27.3.17

UNA DONA DEL SEU TEMPS PERÒ AVANÇADA AL SEU TEMPS



Resultat d'imatges de clarissa novel·la



En els darrers anys s’està recuperant, per sort per als lectors, l’obra de Stefan Zweig i d’altres autors europeus que ja havien estat llegits a fons fa algunes dècades i que més endavant, per aquestes estranyes fluctuacions del món literari, van restar oblidats de forma relativa. Algunes de les millors biografies de Zweig no es trobaven fa un parell de dècades, si no era en llibreries de segona mà i en edicions antigues. Zweig va ser molt llegit pels nostres pares, malauradament a partir del suïcidi la seva presència intel·lectual a les nostres llibreries va retrocedir de forma exponencial.

Acantilado, que ha publicat aquest llibre en castellà, i Quaderns Crema, que ho ha fet en català, han endegat una tasca imprescindible en la recuperació de l’obra de l’autor. Per acabar-ho d'adobar ben aviat ens arribarà una pel·lícula a l'entorn dels darrers anys de l'escriptor, no podia ser altrament. El títol espero que no sigui premonitori.


Clarissa és una novel·la inacabada, no era l’única inèdita i per arrodonir que tenia l’autor al calaix quan va posar fi a la seva vida. No va destruir la seva obra inèdita, entre la qual hi havia aquest llibre, sinó que va procurar que arribés a les mans d’un seu amic i li va donar llibertat per tal que en fes allò que li semblés. El seu suïcidi, al qual va arrossegar la seva jove parella, Lotte, va ser molt meditat i va deixar instruccions fins i tot relatives a coses de caire casolà, com ara la cura que calia tenir del seu gos. Zweig creia que el nazisme triomfaria i no és estrany que ho pensés, encara que avui ens sembli impossible, hauria pogut passar i el món, al menys el nostre, europeu i occidental, probablement seria molt pitjor.

Tot i aquesta manca de desenllaç de la novel·la, la qual probablement l’autor tenia intenció d’allargar força, i malgrat que la darrera part del que ens n’ha arribat no està, ni de bon tros, tan arrodonida com la primera, paga la pena llegir-la, tenint en compte que es tracta d’un text sense final. Com el mateix autor va aclarir en una mena de subtítol del llibre, estem davant de la vida d’una dona des de 1902 fins als inicis de la Primera Guerra Mundial, tot i que ens quedem molt abans, pel que fa a la narració que ens ha arribat. El llibre és el retrat acurat d’una dona intel·ligent, treballadora, amb ganes de viure i aprendre, discreta i coratjosa i a qui la guerra aconseguirà separar d’un home francès del qual s’ha enamorat en el transcurs d’una trobada pedagògica a Suïssa. 

Hi ha qui diu, potser amb raó, que la protagonista és un alter ego de l’autor, a qui també la guerra va separar de tants dels seus amics estimats, un dels quals el francès Romain Rolland. A Clarissa hi trobem moltes coses, com ara l'ortodox i disciplinat militarisme austríac, exemplificat en aquest pare de la noia, sorrut, organitzat, obsessionat pels informes i els arxius, i dedicat en cos i ànima al seu deure professional fins i tot malgrat les incomprensions amb les quals topa.

Hi trobem així mateix les espines dels nacionalismes abrandats, violents i fomentats, uns sentiments que portats a extrems irracionals aconsegueixen congriar tots els dimonis de l’ànima humana però que, en una part, la seva part més sentimental i emotiva, no es poden defugir. Hi trobem un món nou en ebullició, amb les noves teories pedagògiques, que apleguen gent diversa i amb ganes d’aprendre, fins i tot persones d’extracció humil, en aquesta trobada a Suïssa en la qual Clarissa s’enamorarà, ampliarà els seus horitzons intel·lectuals i engendrarà el fill que generarà les seves servituds posteriors.

Clarissa és una dona que treballa, fins i tot aquest seu pare, tan tradicional en molts aspectes, li demana que no sigui una dona inútil i, més endavant, que s’allisti com infermera en el context de la guerra. El personatge de qui acaba sent secretària és també tota una troballa, un home d’amplis horitzons, a qui escoltem interessants teories sobre educació, sobre la tasca de Freud, aleshores una gran novetat i de la qual fa una crítica irònica i molt interessant. Un pacifista quan no toca ser-ho, que s’adona de la manca de raó de la guerra i d’allò que la motiva i de com la gent, en general i amb poques excepcions, es deixa arrossegar per patriotismes i consignes. 

Clarissa, però, dona del seu temps al capdavall, s'entrebancarà amb un embaràs imprevist o potser no tant, i amb el que representa en aquell moment, aquella situació per a les famílies i la societat, un fet que fins fa quatre dies era tot un problema d’honor i que comportava molts menyspreus i bandejaments per a les dones que el patien i per a les criatures que no veien la llum en el marc d’un matrimoni convencional. 

Aquestes circumstàncies li faran prendre una decisió errònia i donen pas a l’inici de la segona part del llibre, menys acurada que la primera per motius obvis, fins a deixar-nos en suspens pel que fa al destí de la protagonista. Ens podem imaginar, doncs, que la protagonista fins i tot podrà recuperar el seu amor, tot i que també podem patir amb el destí d'aquest fill, qui es trobarà, si arriba a gran, amb la segona guerra mundial i amb l'escalada del nazisme.

El llibre, com tants altres de Zweig, ens ofereix un fresc viu i colorista de l’època, aplega un munt de referències culturals de tota mena i no podem deixar de pensar què hauria estat, d’aquesta Europa trasbalsada per tantes misèries, sense aquella guerra sagnant i sense la que va venir després, encara molt pitjor. 

Resultat d'imatges de la muchacha del trpecio rojo
Les edicions actuals, catalana i castellana, compten amb una bonica coberta on es pot veure una dama de l’època, molt atractiva però no pas anònima, Evelyn Nesbit. Crec que la tria, malgrat la bellesa de la imatge, no és gens encertada, Nesbit va ser una dona a les antípodes de la Clarissa de Zweig, model, actriu i corista, va inspirar una bona pel·lícula dels anys cinquanta, The Girl in the Red Velvet Swing, en la qual s’evocava una tragèdia motivada per les seves relacions amoroses, l’assassinat d’un seu amant per part del seu marit. Una de les frases estrella de la pel·lícula la deia la mare de la protagonista a la noia, interpretada per una Joan Collins jove i molt bonica, corren més llàgrimes pel rostre d’una noia maca que pel d’una de lletja. 

Nesbit va ser una dona amb una vida llarga i interessant però que no té res a veure amb Zweig ni amb la Clarissa del llibre, més aviat tot el contrari. Cal saber tot això ja que a causa de l’atractiu de la coberta podem tenir una tendència inevitable a fer identificacions que no toquen. Es poden entendre les raons comercials d’un disseny atractiu, és clar, però crec que hi havia un munt d’imatges més adients al contingut i a la personalitat d’una dona que se’ns mostra discreta, intel·ligent, lliure i valenta, però, al capdavall, preocupada per la moral vigent quan aquesta podia afectar a persones com el seu pare, home també del seu temps i absolutament tradicional en allò que té a veure amb l’honor personal.

Clarissa, malgrat ser una novel·la breu i inacabada, no és pas una obra menor en el context del corpus literari de l’autor. Evoca un món perdut però potser no tant i, al capdavall, l’Europa d’avui és filla -o néta- d’aquella que Zweig va considerar, enmig dels neguits i la depressió, que havia desaparegut de forma definitiva. Alguna cosa en deu haver quedat, afortunadament, quan avui llegim, recuperem i valorem a fons un autor imprescindible per a la cultura occidental.

26.3.17

UN IAIO SORRUT PERÒ AMB EL COR MOLT GRAN

Resultat d'imatges de un hombre llamado ove

Hi ha dies, generalment freds i ennuvolats, en els quals ve de gust veure una pel·lícula amable, tòpica, previsible, distreta i que fins i tot provoqui que se t'escapi alguna furtiva llagrimeta, cosa que a mi em costa poc. Cada vegada que veig la versió que sigui de la història del vell Scrooge m'emociono.
Resultat d'imatges de Wallander Rolf Lassgard
A més a més sempre fa gràcia veure pelis en idiomes poc escoltats, com el suec. Expliquen que la pel·lícula ha sortit d'una novel·la sueca que ha tingut molt d'èxit, els èxits literaris són atzarosos i sembla que les coses sueques estan força de moda, des dels crims alternatius fins a les historietes amables de vells sorruts i intel·ligents. No sé si tota aquesta literatura nòrdica no ha començat, ja, a anar una mica de baixa.
Resultat d'imatges de un hombre llamado Ove libro
El protagonista d'aquesta història és un actor molt conegut al país, Rolf Lassgard. Per aquí el vam veure en un primer Wallander força estripat i cantellut, fa algun temps, la sèrie televisiva era dels vuitanta. Gairebé diria que aquest senyor ha millorat amb el temps. No crec que desvetlli cap misteri si resumeixo el tema explicant que la narració va d'un home amb mal caràcter el qual va canviant de tarannà a causa de trobar pel barri gent simpàtica i afectuosa. El mal caràcter l'ha causat el seu passat, un passat que es va desvetllant a mida que transcorre la trama. 
Resultat d'imatges de Ida engvoll Ove
El pitjor d'aquest passat ha estat la mort de la dona, que de moment creus que es va esdevenir fa temps, cosa aconseguida gràcies a una trampa innocent, mai no la veiem gran, sinó sempre de jove. L'actriu que fa aquest paper es diu Ida Engvoll i és molt maca, les coses com siguin. Una perla de parella, bona, guapa, treballadora, excel·lent professional del camp de la pedagogia i optimista malgrat les desgràcies, fins al punt de què en alguna crítica cinematogràfica es preguntaven com una dama tan lluminosa es podia haver enamorat, i, a més a més, gairebé de sobte, d'un xicot tan muermo. 

És clar que el muermo té el cor molt gran, literalment parlant, i és un manetes que tot ho sap arranjar, tot i que conservi una fixació amb el tema automobilístic nacional. Per cert, la veïna iraniana que contribueix al canvi de tarannà de l'avi rondinaire també té un marit força ensopit el qual, a sobre, ni tan sols no sap instal·lar un rentaplats.
Un hombre llamado Ove : Foto Bahar Pars, Rolf Lassgård
Passen moltes més coses, és clar, que no desvetllaré. La pel·lícula és una comèdia, una comèdia sentimental, amb algunes crítiques vers la burocràcia sueca la qual, si és com ens expliquen, no té res a envejar a la hispànica, la veritat. Pels diàlegs s'estenen un munt d'acudits fàcils, un grapadet dels quals fins i tot es poden considera brillants i ocurrents. 

Malgrat el que dic, que pot semblar negatiu llegit en diagonal, he de dir que vaig passar una bona estona i tot, d'aquelles en què no et compliques la vida i ja saps que tot acabarà bé encara que acabi amb una mica de tristor nostàlgica. Suposo que els veïns tindran cura de la gata, encara que siguin al·lèrgics al pèl dels felins, no sé si això queda clar del tot, la veritat. A tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Fins i tot a Suècia. 

Ah, si la noia bonica -i mestra- hagués viatjat a l'Espanya del desenvolupament de joveneta, quan les sueques eren un mite eròtic sòlid, qui sap com li haurien anat les coses!!!


SEXE, PODER I MEMÒRIA HISTÒRICA PERSONAL

Bandera de la Segunda República

Fa anys, uns quants, molta gent de totes les edats, que havia estat de cor republicà, entre la qual un gruix important de socialistes d'aquí i d'allà, àdhuc de comunistots nostrats, va començar a sentir simpatia per la monarquia recuperada. Ja no em sorprenc de res però jo havia vist, en algunes escoles d'estiu aleshores recents, unes auques sobre Juan Carlos absolutament mancades d'inspiració i que podrien semblar tretes d'una peli d'Álex de la Iglesia avant la lettre, al xicot li queien els mocs i coses així. El monarca, però, va aconseguir -ell i molts altres- fer una cosa que semblava impossible, un traspàs espinós a una mena de democràcia, però valia més enciam que gana i vam fer passar bou per bèstia grossa. Cal recordar als joves irats d'avui que no es podia fer res més, donades les circumstàncies.

Al cap de quatre dies de regnat, i després que el  jove rei ja ens hagués emocionat anys abans, de grat o per força, amb el seu pretèrit casament emès per televisió, va venir amb la família per les Catalunyes i va dir quatre bestieses en català sobre la finor de la dona catalana i d'altres bajanades. Vaig veure gent gran plorar i tot i és que amb poca cosa en tenim prou per emocionar-nos. 

Sobre la vida privada del rei aviat es van comentar cosetes en veu baixa, tothom sabia, i és que aquí tothom ho sap tot abans que no es faci públic, des dels pecats econòmics dels polítics nostrats fins als amors dels famosos de casa o els embolics de la veïna del barri. De totes les brames que corren i que no et vols creure, un tant per cent gens menyspreable acostuma a ser veritat o mitja veritat, però en la nostra societat funciona allò que repetia una veïna de la meva mare, de qui es deia que havia tingut un amant benestant, pecat amagat és mig perdonat. I això no tan sols pel que fa als pecats contra el sisè manament, també en relació al setè, al vuitè i a gairebé tota la llista. 
Resultat d'imatges de juan carlos 1977 catalunya
És clar que la imatge del rei era jove, optimista, simpàtica. Fins i tot va concedir una entrevista a la BBC que, això sí, es va emetre discretament de matinada i que no sé on deu haver anat a parar, on insinuava que més endavant el poble hispànic ja diria si el volia o no. El fet és que la cosa monàrquica, contra alguns savis pronòstics de l'època, ha passat sense fer gaire soroll a ser hereditària. 

És curiós tot plegat ja que al rei ni li hauria tocat ser rei si no hagués estat que el seu pare, -ja sabem que els reis són els pares-, hagués endegat un pacte surrealista amb aquell Franco manipulador i espavilat, capaç de reinventar-se fins a la mort. I fins i tot aquell pare exiliat tampoc era ben bé l'hereu ja que en tot plegat s'hi barrejava el cas del primogènit sord i, per tant, no resultava tan absurd allò de casar la néta del dictador amb algú que també podia haver dit la seva.

El cas és que fins i tot les escapades eròtiques del cavaller que havia esdevingut rei de les espanyes eren mirades amb enveja i simpatia: que si duia un munt d'actrius i mitges virtuts al iot, que si quan anava pel Pirineu s'escapava de l'escolta i feia de les seves, tothom ho sabia de bona tinta i molta gent esquerranosa li reia les gracietes.
Resultat d'imatges de carrillo juan carlos
Les seves criaturetes van crèixer i una de les nenes va venir a petar a Barcelona fins al punt que amb una cosineta anava a aprendre català a... Rosa Sensat!!! A més a més, treballava a La Caixa. No vull recordar la il·lusió que feia a molta progressia pedagògica aquella presència monàrquica en les nostres institucions de categoria. Fins i tot es va casar per aquí, a l'església més bonica de la ciutat, amb perdó de la resta. 

He de dir que en aquella institució pedagògica és on vaig saber, a causa de les confidències d'unes mestres ben relacionades amb gent d'upa, que el nuvi havia plantat una nòvia, una senyora molt maca i discreta que aquests dies ha sortit en alguna revista, a causa de l'amor amb la princesa, ja s'ha vist que era aquell un amor amb possibilitats i consistent. La princesa es va casar a casa nostra i ens va fer molta il·lusió, hi havia fins i tot qui, en broma, és clar, deia que oferiríem a la parella la corona catalana. Les monarquies va semblar, fins i tot, que es posaven de moda.
Resultat d'imatges de casament infanta catalunya
Un estiu érem a França i algunes revistes de per allà comentaven una sòlida relació monàrquica amb una dama catalana, les revistes de per aquí van intentar sucar-hi pa i de seguida els van tancar l'aixeta. Aquell era un tema tabú i fer brometa sobre la família reial tenia conseqüències. Ara l'aixeta s'ha obert, aquí i fins i tot a l'Anglaterra, on, en dècades passades, m'explicaven amigues que feien molt a gust d'aupairs explotades, amb tal de lluir minifaldilla pel London, es podia parlar de tot menys dels reis i els prínceps, malgrat que amb els amors impossibles de la Margaret ja haviem conegut una mica el context sentimental de la gent guapa. 

El més curiós, pel que fa al tema del rei d'abans és que moltes informacions provenen d'indrets sospitosos i ja fa temps que duren, d'abans de l'abdicació. La cosa no va tan sols de l'avui pare del rei sinó també de tota la seva nissaga, han sortit llibres curiosos, d'història recreativa, parlant dels Borbons, en general, de forma sovint poc acurada i poc documentada ja que la història té moltes interpretacions, fins i tot pel que fa als dormitoris dels seus protagonistes.

Recordo tot això avui perquè crec que una cosa és ser faldiller o, en cas de ser dona, pantalonera, i una altra ser o no un bon governant. Hi ha hagut monarques amb moltes  o molts amants que han estat efectius i pràctics i, situant-los sempre en el seu context, van funcionar, un cas paradigmàtic seria el de Carles III, que també era Borbó. Hi ha hagut governants austers, amb poca afició al sexe per molts motius, que han estat lamentables, dictatorials, cruels i execrables, Franco no era pas un amant de les dames, vaja. Per posar el primer exemple que em ve al cap.

En general em refio més dels pecadors que dels sants. En una pel·lícula francesa sobre Danton aquest li pregunta a Robespierre si no ha desitjat mai res, Robespierre era, expliquen, incorruptible, i per poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. Danton era un pecador però es va adonar de com anaven a mal borràs els ideals revolucionaris, embolcallats en un mar de sang. Els incorruptes i els incorruptibles em fan força por, de fet, no sé, però, ni si existeixen. 

En el tema històric tot s'ha de col·locar en el seu context. Recordo com es va xalar amb el festeig de l'hereuet, quan encara no era rei, que maca, que elegant, la seva princesa qui, a sobre, ni era princesa ni estava per estrenar i, a més a més, havia anat a l'escola pública. Era periodista, ves, tot i que va deixar la feina per casar-se, al vell estil. L'aparellament potser era tota una metàfora de la realitat, posats a fer filosofia política d'estar per casa. El fet és que de l'hereu, des que es va maridar, anteriorment també n'havien dit de tots colors,  no n'he escoltat cap penjament pel que fa al tema del sexe i les seves servituds, el noi s'ha esforçat, potser amb excés, en mantenir un capteniment ensopit i discret,  vaja. 

El poder, avui, no és sota una corona sinó en mans del capital, segons diuen els entesos, i una gran part d'aquest capital està invertit en els mitjans de comunicació i els seus servidors, amb poques excepcions, canten la lletania que toca i quan toca, que tothom ha de viure i conservar el piset i la feina, si en té. Les monarquies són una coseta més, potser decorativa, potser amb més pes del que els voldríem atorgar, no ho sé. Costen diners però ens en gastem molts més en d'altres coses que es comenten molt menys, o així m'ho sembla.

En tot s'hi barreja així mateix el fet de ser o no de casa. Una escola del barri es deia Carles I i li han canviat el nom per motius de disseny, crec que si s'hagués dit, per exemple, Jaume I, l'haurien deixat com estava encara que el nostre rei emblemàtic va acabar a base de sang i fetge amb tots els moros balears, cosa la qual, mirada des del present, ens hauria de saber molt de greu. A una altra escola del barri, aquesta concertada, també li van canviar el nom, religiós, pel de la fundadora, eliminant, això sí, en la nomenclatura oficial tota referència al fet que la dama fos monja, sinó que s'ha reconvertit en una pedagoga gairebé laica. I, a més a més, la fundadora té un nom i cognom ben catalans, això també pesa a l'hora de triar escola per als alumnes de nova generació. Tot és política, que diuen. Ni que sigui política cultural i educativa.

He de dir que jo no posaria noms de persones ni a carrers, ni a escoles, ni a hospitals, ni a res de res. Els humans sempre tenim ombres vitals, les humanes, també. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra i visca la República... federal, això sí.

Per cert, canviant de tema o potser no tant, aquests dies he estat comentant amb persones diverses la pel·lícula Incerta glòria, jo ja he dit la meva sobre el desenllaç, m'ha agradat amb reserves. Una bona amiga, a qui, per cert, li va agradar més que no pas a mi m'ha fet veure, però, dues absències fílmiques ideològiques importants en relació al llibre. Una d'elles la de l'esperit cristià, que ja vaig comentar. I l'altra, la referència al catalanisme dels protagonistes, molt present en la seva opció bèl·lica i personal. M'estranya que ningú, més enllà de la meva amiga, no se n'hagi adonat, que jo sàpiga. 

23.3.17

FACÈCIES CINÈFILES I MUSICALS DEL PASSAT RECENT O NO TANT

Resultat d'imatges de antonio molina

Aquest mes de març ha fet anys del naixement i la mort d'Antonio Molina. Ahir, a la segona cadena, recuperaven una pel·lícula força oblidada de Borau, La Sabina, de l'època en la qual Ángela Molina, la més popular de les guapes filles i fills del cantant, era un mite eròtic imprescindible, a les nostres pantalles. Borau va treballar sovint amb actors estrangers. A La Sabina hi trobem el cantellut Jon Finch, l'elegant Simon Ward, Carol Kates, Harriet Andersson... La pel·lícula es va endegar amb una part de capital suec. 
Resultat d'imatges de Ovidi Montllor cine
També s'hi pot veure a Ovidi Montllor, amb el seu aspecte habitual d'esperit primari, rural i turmentat. Montllor va trobar una bona sortida al cinema en l'època en què aquí es va bandejar la Nova Cançó, en general se suposa que per motius més aviat polítics però cal dir que també el sector popular de les festes majors va tirar més aviat cap a les havaneres, un fet anecdòtic però no tant, ja que tenim una gran aptitud per passar de l'ambició intel·lectual a la frivolitat, els humans. 

Encara recordo molt bé Montllor explicant, en aquella època, que la gent de TV3 va anar a una filmació a entrevistar alguna actriu estrangera, potser era la Sidney Rome, i que ni a ell ni a la Montserrat Salvador no els van donar ni el bon dia. A Montllor, al cinema, el van acabar encasellant en una personatge trist i ombrívol, lligat al seu aspecte físic.

Després de l'èxit esclatant de Furtivos, com sol passar en aquest país i al del costat, Borau va tenir molts problemes per poder tirar endavant La Sabina. Volia a Alan Bates i va haver d'optar per Jon Finch, també crec que volia a Geraldine Chaplin en el paper que va fer Carol Kates. La pel·lícula, en el seu moment, sense ser un gran èxit, va agradar a sectors cinèfils concrets però avui li ha passat el temps sense contemplacions i costa de trobar-li el què, més enllà de l'emoció personal i evocadora que té contemplar aquell repartiment de l'època i els bonics paisatges andalusos amb una cova  mítica l'entrada de  la qual sembla que té forma vaginal, cosa que vaig descobrir fa poc temps, tot s'ha de dir.
Resultat d'imatges de la sabina cine
Molts dels homes que surten a La Sabina  han desaparegut. En canvi no ha estat així amb les dames més joves, que encara es troben en actiu. Ángela Molina és avui, ja, més gran que no pas el seu pare quan va morir, l'any 1992, un any de devot record olímpic, per cert. El record olímpic en algun moment haurà de comptar amb algun estudiós que en faci la crítica aprofundida, sobre el que va representar i els calerons que es van perdre pel camí, tot i que sembla que bé està allò que bé -suposadament- acaba.

A les seves memòries, Fernán Gómez incideix en el fet de que aquí un actor -o el que sigui, afegeixo jo- encara que triomfi i sigui popular no té mai les garrofes assegurades. Fa uns dies llegia una entrevista a la gran actriu, avui retirada i sovint mal aprofitada, Julia Martínez, en la qual comentava com després dels premis que va rebre a Sant Sebastià la seva actuació a Hay un camino a la derecha pensava que aniria de dret a Hollywood i on va anar és a fer teatre per províncies i encara gràcies. Martínez es va fer més popular amb aquella sèrie televisiva de la casa que portava el seu cognom que no pas amb els seus papers més seriosos al cinema o al teatre o, fins i tot, a la mateixa televisió, en aquells enyorats espais  teatrals de categoria, ja sol passar. 
Resultat d'imatges de Julita Martínes hay un camino a la derecha

Resultat d'imatges de la casa de los martínez
Hay un camino a la derecha, malgrat el seu títol, que es presta avui a fer brometa, i el seu desenllaç, lligat a les exigències morals de l'època, és encara una bona pel·lícula, Rovira Beleta ha estat un altre dels genis ocults del país malgrat que de tant en tant el reivindiquen. Com Borau, també va intentar fer un cinema més internacional. Hay un camino a la derecha té valors documentals afegits, aquella Barcelona miserable, els interiors de les cases, el realisme de molts dels seus fragments més reeixits... Passa això amb moltes pel·lícules d'aquells anys, una altra història a la qual el temps ha amollat valors afegits i que també passa a la Barcelona pobra, és Sin la sonrisa de Dios, de Juli Salvador. 

A mi, quan era petita, m'agradaven les cobles amb històries llargues que cantava Piquer però no suportava Molina ni Valderrama. Amb el temps els he anat valorant en el seu context. Molina era un habitual en la secció de discos sol·licitats i també va fer algunes pel·lícules però en aquells anys ens agradaven més el actors joves dels Estats Units, moderns, alts i ben plantats. Una de les cançons més populars de Molina, a banda de la de l'orgull minaire, era aquella que fa tengo una copla morena hecha de brisa, de brisa y de sol... De fet és el cant d'un emigrant, els emigrants de les cobles eren uns sants, en lloc de criticar o maleir el país del qual els foragitaven a causa de la misèria se li dedicaven musicalment amors incondicionals en moltes ocasions. Aquest, pel que he comprovat, és un sentiment força internacional.
Resultat d'imatges de moto vespa 1950
D'aquella cançó en cantàvem a l'escola una paròdia popular relacionada amb la famosa Vespa, aquella que va provocar una crida d'atenció a La Codorniz quan va gosar dir que el Marquès de Villavespa tenia una moto verda. Recordo moltes lletres d'aquell tipus, força innocents però amb un rerefons evidentment crític, crític sense riscos, a l'estil del Carpanta del Pulgarcito. Més o menys, si la memòria no em falla, feia així:

Tengo una vespa muy verde hecha de hierro, de hierro y cartón/ cruzando la carretera, la vespa se me rompió/ adiós cinco mil pesetas, lo que la vespa costó/ un año sin camiseta, dos años sin pantalón...

No totes les paròdies que entonàvem de petites eren tan blanques, una de les més agosarades, taral·lejada en secret, era aquella sorgida de Violetas Imperiales que deia cerca de aquí, me la encontré, en la qual s'explicava una relació sexual molt desagradable que acabava, però, amb una paternitat assumida ja que als nou mesos de la trobada entre el qui cantava i una noia amb la roba interior esparracada tenien un bebé. En una ocasió vaig veure horroritzada com algú, en un racó del pati de l'escola, havia escrit una part d'aquella lletra tan verda i vaig témer que en passaria una de grossa, però no va passar res. Alguna de les monges d'aquell temps ho devia esborrar de forma discreta, que és com s'han de solucionar les situacions enutjoses, vaja.

22.3.17

MÓNS PERDUTS I EVOCACIONS IMPRESCINDIBLES


Aquesta darrera tardor vaig fer un curs de dibuix d'aquests que la modernitat ha batejat com sketching i que, de fet, consisteix en prendre apunts ràpids pels carrers i les places. Com que alguna cosa ha de canviar per tal que tot sembli nou, una mica com passa amb la metodologia escolar, sobre aquesta activitat s'han escrit gairebé bíblies que et diuen què és o no és sketching de la mateixa manera que D'Ors pontificava sobre qui o no era noucentista. Per sort, la professora era poc dogmàtica i cadascú de la colla feia els apunts com li abellia. 

En una de les sortides artístiques, un matí plujós i evocador de novembre, vam anar a dibuixar a la Plaça de la Vila de Gràcia i una companya em va descobrir una petita llibreria que s'ha obert allà fa quatre anys i la qual encara no coneixia, potser pel fet que darrerament em limito més aviat a fer la volta de la Monyos. La llibreria, menuda, acollidora i excel·lent, porta el suggestiu nom de La Memòria. Han tancat molts establiments, a la ciutat, però n'han obert d'altres molt interessants, les llibreries semblaven una espècie en extinció però en aquests darrers anys, el mateix que han sorgit editorials petitones i remarcables hem vist néixer iniciatives llibreteres molt atractives.

Allà, també gràcies a una recomanació de la mateixa companya, em vaig comprar el llibre Verd aigua, que no havia llegit. Un dels motius pràctics, més enllà de la recomanació, va ser el fet de què fos un llibre bonic, petit, breu i adient per portar a la bossa de mà, quan es va amunt i avall i ve de gust portar lectura tradicional a l'equipatge. És un llibre força conegut, o ho hauria de ser. Marisa Madieri va ser la dona de Claudi Magris, va morir abans dels seixanta anys, de càncer. Va escriure poc i va publicar menys. Aquest és un d'aquests llibres que si una escriptora no mediàtica portés a una editorial de casa no tindria cap possibilitat de veure la llum, em temo. Per sort, no és el cas.

El llibre, amb els anys que han passat des que el va escriure Madieri, quan ja estava malalta de càncer, té avui valors afegits, encara més si es va tenir ocasió de visitar, fa anys, l'exposició que el CCCB va muntar a l'entorn de Magris i Trieste. Per cert, fa temps que no ens regalen una d'aquelles boniques exposicions que relacionaven una ciutat amb un creador. No totes m'han fet el pes de la mateixa manera però la de Trieste la vaig trobar molt acurada, efectista, com solen ser les exposicions que ens ofereix l'indret, però amarada d'una estranya poesia visual.

Madieri escriu una mena de testament vital irregular, evoca indrets, gent de la família, sentiments. Ens perdem una mica entre tants parents, però això és el de menys. Evoca la situació dramàtica, sempre a prop nostre, dels exilis. A l'Europa central aquest tema va ser terrible, els Madieri eren de Fiume, una ciutat de l'estil de Trieste, cosmopolita i diversa, que va tenir la mala sort de caure en l'àmbit iugoslau, la gent va poder triar quedar-se o guillar. La família va quedar dividida, de moment, i al capdavall va acabar a Trieste, però durant uns anys una part de la família va haver de sobreviure en una mena d'espai d'acollida que em recorda, tot i que el de Montjuïc era molt pitjor, les narracions de les persones que es van aplegar al Palau de les Missions, durant la postguerra, immigrants pobres i catalans sense recursos. 

Hi havia algunes ajudes, en aquell Trieste, per a l'educació, per al menjar, però tot anava sota mínims. Tot i amb això Madieri va aconseguir estudiar. Evoca amb tendresa l'escola religiosa, les monges. Avui que de l'avortament se n'ha fet una mena d'estranya bandera de l'esquerra potser resultarà incòmode saber que l'escriptora va militar activament en un grup en contra de l'avortament, que menciona en alguns passatges del llibre. No hi ha res pitjor que d'un tema, sigui el que sigui, se'n faci bandera política i partidista, es perd tota possibilitat de debat i raonament al seu entorn.

Madieri també menciona el marit, els fills, les amigues. Uns quants temes familiars ens els explica de passada, amb gran discreció, cosa comprensible. Els dietaris són poc estimats a casa nostra, tot i que aquest llibre no ho és ben bé. Alguns fragments m'han recordat passatges dels dietaris d'Olga Xirinacs, poc coneguts encara, com la seva poesia i crec que un dels factors de les reticències a l'hora de reconèixer l'obra de l'autora tarragonina i del poc èxit que hem tingut en la reivindicació del Premi d'Honor per a ella és, precisament, la ignorància intel·lectual que plana per les contrades literàries catalanes.

Madieri intenta refer un passat relativament proper però dramàtic i ple d'absències i renúncies, a causa del càncer, que tira endavant malgrat els tractaments, per això el llibre té un punt de testament vital intel·lectual i sentimental però, aparentment, sense pretensions, si no fos que la intel·ligència i la sensibilitat de l'autora li confereixen un pes específic evident. Trieste i Fiume eren ciutats amarades de diversitat, de religions, de llengües i d'ètnies, malauradament les diversitats no són mai del gust dels patriotes dogmàtics, en general, no ens enganyem. 

Un personatge ple de llum és la mare, capaç d'entomar l'exili, els negocis impossibles del pare, de sostenir la família i tenir cura de la gent gran o d'aprendre grec per poder ajudar la filla quan aquesta té problemes amb l'assignatura. També la protagonista de la tetralogia de Ferrante evoca els seus estudis de grec, avui aquestes coses tan sols s'estudien a partir del batxillerat i de forma optativa, una llàstima, és clar. La mare aconseguirà que la filla continuï estudiant a l'institut, les monges han recomanat que segueixi, m'hi he sentit identificada tot i que no vaig poder comptar amb una persona prou coratjosa com per defensar els meus estudis superiors en un context en el qual l'ajuda econòmica que suposava el treball dels fills, quan ja podien treballar, resultava imprescindible.

La visió de l'escola religiosa és amable, avui no està gens de moda defensar monges i capellans, és aquest un altre tema polititzat al màxim en aquest context nostre amb pocs matisos. Cadascú parla o escriu, com és natural, segons la seva experiència vital, i aquesta pot ser molt diferent segons tot un cúmul de circumstàncies, aquelles que han envoltat la nostra maduració personal, el nostre context històric i geogràfic, la nostra vida sentimental i professional i fins i tot la nostra genètica heretada. La grandesa de Verd aigua rau, precisament, en la seva manca de pretensions i en la seva absència de dogmatismes.