31.8.16

QUAN BAIXA EL TELÓ, ENCARA QUE NO N'HI HAGI CAP

Resultat d'imatges de carles velat
Fa anys, molts, recordo que vaig portar la meva filla,  molt petitona, al cinema Atlàntic. El cinema es trobava a la Rambla, on hi havia hagut l'enyorada Sala Mercè i ara em sembla que hi ha un edifici nou i un Tiger d'aquests on venen galindaines barates. El cinema feia anys que s'havia especialitzat en cinema infantil, no recordo què feien aquell dia, potser Los Aristogatos. A la cua del cinema, davant nostre, hi havia Marta Angelat i Carles Velat amb un nen petit, de l'edat de la meva filla, suposo que devia ser l'actor Carles Velat Angelat. Els actors i les actrius, encara més si surten per la televisió, ens desvetllen curiositat, tafaneria, els coneixes i no els coneixes i, evidentment, la gran majoria no et coneixen de res però si els veus pel carrer no pots evitar mirar-los de cua d'ull tot i que intentis dissimular i fer com si res. 

Hi ha persones que no es tallen ni un pèl i quan veuen famosos els diuen alguna cosa, de vegades, si fan de dolents, fins i tot els insulten sense manies. En una ocasió em van explicar que Enric Majó es va dirigir a una senyora pesada dient-li: perdoni, ens coneixem d'alguna cosa? En una ocasió vaig sentir l'actor Miquel Sitjar, que anava amb una noia, comentar-li a una persona que se'l mirava amb insistència, amb certa ironia malèvola: sí, sí senyora, sóc jo. La fama, ni que sigui limitada i efímera, pot ser tot un pes i no tan sols afecta la gent de la faràndula sinó també persones d'altres professions, sempre que el seu rostre resulti familiar gràcies, sobretot, a la televisió ja que si no hi surts és ben bé com si no existissis. Pot destorbar però en ocasions, sobretot quan els famosos ja no ho són tant, fins i tot s'agraeix el reconeixement, sempre que sigui respectuós i admiratiu.

L'èxit i llargada de les sèries fan que hi surti molta gent. Conec persones addictes a aquestes produccions televisives que semblen ben bé caçadors de pokemons quan van pel món, sempre veuen algu que surt en una sèrie, mira, el Quimet de les Olives, la Lídia de la Riera... De vegades, moltes, algú que havia gaudit de la fama efímera que genera sortir a una sèrie no té feina i s'ha de dedicar a una altra cosa, per exemple a fer de cambrera, oh, si sortia a Vent del Pla, aquesta noia que ens ha portat les patates rosses. Una sortida professional per als actors ha estat i és el doblatge, això fa que hi hagi molts interessos al seu entorn i que es faci difícil reivindicar com cal el tema de les versions originals i se'n justifiqui la pervivència amb arguments poc sòlids però comprensibles.

Per sort o per desgràcia el temps estén l'oblit per damunt de la gran majoria, amb poques excepcions. El temps és un corruptor implacable i cada generació té els seus mites i els seus records, com ara els d'aquestes dues noies admirables, que van guardar durant trenta anys les entrades per poder anar a veure els Hombres G. 

Fa temps vaig preguntar a una persona relacionada amb el món del teatre què se n'havia fet, de Velat, però en aquell moment no ho sabia. Durant anys va ser un rostre imprescindible i omnipresent a la televisió de l'època. A mi no m'acabava de fer el pes que el fessin fer de galant, tenia un físic poc convencional, per dir-ho d'alguna manera i, per exemple, que a la versió televisiva de la vella i coneguda olor seduís amb tota la malícia una jove i ingènua Sardà feia ràbia, què voleu que us digui. Potser també n'hi va fer a Benet i Jornet, qui va escriure una continuació on reivindicava la noia seduïda i la reconvertia en triomfadora, tot i que en aquella continuació, en la versió de la televisió, el seductor s'havia transformart en l'Enric Arredondo.

De sobte Velat va desaparèixer, han explicat que va passar uns anys, gairebé vint, molt complicats, a causa d'addiccions i la resta. En els darrers anys va tornar a fer alguna cosa en el teatre. Els ortodoxos de la vida sana han comentat que la seva mort, relativament prematura pels paràmetres actuals, era conseqüència de certa disbauxa però el fet és que hi ha persones que han fet vides sanissimes i santíssimes i han mort molt joves, per a desesperació d'estadístiques i predicadors. 

Pel segon canal van emetre en record seu fins i tot una magnífica versió de Les Tres Germanes, de quan per la tele feien bon teatre, de l'any 77. L'any 91 se'n va fer una altra molt bona versió, també excel·lent, amb un repartiment de categoria. És aquesta una obra agraïda, com ho són gairebé totes les de Txékhov. Repassar els repartiments i els equips responsables d'aquells muntatges mostra com el temps ens ha fet oblidar tants bons professionals o com gent de gran vàlua ha hagut de fer coses de menys volada, car tots ens hem de guanyar la vida. És habitual que quan mor algú es recorri a la bota del racó en lloc d'endegar algun documental més sòlid i actual sobre el personatge, la visita que li va fer l'Om, una entrevista de l'Espinàs, el Vostè Pregunta del Puyal o, com en aquest cas, una gravació gairebé prehistòrica de teatre del bo el qual es podria recuperar de tant en tant una mica remasteritzat sense necessitat de què morís ningú, vaja.

Encara trobo que en el cas de Velat deunidó el que s'ha comentat, en els mitjans, sobre la seva mort i com s'ha recordat la seva trajectòria, considerant el país amnèsic en el qual vivim. Un país que mitifica catalanes emprenyades, com va ser la Xirgu, i oblida gent com Maria Vila, i és que de desagraïts l'infern n'és ple i ja se sap que per a ser considerat algú has de fer les amèriques. En Francesc escrivia fa poc sobre el mite recurrent d'el bon pa d'abans i jo no voldria caure en el mite del teatre d'abans ni de la televisió d'abans, ja que avui, si cerques, trobes coses bones a tot arreu i abans també es feien molts bunyols, tot i que potser no els volem recordar. Però resulta inevitable un cert grau de nostàlgia quan algú, més o menys de la teva edat, traspassa la fràgil línia vital, aquest fil invisible que ens convertirà tots, un dia o un altre, en pols, per més que sigui pols enamorada com deia en castellà aquell poeta antic i repatani. 

30.8.16

VESPRES FLORITS, MÉS EVOCACIONS BOTÀNIQUES I SANTS DEL DIA

Resultat d'imatges de clavell de moro

Avui hi ha una varietat immensa de plantes de tota mena, amb flors i sense. Es poden comprar a un preu molt modest, les podem substituir amb facilitat si ens duren poc. Quan jo era petita no existia aquesta varietat ni aquest comerç i sovint t'havies de refiar dels esqueixos i llavors que els coneguts privilegiats t'amollaven. Hi havia dones que eren reticents a donar esqueixos de gerani o de clavellina, crec que alguna mena de superstició sobre el tema devia existir, però no n'he trobat referències.

El que més es trobava als testos i eixides eren dàlies, geranis, clavellines, clavells de moro, pensaments i també, tot sovint, menta. Les floristes ambulants venien tot sovint clavells. Pel mes de maig, amb allò del mes de Maria, proliferaven els lliris, als modestos punts de venda de l'economia submergida, que eren la majoria, en aquest sector. Jo diria que els clavells i les dàlies no són tan freqüents com abans. Els geranis van superar la crisi de la mosca i d'altres plagues i algunes varietats són habituals avui.

Quan anaves a casa d'algú amb jardinet o eixida era freqüent que al marxar t'obsequiessin amb un ramet de flors. Els trens que venien de Sant Cugat, de Valldoreix o els autobusos que tornaven de Sant Just aplegaven els diumenges al vespre molta gent amb ramets a les màns, ja fos pel fet que tornaven de la seva torreta o de visitar amics i parents. Moltes flors ornamentals provenen d'Amèrica. El clavell de moro, al qual també s'ha anomenat com a clavell xinès, ni és moro ni xinès, sinó mexicà. 

Avui crec que moltes flors fan menys olor però jo també he perdut olfacte. El clavell de moro, l'originari, car avui també en trobem moltes mides i varietats, fa una olor una mica amargant, molt característica, que m'encanta, com també m'agrada encara l'olor de la menta, sobretot de la menta en viu. Als jardinets casolans hi trobaves en ocasions les privilegiades roses, que exigien tenir-ne molta cura i no sempre s'adaptaven a tot arreu, alguns gessamins, les xeringuilles oloroses i els elegants pensaments, no tan apreciats pel que fa als ramets, ja que es van relacionar amb el culte als difunts, el mateix que els crisantems o les semprevives. També, en ocasions, trobaves a les eixides unes boniques carbassetes decoratives.

En l'actualitat, la facilitat per tenir plantes en testos ha fet que no hi hagués tanta afició a tenir-ne de tallades, en pitxers. Avui no tallaria ramets de ginesta a Montjuïc, per la primavera, com havia fet quan era petita, m'estimo més que visquin al seu lloc i facin el seu camí vital sense interrupcions. També l'afició als ocells de gàbia ha disminuït, potser pel fet que tenim més facilitat per sortir fora i escoltar-los en llibertat i fins i tot a ciutat la proliferació d'arbres ha portat més ocells, de vegades un excés i tot. Maragall va escriure allò tan conegut: Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai... És clar que la benaurança és una cosa molt personal i potser no fan falta ni testos, ni ocells, ni tan sols enamoraments, per aconseguir-la.

Una companya de feina va posar Dàlia a la seva filla, un nom preciós que no ha tingut massa difussió. Vaig conèixer fa anys una dona que es deia Hortènsia, eren molts germans i el pare s'havia entestat en posar-los a tots noms de flors, com que eren tants alguns noms resultaven una mica excèntrics i tot. Quan jo era joveneta hi havia moltes Roses, Rosamaries, Maria-roses, Rosites... Avui, n'ignoro el motiu, és un nom en recessió, a mi m'encanta. És una d'aquelles santes a les quals van canviar el dia, que havia estat el 30 d'agost, tinc una amiga que es diu Rosa Maria i avui fa anys, però ja no porta la santa del dia a causa d'aquests avatars eclesiàstics, el mateix li va passar al meu pare que es deia Tomàs pel fet que va néixer el dia de Sant Tomàs d'Aquino, un sant que també van canviar de dia.

Demà és Sant Ramon i quan jo treballava a una empresa, abans de ser mestra, hi havia allà moltes Roses i molts Ramons i es feien moltes celebracions. Ramon també és un nom poc freqüent avui, recordo que un xicot de l'empresa feia broma sobre el bé que sonava, tan varonil i contundent, Ramooooon. La gent li cantava aquell famós cuplet, que encara restava en l'imaginari col·lectiu, gràcies al revival de Sara Montiel: Ramón, es el chico más guapo de la reunión...

Tornant a les flors, sempre han estat molt atractives per a les criatures. Hi havia cromos de picar amb flors i alguns portaven el nom escrit en castellà, violeta, alhelí, caléndula... HI havia flors en aquells cromos que jo no havia vist mai, aleshores. La rosa, al menys fins fa quatre dies, era considerada la reina de les flors. La rosa cultivada, és clar, amb tantes varietats i colors, excepció feta del color blau, que no s'ha pogut aconseguir quan tantes flors humils i silvestres són d'un blau magnífic, aquest exemple sobre el blau de les flors humils i el no-blau de les roses era molt del gust de la moral religiosa de l'època, una mena de metàfora de la modèstia recompensada.

He deixat de banda a posta dues plantes habituals als testos barcelonins, l'aspidistra, jo n'havia dit planta del principal car era en els patis d'aquests pisos on es podien veure sovint, i la incombustible rosa de marbre, que sobreviu fins i tot a l'abandonament immobiliari. En una altra ocasió els dedicaré una entrada sencera.

29.8.16

DIES DEL CEL CINEMATOGRÀFIC

Resultat d'imatges de dias del cielo

Ahir vaig poder anar a la Filmoteca, feien Days of Heaven, de Malick, pel·lícula que no havia vist mai. Terrence Malick és sempre enigmàtic i interessant, malgrat que, per exemple, L'arbre de la vida, no em va fer el pes. Hi havia molta gent a la sala, gent de totes les edats. La pel·licula és fascinant, potser més aviat per les seves virtuts estètiques que no pas per l'argument, amb un final una mica sobtat i aquest recurs a la narració dels fets que ens fa la germana del protagonista, una narració esbiaixada però que provoca una mena d'hipnosi auditiva, sumada a la visual.
Resultat d'imatges de days of heaven
La fotografia és del gran Néstor Almendros, un geni. Almendros era fill d'un inspector d'ensenyament innovador, introductor del mètode Freinet, un mètode molt lloat pels mestres esquerranosos, però avui gairebé oblidat i poc aplicat, fins i tot a la França on es va inventar i això que enguany seria molt fàcil utilitzar a fons la correspondència escolar. Precisament la família Freinet va acollir la família Almendros a França durant un temps , en acabar la guerra civil i veure's obligats a exiliar-se, fins que l'esclat de la segona guerra mundial els va fer tornar a fer marxar i van acabar a Cuba. És una mica injust que avui es conegui sobretot Herminio Almendros per ser el pare del cineasta i que tants mestres joves d'avui no en sàpiguen res. 

Resultat d'imatges de days of heaven
Néstor Almendros, amb el temps, també va deixar Cuba, desenganyat amb el règim de Castro i amb el tracte i persecució que es donava als homosexuals, tema sobre el qual va endegar un documental terrible, amb Orlando Jiménez, Conducta impropia. Molts castristes incondicionals del meu temps jove potser haurien de demanar perdó per la seva miopia, ara que tant de moda està dir que aquest i l'altre han de demanar perdó. 

De Herminio Almendros havia fet servir sovint a l'escola una antologia deliciosa, que, per sort, ha comptat amb moltes reedicions, Pueblos y leyendas. 
Resultat d'imatges de pueblos y leyendas herminio almendros

Resultat d'imatges de dias del cielo
Néstor Almendros es va inspirar en molts pintors, per a Dies del cel, però, sobretot, en Andrew Wyeth  així com en els fotògrafs americans de l'època, l'inici de la pel·lícula és impressionant, amb una bona mostra d'imatges evocadores i terribles. Va guanyar un óscar, en aquest cas ben merescut, pel seu treball. Avui, gràcies al denostat google, podem seguir l'espinós camí que va fer la pel·lícula, les dificultats de tot tipus amb què es va trobar i les anècdotes que es van esdevenir, així com saber la tècnica utilitzada en escenes tan impactants com la de la plaga de llagostes. De les terribles plagues de llagostes me n'havia parlat el pare, que en recordava alguna del temps de la seva infantesa.

Resultat d'imatges de days of heaven


Sobta la joventut de tota la gent que hi va participar, Almendros no tenia ni trenta anys, Malick alguns menys. Gere, vint-i-un, sembla una criatura una mica inquietant, diria que amb els anys va perdre una certa ambigüitat molt interessant i Sam Shepard, un altre geni, també era jove, misteriós i atractiu. Les noies són les que han tingut una carrera més erràtica, Brooke Adams ha estat temporades retirada o enretirada, està casada des de fa anys amb Tony Shaloub, conegut sobretot, entre nosaltres, per la sèrie Monk, tot i que ha fet moltes més coses. L'extraordinària Linda Manz, aquesta germana petita que ens explica la història, o no ha tingut bones ofertes o s'ha estimat més també restar una mica al marge de tot plegat i dedicar-se a la família. 

Resultat d'imatges de dias del cielo


25.8.16

VESPRES FLORITS I EVOCACIONS BOTÀNIQUES (2)


Perquè em robàsseu s'amor,
voldria que fósseu lladre
que du tanta vermeior
com una flor de baladre,
voldria que fósseu lladre...

(Voldria tornar bellveure, tradicional mallorquina cantada per Maria del Mar Bonet)



Una planta preciosa, evocadora i, segons diuen els entesos, perillosa, és el baladre, l'adelfa en castellà. La trobem a tot arreu, desafiant els riscos i la seva llegenda inquietant. Així com fa anys vaig llegir en algun lloc que en una escola uns infants havien tingut problemes en xuclar branquetes de teix, no conec ningú que hagi tingut trasbalsos amb aquesta planta, i això considerant que la seva presència és constant i no amaga pas el seu esplendor. És clar que fa uns mesos algú escrivia a internet que no recordava ningú que s'hagués enverinat amb els mistos Garibaldi i és aquest un fet comprovat i fins i tot recollit per la premsa d'altres temps, tan gasiva a l'hora de propagar desgràcies.


Resultat d'imatges de baladre josep mascarell
Algú em va mencionar el baladre com la flor de les autopistes i és cert que en molts d'aquests vials te l'ensopegues, alegrant els monòtons i llargs viatges en cotxe.
Resultat d'imatges de Nereo
Al indrets càlids, com el País Valencià, els arbustos de baladres adquireixen proporcions desmesurades i impressionants. El baladre porta per nom científic Nerium oleander, això de Nerum sembla que fa referència a Nereo, el pare de les nerèides, pel fet que aquesta és una planta que es troba sovint a la vora del mar, i oleander a què l'arbust recorda l'olivera. En castellà adelfa ve del grec a través de l'àrab i fa referència a la semblança amb el llorer, evocant Dafne, la nimfa. Jo pensava que baladre tenia connexions amb baladrejar però crec que no és així, ve d'un mot llatí, veratrum, que té a veure amb el color fosc de les arrels. Rep molts més noms però aquests són els més coneguts.
Resultat d'imatges de mercè devesa Las adelfas
És una planta verinosa, totes les seves parts ho són, sobretot les fulles però també se li han trobat propietats medicinals, tractada de forma adient. La seva toxicitat ha fet que sovint es demanés el seu control i que, per exemple, no es vengués a les botigues de jardineria. Avui hi ha una prevenció desmesurada contra tot tipus de riscos i no m'estranyaria que en algun moment el pobre baladre, que no té la culpa de ser com és i ens premia amb les seves flors extraordinàries, veiés limitada la seva presència. De moment la batalla en contra deu ser gairebé inútil, car en podem veure a molts indrets.
el veneno de las adelfas-simonetta agnello hornby-9788483838761
Considerant que és tan majoritària, si la gent no anés amb compte o en desconegués la perillositat cada dia tindríem notícies al diari sobre els seus efectes no desitjats i, de moment, no és pas així. Expliquen els experts que els seus efectes són contundents en persones i animals, semblants als de la molt menys present didalera. Existeixen històries no del tot comprovades sobre la planta, com ara que els soldats invasors napoleònics van emmalaltir en rostir conills amb les seves branques, que hi ha hagut dones que l'han fet servir per deslliurar-se de marits que les destorbaven o que es va utilitzar com a verí contra les rates. Però ja sabem que la dosi fa el verí i també l'han fet servir amb objectius medicionals que es poden trobar a la xarxa.
En general, si no en sabem les conseqüències, el més pràctic és bandejar el costum, molt humà, de xuclar branquetes per distreure'ns, siguin de baladre o de qualsevol altre vegetal del qual no en sabem els efectes. El baladre no té cap olor especial, la seva bellesa és visual, sobretot, tot i que hi ha qui ha dedicat poemes al seu aroma. El nom en castellà ha inspirat molts escriptors, que l'han utilitzat en els títols dels seus llibres, també alguns poetes. En català el baladre ha lligat més amb la poesia i molts autors l'han mencionat en algun moment. Mercè Devesa, l'esposa de Josep Maria de Sagarra, que havia escrit poemes va escriure una novel·la en clau una mica simbòlica, avui poc coneguda, que també porta per títol Las adelfas.
Resultat d'imatges de las adelfas manuel machado

IMG_20140108_122122


cominges_jorge_de_las_adelfas.jpg

Resultat d'imatges de el anarquista coronado de adelfas

23.8.16

VESPRES FLORITS I EVOCACIONS BOTÀNIQUES

Als vespres d'estiu s'obren a molts indrets aquestes flors, que si fa una humitat adient escampen una olor inconfusible i delicada. De petita em meravellaven, amb això que de la mateixa planta sorgissin flors de colors diferents i fins i tot moltes de dos colors. Sembla que el nom més comú, en català, és el de flor de nit tot i que jo sempre en vaig sentir dir, per la zona de la Garrotxa i en aquells anys, galants de nit. De fet, com tantes flors, té molts noms, femenins, masculins i neutres.

En una ocasió, per casualitat, va brollar als testos del balcó i en vam tenir durant dues temporades, tot i que després vam intentar fins i tot fer-les florir de nou amb llavors comercials I no ho vam aconseguir. En canvi, en moltes ocasions s'escampa de forma espontánia per carrers i ruderals, si troba el lloc adient. No és l'única flor que s'obre al vespre però crec que és de les més vistoses. En castellà crec que és el famós Don Diego de noche del poema d'Alberti.

El seu nom científic és Mirabilis jalapa. El genèric mirabilis vol dir precisament meravella i això de la Jalapa, probablement mexicà, pot fer referència a un lloc geogràfic o a les propietats purgatives de les seves arrels, com les de la jalapa, una altra planta. De fet jalapa ve de Xalapa, una ciutat, el nom de la qual, en la llengua autòctona sembla que volia dir aigua a l'arenal. 

Llegeixo en algun lloc que prové del Perú i que ja durant el segle XVII va ser introduïda a Europa, així com que a principis del segle XIX ja es troba als jardins hispànics. La seva varietat de colors en una mateixa planta va afavorir estudis diversos sobre l'herència.

Gràcies a les facilitats de la xarxa avui d'un tema casolà en pots treure molts ensenyaments i referències, referències que no s'acaben mai. En alguns llocs, potser per la seva varietat de coloraines, també els han dit periquitos i constato que el periquito és avui una au domèstica en recessió, ho són els ocells de gàbia, en general. La nostra relació amb les bestioles ha canviat molt i crec que s'ha de acabar de refer, sense caure en la consciència laxa ni en l'escrupulosa, que eren les dues varietats que recollien els llibres antics de doctrina, pel que fa al tema.

Aquests grans matolls acolorits m'evoquen estius del passat, descobertes oblidades i misteris insondables amagats al fons d'aquestes floretes amables i optimistes, lligades a tants instants, a tanta gent, a tantes coses.