16.1.17

EL FRED, LA SETMANA DELS BARBUTS I LA METEOROLOGIA RECREATIVA

Resultat d'imatges de mapes del temps gener 17

Una de les temàtiques a l'entorn del qual ens amollen més informació inútil és la del temps. Avui, però, hi ha una informació que la supera en inutilitat, és la del trànsit rodat. No és que no facin falta ni l'una ni l'altra, és que en pocs minuts ens podrien dir com van les coses o si hi ha canvis importants, i, en canvi, es dediquen al tema moltes estones televisives i radiofòniques que contribueixen al fet que quinze dies abans de què no arribi el fred siberià o l'onada de xafogor ja tinguis angoixa d'anticipació i surtis de casa tapada com un esquimal o amb la cansalada a la fresca i el barret de Panamà.

Amb els anys comproves com tot ha passat ja en alguna ocasió, pel que fa al temps meteorològic o a molts altres aspectes de la vida quotidiana, encara que et piconin sobre les rareses extraordinàries del fred, de la calor, de les sequeres o dels aiguats i t'amarguin la vida amb els perills dels canvis previstos. Sempre diuen, els experts, que fa uns quants anys que no teníem tant de fred, tant de vent, tanta calor. És ben igual que siguin vint, deu o trenta anys, la percepció és que el temps ha canviat, així, en general, tot i que tu recordis que allò ja va passar en algun moment. En algun passat remot i mític les coses eren com havien de ser i feia fred a l'hivern, calor a l'estiu, i bonança per la primavera. 

El cas és que jo recordo moltes variacions, revetlles de Sant Joan calentes i fresquetes, festes de la Mercè plujoses o amb solet i, encara, platja, Nadals freds i Nadals tebis i Sant Jordis o dies de la Palma de tota mena. El que sí em sembla recordar és que per Sant Antoni, el de gener, gairebé sempre ha fet fred, més o menys. Fred barceloní, ja que sovint fem extensiu el que ens passa a nosaltres amb el que passa a tot arreu i a Barcelona el clima és benigne, a l'hivern, amb poques excepcions.

Resultat d'imatges de cavalcada tres tombs Sant Antoni
Durant la nevada del 62, la qual, per cert, comptava amb precedents en el segle XIX i la raresa de la qual hi ha qui va atribuir a la insistència en la carrera de l'espai per part de les grans potències, es van fer moltes fotografies que corren per tot arreu. Per això algú jove, en ocasions, m'ha comentat que abans nevava a Barcelona, ja que n'ha vist fotografies. Així funciona la memòria popular. Però el cert és que el pic de l'hivern va entre mitjans de gener i principis de març i per això Nadal no sempre és fred, encara que en una ocasió nevés.

La setmana de Sant Antoni Abat és la que comencem, dimarts és el dia del sant. Jo no entenia això de la Setmana dels Barbuts, ja que l'altre sant famós d'aquests dies, Sant Sebastià, mai no ha tingut barba o se la devia afaitar abans del conegut martiri de les sagetes. Però és que resulta que els altres barbuts de la setmana són uns sants absolutament anodins, Pau ermità i Maur abat. Una broma recurrent, fa anys, era felicitar les companyes d'escola el disset de gener, pel fet que era la festa dels rucs. Potser per aquest fet la majoria d'Antonis, Tonis, Tònies i Antonietes, celebren el sant quan el de Pàdua, que no té connotacions animalístiques i endega casaments feliços.
Resultat d'imatges de tentaciones san antonio
El pobre Sant Antoni, com és sabut, va patir un munt de temptacions, amb les quals els pintors de prestigi han xalat al llarg dels segles, moltes de les quals relacionades amb dames sicalíptiques amb cua de diable, que així fornien excuses per afegir escenes eròtiques a la temàtica religiosa, altrament hauria estat molt  ensopida. Fins i tot el porquet que l'acompanya ha rebut penjaments sexistes, ja que allò de córrer com el porc de Sant Antoni, en segons quins contextos i fent referència al sexe femení, en ocasions s'utilitzava per a evidenciar certa promisqüitat innocent de les noietes en flor.
Resultat d'imatges de benedicció d'animals sant antoni
Al barri de Sant Antoni se celebra una lluida festa major, fins i tot tenen envelat, que avui és una raresa. Dimarts beneiran els animalons als Escolapis de la Ronda, avui la majoria del que es beneeix no són animals de peu rodó sino mascotes. Dissabte es fa la Cavalcada i avui les cavalcades d'aquest tipus ja compten amb organitzadors que s'hi dediquen, com les Fires Medievals, però malgrat que siguin un decorat tenen la seva gràcia i són maques de contemplar. A moltes localitats i barris celebren els Tres Tombs, però ho fan en dies diferents, suposo que això ve del fet que hi havia qui anava a més d'una celebració d'aquest tipus, una mica com va passar amb les processons de Corpus en els seus bons temps. Ahir em sembla que van fer la cavalcada a Sant Andreu del Palomar.

Sigui com sigui, la festa de Sant Antoni, al barri d'aquest nom, avui esquerra de l'eixample, per cert, abalteix l'ensopiment dels dies de després de festes i ajuda a fer-nos esventar la melangia que ens amara després del cicle nadalenc. Melangia i cansament, és clar, amb tants dinars, tions, regalets i galindaines. Les festes sempre són agradables, ajuden a fer que un dia no sigui ben bé com un altre i durant l'any anem de festa en festa. La gran majoria tenen arrels religioses, tot i que restin diluïdes entre lluentons descreguts. El meu pare explicava que al seu poble absolutament totes les festes eren religioses i comptaven amb misses, novenaris, processons i la resta. Malgrat això, alguna espurna pagana es filtrava pel mig, una balladeta, unes sardanes. I millor enciam que gana, al capdavall.

La Cavalcada de Sant Antoni va estar, fa uns anys, a punt de desaparèixer, per motius econòmics. Però l'ajuntament va ajudar a què es mantingués, amb la condició que es considerés patrimoni barceloní generalitzat i per això ara els carros i carretons s'arriben a la plaça de Sant Jaume a saludar les autoritats municipals i qui vulgui que el saludin. Una de les coses més entranyables de Barcelona és aquest inefable xaronisme popular que sura al llarg dels anys, malgrat el turisme o el que sigui. 

Barcelona és una ciutat absolutament provinciana que ha fet diners i ara rumbeja estètica avanguardista, sense poder oblidar les seves arrels de poble gran amb possibles, no hem canviat gaire, des dels temps de La febre d'or i  de la Gente Bien, obra inspirada en la qual la Cubana ha fet una versió molt poc reeixida, pel meu gust. Sobre Barcelona, com sobre la família de cadascú, tan sols podem criticar els de casa, que ens l'estimem. Des de fora es diuen coses absolutament raretes i injustes, penjaments diversos que dedicats a un gironí o a un manresenc serien titllats de racisme local.

Tornant al temps meteorològic que ens amollen per les teles, alguns dels seus protagonistes s'han fet molt famosos, d'altres no tant. A les dones del temps, quan es fan grandetes, les retiren o enretiren, com a les dels telediaris. Per la ràdio també fan programes sobre el temps algunes velles glòries dels inicis de la televisió. En ocasions he escoltat programes d'aquests als quals la gent telefona per preguntar coses. Jo crec que aquests espais fomenten la fatxenderia, per exemple quan algú pregunta: aquest cap de setmana ens n'anem a les Illes Caiman, a portar calerons, em pots dir quina roba m'he d'endur? També s'aprofita l'espai per explicar que tens un fill que és una eminència i treballa a Houston i vols saber si li has de fer arribar unes katiuskes, per exemple. Ah, la vanitat humana, no té límits. Hi ha gent més modesta, que tan sols ha de viatjar, per exemple, a Sitges, i també vol saber si farà fresqueta o si es podrà banyar a la platja sense problemes. 

Les coses que s'arriben a preguntar a les ràdios són interessants, mostren com malgrat l'excés d'informació que es pot trobar per tot arreu a la gent ens agrada l'atenció personalitzada. Aquesta tendència humana l'ha recollit un establiment barceloní que ven peces per vestir de pell, Brumas piel, i que fa un anunci encisador per BTV, que m'encanta, ja que m'evoca la publicitat d'abans i de tota la vida, en el qual et pregunten si et vols servir tu mateix quan vas a comprar o vols que t'assessori un expert, com fan ells.

Bé, bona setmana dels barbuts, abrigueu-vos bé, que diuen que ens arriba el fred siberià o de no sé on i podrem aprofitar l'avinentesa per treure els modelets d'anar a esquiar i passejar-los per la Rambla. Recordo un any en què va fer fred, fred de veritat, a l'entorn del dia de Reis, a principis dels vuitanta, i aquests que van a esquiar cada any, i que fins i tot hi anaven quan la tendència era minoritària, van aprofitar el moment per posar-se aquells descansos peluts d'aleshores i mostrar a la resta dels mortals que practicaven els esports d'hivern.

14.1.17

ROMANS, ROMANES, LLIBRES, TELEVISIÓ I HISTORIADORES DE CULTE

Mary Beard filming in Rome.jpg

A les tertúlia del grup d'història del qual formo part fa més de vuit anys hem comentat, dividit en dues parts, el llibre SPQR, de Mary Beard. Beard era relativament poc coneguda entre nosaltres fins que no li van donar un premi que avui, pels nostres verals, es mirat una mica de cua d'ull, el Príncep -ara 'princesa'- d'Astúries. Aquest seu llibre ha esdevingut un èxit de vendes, considerant la temàtica, i ha propiciat que se'n venguessin d'altres de l'autora, tot i que encara en té pocs de traduïts al castellà. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Fa uns dies parlava de què escriure massa era mal considerat, i esmentava autors del camp de la narrativa. Però també en d'altres camps això de treballar excessivament i aconseguir bons resultats, a nivell popular, és mirat amb reticència. Beard és popular, així mateix, gràcies a uns documentals que es poden veure amb relativa facilitat per les xarxes i que, de fet, ja expliquen moltes de les coses sobre els romans que podem trobar a SPQR.

La historiadora pot irritar una mica quan comences a veure aquests documentals, car la seva presència és constant, gairebé, en les filmacions. El seu aspecte, anglès alternatiu, potser estudiadament descurat,  va ser objecte de comentaris, no sempre amables, quan va venir a les espanyes i ha merescut sarcasmes de gent del seu país i d'alguns altres. Ja sabem que per aquí, es digui el que es digui, les senyores que parlen fins i tot de coses serioses han d'anar maquillades i ben pentinadetes, amb talonassos i escots i ensenyar cuixa, al menys aquesta és la imatge televisiva més habitual que ens donen sobre la dona moderna.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
A Catalunya, a més a més, no va caure bé saber que s'oposava a allò de la separació escocesa. Beard és una dama implicada en moltes causes i que raona els seus motius a fons i es mulla quan toca. Va tenir problemes d'assetjament personal a causa de la seva defensa de la immigració, fins i tot va rebre una amenaça de bomba. Es defineix com una feminista convençuda.  El seu tarannà i alguns dels seus llibres desconcerten els ortodoxos que creuen que no són seriosos quan, de fet, ho són molt, i tenen al darrere un munt d'experiència,  de lectures i d'investigacions. 

El que passa és que Beard és, o sembla, sincera i sap relativitzar les coses, que sovint no són com pensem o com ens han fet pensar que eren. Admet sense problemes que no es pot saber tot, que molts aspectes del passat no els sabrem mai, i dóna un gran valor a l'estudi de l'epigrafia i al que ens expliquen làpides encarregades per gent anònima i dedicades a gent anònima. 

La Roma de Beard se'ns mostra viva, xarona, bruta, popular i populista, tavernària i divertida. Els emperadors, els senadors, els poetes, els filòsofos, conformen una mena de decorat que en moltes ocasions té poc a veure amb els seixanta milions, més o menys, de romans de tota mena que formaven part de l'imperi. Desmitifica aspectes de sèries de culte que van acceptar com una mena de bíblies, tot i que avui també les bíblies es troben qüestionades. Una d'aquestes sèries ha estat Jo, Claudi. 
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
La sèrie era mol bona, els llibres dels quals prové, el mateix. Però era ficció i com a ficció s'havia de prendre. Malauradament la gent, aquesta gent que Beard té tant en compte, ho confon tot i és que, de forma potser intencionada, ens han ajudat a confondre-ho tot. En aquest món líquid té més èxit i més credibilitat una resposta que sembli fonamentada en seguretats que no pas una resposta amarada de relativisme, tot i que la segona sigui molt més honesta. Això passa fins i to en la vida quotidiana i casolana, però en el món acadèmic, i diria que en el polític, esdevé una tendència perillosa.

Beard té uns coneixements importants sobre les llengües clàssiques i ens explica que moltes males traduccions han fet canviar el sentit de les frases o que, fins i tot, no podem saber de cap manera el sentit d'aquelles frases. Per sota de les lleis, dels codis de conducta, de les filosofies i de la política, hi ha vida i aquesta vida, la de la gran majoria, és encara molt poc coneguda. 

El gran valor de la tasca de la historiadora, la qual compta amb publicacions més acadèmiques, és aquesta divulgació rigorosa sense semblar-ho, esquitxada d'aquesta ironia anglesa genuïna i que no tothom és capaç d'entendre, car em temo que el sentit de l'humor va de baixa darrerament.
Resultat d'imatges de mary beard libros en español
Una visió que la gent jove té a l'entorn, per exemple, del franquisme, és que va ser una etapa grisa i feixuga, i en gran part, era així. Però per sota de la grisor la gent intentava sobreviure i sovint hi ha sorpreses en trobar, per exemple, el programa d'unes festes de carrer celebrades durant aquella cruel postguerra, que van comptar amb un alt grau de participació i de gresca i que la gent més gran recorda amb il·lusió retrospectiva. Quan va acabar la guerra, al menys podies anar a ballar, al cinema, admetia fins i tot Maria Aurèlia Capmany en una antiga entrevista. 

Hi ha aspectes vitals que costen d'entendre, des del present, com ara el treball infantil acceptat sense fisures, l'absència de protestes quan la vida era tan difícil, coses així, que desplauen els mitòmans revolucionaris. Aquests aspectes de la realitat s'han d'esbrinar en documents poc valorats, programes d'associacions excursionistes, butlletins de barri, fins i tot tebeos i, per descomptat, hemeroteques de publicacions destinades al públic majoritari i poc cultivat.

Ahir, a la tertúlia, algú va manifestar que no hem canviat gaire, des del temps dels romans. Jo crec que hem canviat molt i que ningú no voldria anar a viure a la Roma imperial, encara menys una dona, més enllà de poder-hi fer una breu estada turística. Beard té un blog a la xarxa molt interessant, jo no sé anglès però els traductors actuals funcionen prou bé, sobretot quan saps de què va el tema, i incideix en els perills d'aquesta mena de comparacions, car és un tòpic comparar els Estats Units amb Roma i el llatí amb l'anglès, posant les coses al seu lloc i les èpoques en el seu context.  Per als qui teniu la sort de saber anglès, hi ha llibres de l'autora a preus tirats, en aquesta llengua i als punts de venda online.
Resultat d'imatges de Perennia
Com és que a casa nostra encara ningú no ha fitxat, per exemple, la Mònica Miró, per fer una sèrie de documentals sobre el tema, a la mida de les nostres possibilitats pressupostàries, però rigorosos i, de moment, ens hem de conformar amb un seu breu programa de ràdio sobre el tema? Es podria pensar en quelcom així quan, algun dia, s'acabi la Riera a causa d'una inundació i arrossegui restaurants i personal cap al mar de les ombres. És clar que amb els segles potser podran saber més de tots nosaltres mirant La Riera que no pas llegint estudis acurats d'historiadors canònics d'aleshores, qui sap.

12.1.17

JOSEP PALLACH, QUARANTA ANYS DESPRÉS

Resultat d'imatges de Josep Pallach

Ha fet ja quaranta anys de la mort de Josep Pallach. És interessant comprovar els molts articles que se li han dedicat al llarg dels anys, s'han escrit llibres sobre ell i s'ha posat el seu nom a escoles i carrers. Cercar informació sobre Pallach per la xarxa evidencia l'ingent nombre de referències amb les quals ens podem ensopegar. La mort prematura d'algú interessant té aquestes servituds, amb el pas del temps molta gent, fins i tot de tendències oposades, es pot fer seu el difunt i opinar sobre com haurien anat les coses amb ell i com pensaria en l'actualitat. Però el cert és que això no es pot saber de cap manera.
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
Avui, en general, es pensa que era Pallach qui tenia raó i que els seus plantejaments haurien beneficiat el socialisme en el cas, és clar, que el socialisme majoritari s'hagués deixat beneficiar de la seva aportació, cosa dubtosa. Quan era viu es feien bromes, en ocasions injustes, sobre el polític, per moltes bandes. Se'l culpabilitzava de les divisions socialistes i el fet és que el seu partit va durar poc després de la seva mort. Potser no s'havia pogut consolidar a fons o és que tot allò de la unificació amb el PSOE va passar una factura que encara estem pagant hores d'ara, ben mirat.

Una tendència inevitable a mitificar el passat fa que oblidem servituds i misèries, per penedir-nos d'allò que hauria pogut estar i no va ser i sobre la qual cosa ja ens prevenia la cançó de Machín. Pallach havia estat una víctima dels comunistes, durant la guerra. Era del POUM i va acabar en un batalló de càstig. Potser, en el fons, això també va tenir un pes, els socialistes del Congrés, alguns dels de més pes específic, eren propers a aquell PSUC dels bons temps o en provenien. El fet de què el POUM fos una víctima dels altres no vol dir pas que fossin uns angelets, en alguns pobles no en tenien un record gaire positiu, després de la guerra. Era allò que deia ahir sobre les víctimes, que no sempre són innocents.
Resultat d'imatges de Josep Pallach
Les divisions fan molt mal als partits i de vegades venen menades per personalismes diversos, no sempre conscients del tot. Les divisions en moments de feblesa fan molt de mal, tant als partits polítics com a les assocacions de veïns, però, malauradament, és en moments de feblesa quan es manifesten. Quan les coses rutllen s'acostuma a fer un esforç per tal de què les picabaralles no arribin al gran public. El que penso jo és que el socialisme català va perdre, això sí, la possibilitat de tenir un líder carismàtic i atractiu, que fes de contrapès a l'inefable Felip Gonsales de les Espanyes. 

No se n'han sortit mai, els socialistes, amb això del lideratge. Raventós no es podia comparar a un Pujol, pel que fa a la dialèctica o al carisma o, potser, fins i tot, a l'ambició. El van enviar ben aviat cap a París i els que van anar sortint després tampoc no van aconseguir grans coses. Maragall va funcionar bé com alcalde però no crec que tingués prou fusta per allò de la Generalitat, que gairebé li va tocar de rebot i gràcies a pactes una mica contra natura. El mateix va passar amb Nadal, que va ser un alcalde gironí amb carisma i no va aconseguir reeixir quan van intentar promocionar-lo a la Generalitat.
Resultat d'imatges de Teresa Juvé llibres
Hi ha qui pensa que els personalismes i els lideratges són poc aconsellables però el món funciona així, ens agradi o no. Els del poble anònim i patidor volem entomar seguretats, encara que ens enredin. A nivell casolà això funciona per totes bandes, he conegut directors d'escola molt vàlids professionalment però amb poc carisma, que no se'n sortien, i d'altres de menys volada intel·lectual i fins i tot un mica rucs, però que tenien autoritat natural. Hi ha mestres i professors que tenen un do especial i que en entrar a una classe, no saps el perquè, tothom fa moixoni, i d'altres que són bona gent però no tenen aquest do i ho passen malament quan han de fer callar el personal. Tot es pot aprendre però qui té el do té molt de camí fet. Un altre tema és que el do li generi una seguretat excessiva i es foti de lloros en algun moment, que també passa.

Pallach estava casat amb Teresa Juvé, una persona molt interessant, escriptora en castellà i català, que ha publicat novel·les d'enjòlit situades en èpoques antigues, llibres distrets i remarcables, tot i que a mi m'agraden més els seus volums testimonials i memorialístics, alguns d'ells difícils de trobar. Un dels que es poden trobar amb facilitat és Tu ets jo, publicat a Meteora, fa un parell d'anys, un aplec de vivències, de flaixos, com s'esmenta en el subtítol del llibre. 
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
A mi m'agrada més el subtítol que el títol, car això de que un sigui l'altre no em fa el pes, cadascú és cadascú, per compenetrat que estigui un matrimoni i penso que una de les coses més importants que tenim és aquesta singularitat irrepetible. Moltes dones brillants i amb una gran personalitat, de la generació de Juvé, van viure en funció dels marits o a la seva ombra, eren uns altres temps. Però em temo que encara passa.

Hi ha qui pensa que una parella sòlida ha de funcionar així, en aquesta comunió ideal de cossos i ànimes, fins i tot un futbolista jove, simpàtic i bonhomiós de primera fila manifestava aquesta opinió en un programa de fa pocs anys, deia alguna cosa com que ell i la dona eren una mateixa persona. Conec senyors i senyores, maridats, que sempre parlen en plural del que sigui: ens agrada viatjar, ens agrada el rap amb suc, ens agrada més el teatre que no pas el cinema... Tot és opinable i valorable però és que crec que aquests sentiments unitaris són impossibles i que, de fet, el que acaba per esdevenir és que un dels dos perd pistonada i possibilitat de divergir quan cal. 
Resultat d'imatges de Josep Pallach i el reagrupament llibres
Sobre Pallach, crec que paga la pena més aviat incidir en allò que opinava i escrivia quan era viu que no pas fer volar coloms sobre el que hauria esdevingut més endavant i el que diria o faria avui ja que això no és pot saber i, a més a més, és impossible d'esbrinar. Però aquest esport, lligat a la política ficció, és habitual i recurrent, passa aquests dies també amb gent com Montserrat Roig. Amb els que moren vells no s'acostuma a fer però sí que de tant en tant es diuen coses com ara, ah, si aixequés el cap i sortís de la tomba, segur que es tornava a morir del disgust.

10.1.17

HI HA HAGUT ALGUNA VEGADA UNA MODERNITAT SÒLIDA?

Resultat d'imatges de ZYGMUNDT BAUMAN

Si arribes a molt vell pot ser que t'arribin a conèixer aquells que no et coneixien o que no et coneixien gaire o bé que t'oblidin del tot aquells que t'havien conegut. No puc evitar somriure maliciosament en la intimitat davant dels molts experts sobre Bauman que han sorgit de sobte i de tot arreu, amb motiu de la seva mort. En aquests darrers anys fins i tot els més profans en la matèria hem sabut què era, més o menys, això de la modernitat líquida. Un altre tema, el qual ja no podrem debatre amb el pare de la criatura, és si hi ha hagut mai una modernitat sòlida. 

Precisament l'atzarosa vida del filòsof, sociòleg i moltes coses més mostra com la fragilitat i la temporalitat són una constant en la vida de la humanitat. Ahir mateix escoltava una taula rodona d'aquestes a les quals assisteixen uns quants dels de sempre i un parell de persones amb més coneixement de causa, els quals, en general, són discrets i prudents i tenen poques opcions d'intervenir. Un dels qui, realment, semblaven saber més coses sobre Bauman va incidir en la seva biografia i en què la seva vida havia tingut alts i baixos, també ideològics.

Expliquen les referències biogràfiques que de petit va patir assetjament per part dels menuts de la seva edat, no sé si a causa del físic o  d'altres aspectes diversos, entre els quals un dels més rellevants potser era ser jueu a Polònia. Fins fa, com qui diu, quatre dies, havíem sabut poca cosa sobre l'antisemitisme polonès, que ara ha aflorat gràcies a un parell de pel·licules i alguns llibres. Bauman va ser un comunista convençut i radical, en els temps més foscos del comunisme estatalitzat. 

De retorn a Polònia, després d'haver estat instructor polític i militar condecorat, en aquella URSS d'aleshores, va patir unes circumstàncies poc conegudes encara per aquí, les purgues antisemites de finals dels seixanta.  Aquells fets van ajudar a escampar fum a l'entorn d'allò altre de la primavera de Praga, i molta bona gent va haver de deixar la seva feina i marxar de Polònia. Bauman va anar a parar a Israel i també es va decebre del pa que donaven per allà als palestins. Tot i que no va renunciar del tot als seus postulats marxistes una vida tan atzarosa havia d'influir en la seva obra, diversa i extensa, molt més polièdrica del que aquests dies ens expliquen. 

L'antisemitisme sembla, segons com, cosa dels nazis i poca cosa més, i crec que, en part, es minimitza de forma una mica frívola, encara avui, en segons quines xerradetes de cafè. El pitjor és que ser una víctima no et vacuna per tal que no esdevinguis un botxí, de vegades fins i tot és a l'inrevés ja que et tornes un ressentit i tant te fa qui peti i fins i tot vols venjar-te. A tot arreu hi ha de tot i sovint hem de ballar el ball que toca, de grat o per força. Ara llegia uns fragments del llibre de Mary Beard sobre Roma on explica els estossinaments cruels que va Cèsar amb els gals però també incideix en el fet que aquests no eren uns angelets i que decoraven les seves cabanes amb tot de caps tallas als enemics. 

En una ocasió vaig anar a la xerrada d'una sociòloga coneguda, hispanoamericana, que va deixar de volta i mitja els inefables conqueridors hispànics, que feien de les seves mentre els autòctons es dedicaven de forma idíl·lica a les millores agrícoles. Vaig preguntar-li si la gent que vivia per allà era tota ella pacífica, abans de l'arribada dels de la Pell de Brau, o també n'hi havia uns de més arrauxats i sanguinaris que la resta, ja que havia llegit en algun lloc que els asteques, per exemple, en feien de tots colors amb els del veïnat. Se'n va anar pels cerros de Úbeda però no va gosar negar l'evidència: no hi ha un pam de nét. 

L'espècie humana és com és i sobre ella, en el fons i molt a fons, va acabar reflexionant Bauman gràcies, crec, a haver pogut arribar a molt vell en condicions i comptar amb una bona perspectiva del que són la vida i la història.  No comentaré la seva obra ja que la conec molt poc, com suposo que li passa a la gran majoria, fins i tot a tants experts com opinen aquests dies sobre el nostre món i la seva liqüefacció progressiva. El liquid, per cert, pot venir a partir d'un sòlid o fins i tot d'un gas, que encara és més evanescent i imprevisible, vaja.

9.1.17

ANAR A DOCTRINA A APRENDRE DE LLETRA O A APRENDRE DE LLETRA A DOCTRINA

Resultat d'imatges de LA ESCUELA HA MUERTO

Aquests dies un senyor inefable que volta per les nostres terres ha expressat les seves creences a l'entorn de l'adoctrinament escolar, dirigit en una direcció que a ell no li abelleix. Està molt bé que es contradiguin les seves afirmacions tot i que no caldria, venint de qui venen. Ara bé, també he llegit, al volt de tot plegat, proclames enceses sobre el no-adoctrinament de la institució escolar i això ja és més relatiu i opinable.

L'escola sempre adoctrina i adoctrinarà, per això la van inventar. La lectura i l'escriptura han estat unes grans eines d'adoctrinament, que per això s'anava a doctrina a aprendre de lletra. L'adoctrinament es pot fer de forma barroera i de forma subliminal. També s'adoctrina en les famílies ja que cadascú educa els fills segons les seves creences i dèries personals i els porta a les manifestacions que concorden amb la seva ideologia o a l'església que li pertoca. Fins i tot gent molt liberal, que intenta no adoctrinar, adoctrina, d'alguna manera. Crec que paga la pena, més aviat, ser conscient de què les coses són com són que no pas manifestar de forma abrandada que no són així de cap de les maneres.
Resultat d'imatges de EL FRACASO DE LA ESCUELA

Sobre l'escola, la primària sobretot, es parla i escriu molt i sempre se li troben defectes quan jo crec que, ara per ara i des de fa anys és el sector educatiu que funciona millor, en comparació amb el altres nivells, àdhuc fins arribar als cursos de doctorat o als màsters papadineros. A l'escola sempre sembla que les coses no es fan bé o que s'haurien de fer d'una altra manera. No és que ho sembli, és que ens diuen que és aixi i els de la professió arriba un moment en el qual arribem a pensar que realment ens hem de reciclar a cada moment, com les escombraries. El pitjor és que els recicladors potser no s'han reciclat i la cosa no rutlla.

Ara, per exemple, es diu que els estudiants de magisteri faran més pràctiques o que es triaran els millors estudiants per a fer de mestres. Això ja estava inventat en el pla professional de la República i després se'n va fer una còpia modesta amb el Pla de 1967, que va ser el meu i que crec que va donar bons resultats fins que es va malmetre per totes bandes i van fer un altre pla, i un altre, i un altre ja que cal justificar el sou de tanta gent com elabora reformes, plans i planets des dels despatxos i despatxets. Perdem tant de temps inventant la sopa d'all que no queda temps per a endegar l'escudella de tota la vida com caldria.

Qualsevol problema social troba ressò en algun expert de tertúlia que manifesta que allò s'ha d'ensenyar a l'escola i aquesta insistència ha generat una mena de complex d'inferioritat en molts mestres i ha aconseguit que ells mateixos, amb poques excepcions, valorin poc els molts assoliments aconseguits gràcies a la seva tasca quotidiana la qual no cal, ni de bon tros, que s'empari sota teòrics objectius trencadors o innovadors els quals, ben sovint, d'innovadors tenen poca cosa. La secundària i l'ensenyament a nivells superiors, quan els nois i noies ja tenen o creuen tenir un cert criteri, són una altra història que no conec a fons, però em temo que l'adoctrinament continua sent persistent. 

Els debats a l'entorn de la neutralitat de l'escola eren habituals durant la meva joventut, també es publicaven molts llibres crítics amb la institució que abogaven fins i tot per la seva supressió o substitució per alguna altra cosa. Potser pagaria la pena rellegir-los a fons i veure com han quallat en algun aspecte o en cap.

Com que aquesta altra cosa no es va saber ben bé en què consistia, aquells debats es van anar abaltint. Un tema espinós és el de la vocació, jo crec que per damunt de la vocació es troba la professionalitat car he conegut persones que havien fet magisteri perquè potser no van poder fer una altra cosa i han estat uns excel·lents professionals. I també persones que m'han manifestat amb passió la seva vocació incondicional i eren lamentables, a l'hora de la veritat. 

Per això no m'agrada gaire escoltar allò de que a algú li agraden molt els nens, a banda de què en l'actualitat la frase pot semblar fins i tot una perversió. Per damunt de la tendresa que ens desvetllen els infants hi ha el respecte que es mereixen com a clients de la institució escolar i que comporta esforçs importants per part dels adults. El pitjor és que aquests vocacionals eteris sovint no entomen com caldria les seves errades professionals, encegats per una dedicació professional que creuen excel·lent i que gairebé sembla religiosa.

Els experts que teoritzen sobre l'escola o que adoctrinen els adoctrinadors des de, per exemple, les universitats, o aquest munt d'invents paraescolars que se suposa que assessoren els mestres i que moltes vegades el que fan és carregar-los de feina i fer-los perdre el temps, sovint no coneixen l'educació a fons ni de forma directa i continuada. 

L'educació en els primers nivells és una de les professions en les quals hi ha, encara, un divorci més gran entre la realitat i els qui legislen sobre la realitat o marquen les pautes a seguir i publiquen llibres eteris sobre mètodes i didàctiques. Poques vegades els mestres de base són cridats a opinar sobre educació, a no ser que ja hagin assolit una categoria superior, que passa per les direccions escolars i, a la llarga, per anar a fer alguna cosa que no sigui el tracte perllongat amb els infants.

El pitjor és que arribar a ser conscient de com ens han anat adoctrinant, i no tan sols a l'escola, sinó per totes bandes, comporta fer anys i tenir perspectiva. De petita depens per a tot dels adults, de més grandeta creus durant una temporada que els adults són rucs i que la teva generació canviarà el món, ja que ha vist la llum de la veritat solidària i voler és poder. Per tal que no ens adoctrinessin i fóssim lliures hauríem de poder triar família, lloc de naixement, llengua d'intercanvi, classe social i un munt de coses més. De vegades escolto pares i mares joves valorar escoles amb criteris tan subjectius i doctrinaris que fan angúnia. 

Però jo també vaig fer el mateix quan era mare jove, a l'escola dels meus fills fins i tot els portaven a dur galetes artesanals als presoners polítics de l'època i es rumbejava un patriotisme català d'allò més guai.  I allò em semblava, aleshores, extraordinari. És clar que l'escola oficial de l'època era casposa i rància, en general, tot i que no tant ni de forma tan generalitzada com volien fer creure els progres, entre els quals potser fins i tot m'hi vaig comptar durant un temps, de forma convençuda i arrauxada, que tothom té un passat.

És una llàstima que quan arribes a assolir unes engrunes de saviesa comprensiva estiguis a les portes de la demència senil i de l'oblit involuntari. Per això els humans i les humanes sempre ensopeguen amb les mateixes pedres o amb d'altres de semblants. No hi ha res en aquest món que es pugui prendre de forma literal en la seva totalitat, em temo. Si meditem en el fet que de l'escola franquista en van sortir pocs franquistes, de la religiosa, molts ateus, i que d'escoles catalanes, actives i democràtiques n'han sortit uns quants trepes, corruptes, explotadors i aprofitats,  cal replantejar-nos a fons la diferència entre allò que volem que passi i allò que passa o pot passar, en realitat, car l'espècie humana és com és i hi podem trobar de tot.

Després la gent se sorprèn i es decep de la realitat, com ara l'amiga d'una amiga que dubtava dels pecats pujolians pel fet que el pecador pillat s'havia educat, en part, en allò tan bonic de l'escoltisme català.