres que pontificava sobre el fet que una bona novel·la precisava de més de sis anys per anar-se covant. La realitat és molt diversa i en aquests camps hi ha de tot però en general treballar en excés es mal mirat a casa nostra, la galvana encara és una virtut nacional lligada a sentiments gairebé religiosos i contemplatius.

En tot cas, 360 em va agradar tot i que tingui defectes lligats a una certa excessiva ambició estètica, un final increïble i convencional i un guió amb algun forat, cosa potser indefugible en aquestes narracions amb tanta gent i tants escenaris. Pues a mi me gustó, vaja.

JOAN PERUCHO, MÀGIA, MISTERI I POESIA

Amb hermetisme 

"He vist dolços amors 
com besades funestes. 

He vist rialles clares 
com odi macilent. 

He vist, de prop, la vida 
com secreta rialla. 

Us deixaré aquests versos: 
la sang em sobreviu." 

Sense hermetisme 

"He vist dolços amors 
i besades funestes. 

He vist rialles clares 
i un odi macilent. 

He vist, de prop, la vida, 
la naixença de l'home. 

Ara tan sols demano 
la pau per als meus fills." 

(Del llibre El Mèdium) 

He escrit fa poc un comentari sobre aquest llibre de la col·lecció Mitilene (Editorial Meteora) que recull els primers volums de poesia de Joan Perucho. El podeu trobar al blog Llegir en cas d'incendi.

Perucho és un autor inclassificable, que va excel·lir en català i castellà, que va conrear gèneres diversos entre els quals, el fantàstic. El que passa és que el gènere fantàstic de Perucho és ben diferent d'un gran nombre de literatura etiquetada amb aquest adjectiu, el seu és un gènere fantàstic ple de referències culturals, que demana relectures constants. Fa uns dies, en escriure sobre la biografia d'Ignasi Agustí, recordava l'època en la qual el meu avi comprava els dissabtes la revista Destino. Doncs ahir, en un sopar d'amics, va sorgir el nom de Perucho i em vaig adonar que no era jo sola qui, ja de petita, cercava en aquella revista irrepetible els escrits d'aquest autor, estranys i plens de misteris que potser no acabava de copsar però que desvetllaven la meva imaginació de forma immediata.

Perucho ha estat poc o mal llegit. També ha estat força incomprès, Jordi Cervera en la magnífica i llarga introducció que fa en el llibre editat per Meteora, incideix en alguns dels motius d'aquesta incomprensió: 

Hi ha qui encara no li perdona aquesta dicotomia considerada irreverent i perniciosa de combinar el català i el castellà en una mateixa vida i de ser un savi amb unes immenses ganes d'experimentar, de jugar, de construir un univers literari únic que sempre oferia aquella sensació peculiar i força dessassosegant de no saber mai quin terreny es trepitjava, si tot allò que explicava als seus escrits s'ho acabava d'inventar mentre escrivia o bé sortia realment d'una de les 30.000 meravelles bibliòfiles que ornaven les prestatgeries de les seves cases de Barcelona i Albinyana (...) Un altre dels estigmes que va arrossegar Perucho al llarg de la seva vida, i que ha anat sortint sovint de manera més o menys directa, és la seva condició de senyor benestant, un pèl allunyat de la realitat del país i més preocupat per temes com ara la gastronomia, l'art, l'alta cultura que no pas per la construcció del país des d'una òptica molt concreta de les esquerres, que era la que imperava a l'època (...)

Cervera insisteix en com n'és, de discutible, aquesta valoració i també en el fet que, més enllà de les consideracions sociològiques i polítiques, Perucho és un cas d'escriptor immens, fins al punt que forma part del cànon occidental que Harold Bloom va publicar amb el detall dels millors exponents de la literatura universal. 

Els autors i autores prolífics i polièdrics espanten. L'encotillament de la crítica no admet que determinats textos se'ls escapin, com aigua en un cistell. Hi ha autors en els quals les primeres lectures de la seva obra ens acosten a la totalitat, amb Perucho això no funciona o funciona a mitges. Llegir els seus primers i magnífics poemes no ens dóna cap idea de la totalitat de la seva obra, només ens fa ensopegar amb un autor que excel·leix en aquests poemes concrets i ens fa gaudir amb una poesia lligada al seu temps però intemporal alhora, com tota la bona literatura. No hi trobarem el gran univers fantàstic present a Les històries naturals o a d'altres llibres sinó un aspecte més d'aquest personatge singular, un escriptor que no respondrà mai a esquemes preconcebuts ni a classificacions estilístiques una mica ràncies.